Alfred Bosch, les campanyes a les eleccions municipals i la manca d’idees

Última modificació: 25 de juny de 2020

Barcelona en Comú ha articulat el discurs municipal barceloní en clau bipartidista contra Xavier Trias i li està funcionant de cara als mitjans de comunicació. Per això el tercer en discòrdia, Alfred Bosch, recorre al seu excentricisme forjat al Congrés dels Diputats per cridar l’atenció de vés a saber quin perfil d’elector, i d’això n’ha sortit el vídeo en què imita Trias i Ada Colau. Aquest gest, per molta o poca base que tingui, és poc propi d’algú que aspira a governar una ciutat que vol que sigui capitat d’Estat. I és probable que durant la campanya veiem gestos de tots els candidats que clamen cada cop més a la vergonya aliena, com ja va passar en alguna ocasió a la campanya a les eleccions europees.

En una campanya electoral municipal no hi ha excusa per fer aquest tipus de gestos perquè hi ha prou teca a tractar, i es pot fer amb profunditat. És cert que el nou paradigma comunicatiu, amb les xarxes socials com a grans protagonistes, aguditza la condició efímera de les notícies i obliga als polítics a buscar permanentment l’impacte momentani, el like, el RT, el FAV, encara que sigui a costa del missatge. Però també ofereix altres horitzons interessants en què el missatge pot ser i ha de ser protagonista i ningú els està explorant.

Resulta curiós comprovar com els nostres polítics segueixen optant per les campanyes de sempre, amb enviament de sobres de propaganda a domicilis, visites als mercats del barri, esmorzars col·loqui organitzats per diaris i bancs i mítings finals de campanya als poliesportius. Es tracta de campanyes on es destinen quantitats sovint indecents de recursos amb una rendibilitat cada cop més dubtosa, donada la desafecció de l’electorat, on es convenç als ja convençuts i es deixa indiferent als indiferents.

L’entrada de nous partits com Barcelona en Comú, les CUP, Podemos i altres partits municipalistes, arrelats als moviments socials, pot mobilitzar el vot, però encara no està clar que no es tracti d’un intercanvi de cromos entre les bases de suport i que provoqui un augment significatiu de la participació, i menys encara a llarg termini. La desafecció política és un fet transversal a tota Europa. Hi ha una massa important de gent que prioritza ocupar-se dels afers personals i no cooperar en afers col·lectius com la política.

Per això és incomprensible veure com els partits no adapten l’estratègia comunicativa per arribar als electors indiferents allà on sí cooperen col·lectivament durant hores i hores al dia: les xarxes socials, especialment Facebook, i als cercadors. Això no vol dir donar d’alta un perfil de Facebook, Twitter o Instagram, esperar que la gent t’agregui i convertir aquest espai en un tauló virtual d’anuncis, com estan fent actualment. Vol dir que han d’indagar en els interessos de la gent, segmentar el públic atenent a variables com la procedència, l’edat, el sexe o els gustos i oferir-los informació sobre allò que els interessa, sense cap altra pretensió que resultar interessant, com fan les empreses per interessar el públic en el seu sector. I això es fa concebent la política com un producte.

Parlar de la política en termes comercials sol ser molt impopular. Però que no ens agradi o no ho vulguem veure no vol dir que no existeixi ja actualment. La gent vota un partit o un altre perquè li ofereix alguna cosa a canvi. I això ja és, una transacció comercial. De fet, el teorema de l’elecció racional en política s’explica en base a l’enfocament econòmic.

El màrketing de continguts serà clau en les campanyes electorals a internet. Hauran de planificar-se i mantenir-se tot l’any per consolidar xarxes temàtiques d’interès que acabin revertint en un interès pel seu producte polític. Hauran d’esforçar-se a crear contingut apolític de qualitat al voltant dels temes que interessen als electors a qui volen arribar per informar-los, interessar-los, i no pas convèncer-los de res.

Si els continguts son prou bons i prou abundants com per generar tendència a la xarxa, seran els usuaris els que, lliurement, acudeixin a informar-se sobre les propostes electorals del partit en qüestió respecte del tema d’interès, que, òbviament, també hauran d’estar presentades atenent a criteris de màrketing online, perquè el missatge arribi amb més eficàcia al receptor.

De la mateixa manera, una empresa que faci sabates a mida generarà informació de qualitat al voltant del món de les sabates, i concretament de les sabates a mida, amb un format i un llenguatge adequat a cada segment de públic objectiu, perquè generi tendència a internet i els usuaris interessats en el món de la moda en general i de les sabates en particular, potser es plantejaran comprar-ne unes a mida i arribaran a la seva marca.

Gràcies a internet ens hem interessat per cuinar amb saboroses receptes online excel·lentment presentades amb vídeos, fotografies i comentaris; ens agafen més ganes de viatjar pel món gràcies a fòrums de viatgers amb temptador contingut audiovisual i amb opinions dels usuaris; decidim posar nosaltres mateixos el parquet de casa mirant vídeos demostratius a Youtube o ens fem experts en ordinadors portàtils i telèfons mòbils després de navegar per pàgines comparatives, blocs especialitzats i fòrums d’opinió (qui va avui dia a informar-se’n a la botiga?).

Per això cal pensar en la xarxa com una eina per traspassar la barrera de la desafecció i implicar en política, encara que sigui primer de forma puntual i sense gaires pretensions, una massa de gent que utilitza àgores de reunió virtual per a altres utilitats. Si es fa servir bé, pot contribuir a construir en la gent la consciència cívica i política i així augmentar els seus nivells d’exigència envers de la gestió del conflicte social (que és per al què serveix la política), de manera que reverteixi en democràcies de millor qualitat.

Si les empreses han sabut adaptar-se a aquest nou panorama i els funciona, els actors polítics també han de saber fer-ho, posant-se en mans dels professionals adequats. Està clar que això pot significar un canvi profund en les formes d’organització política, incloent els partits polítics i els sistemes electorals a llarg termini, i això pot significar per a les mateixes forces polítiques que ho promoguin perdre el paper predominant que tenen al sistema polític.

Però el canvi arribarà ho vulguem o no, i el que primer s’atreveixi a fer-lo servir en el seu favor, s’endurà el primer pedaç de pastís, que probablement serà ben gros, i gaudirà d’un bon avantatge fins que la resta s’adaptin per poder seguir innovant i mantenir aquest avantatge. Recordem el cas de Kodak: va evitar implementar el sistema de fotografia digital al mercat i beneficiar-se de la seva expansió perquè amenaçava el producte que aleshores encara era estrella, el rodet, i va acabar fent fallida perquè no va poder posar portes al camp.

De fet, el PP, partit eminentment conservador, ha estat, curiosament, el primer que ha apuntat tímidament en aquesta línia amb algun tuit promocionat a Twitter, potser sense saber-ho. I als països nòrdics ja hi ha algun partit que concentra forces i recursos a la xarxa. El món canvia cada dia i els partits polítics, fins i tots els de nova creació (Podemos, tot i tenir presència a la xarxa, tampoc no la sap aprofitar en aquest sentit, i centra tots els esforços en la televisió, que consumeix cada cop menys gent, i Barcelona en Comú encara aposta per mobilitzar la gent a peu de carrer), resten ancorats als llenguatges polítics del passat. Les noves maneres de fer política de les quals parlen probablement siguin aquestes, i encara esperen que algú s’atreveixi a fer-les servir.