No hi ha llibertat sense informació

Última modificació: 25 de juny de 2020

Quan el ministeri de l’Interior va començar a enviar policia a Catalunya abans del referèndum de l’1 d’octubre, molts ja ens vam imaginar que no hi venien a fer un pícnic. Els mitjans de comunicació anaven plens del fet que Mariano Rajoy no es podia permetre un nou 9N, i que pretenia aturar-lo com fos. I no només això: també vam poder saber que la policia espanyola venia predisposada al que fos per assolir aquest objectiu, i el vídeo de l’a por ellos en va ser un dels molts exemples. No em puc creure, doncs, que algú, fos de la Generalitat o ciutadans qualssevol, pensés que era impossible una actuació policial violenta l’1 d’octubre.

La decisió racional de la gent l’1O

Ara bé, jo no puc culpar el Govern de la Generalitat d’irresponsabilitat per posar les urnes en una situació com aquesta perquè la gent, amb criteri propi, coneixent tota aquesta informació i per tant assumint el risc de la violència, va anar igualment a acampar als col·legis electorals per protegir les urnes i els vots. El nerviosisme subjacent en tot moment abans de les 8 del matí n’era la prova. Podia ser que la policia no anés als col·legis, o només hi anés per fer por, sí. Però també podia ser que vingués a donar llenya. Les opcions només podien ser dues, i per tant podien prendre racionalment la decisió de quedar-se o marxar en base a la incertesa de no saber quina opció es produiria i els riscos que comportava cadascuna.

Un cop es va veure a través de les xarxes i els mitjans de comunicació que, dels dos escenaris, el que es va produir va ser el de la violència policial, la gent disposava de més informació per poder fer la seva elecció amb més racionalitat: si es quedaven als col·legis, el risc de sortir-ne ferit augmentava. I amb aquest grau d’incertesa menor sobre el desenllaç, majoritàriament van prendre la decisió de quedar-se a protegir els vots i les urnes.

A mesura que anava transcorrent el dia, la informació que el seu col·legi podía ser atacat per la policia era més completa, i per tant podien prendre de forma més racional la decisió de quedar-se o marxar. Fins i tot en el moment en què els ciutadans als col·legis atacats van poder veure apropar-se la policia, van poder tornar a repensar racionalment la seva elecció, amb informació més completa i per tant molta més certesa sobre els riscos que comportava ser-hi: si es quedaven al col·legi, corrien un risc molt més elevat de sortir-ne ferits.

Va ser, doncs, un encert que la Generalitat, tot i donar suport a la jornada, no donés cap consigna sobre el que calia fer, perquè els participants van disposar d’informació cada cop més completa per prendre la seva decisió amb un baix nivell d’incertesa, coneixent els riscos i assumint-los, com persones adultes. La Generalitat ens va tractar com a majors d’edat. Segurament pensant que la decisió de la gent anava a ser una altra, i per això probablement va passar tot el que va passar després. Però sigui com sigui ens va tractar com a adults.

L’1O la gent sabia què implicava la seva implicació als col·legis perquè tenia informació, ja des d’abans d’aquell dia, que la policia no havia estat enviada a Catalunya per a fer-hi un picnic. La possibilitat que actués amb violència, hi era.

La incertesa de la gent després de l’1O

És una situació que no és comparable amb el que va passar després d’aquell diumenge, i encara menys després del 10 d’octubre, dia en què es va fer la proclamació fallida d’independència, i després del 27 d’octubre, en què es va fer la proclamació definitiva que va quedar en paper mullat.

Ara no tenim la informació necessària per actuar d’una o altra manera, i per tant no ens podem fer responsables dels nostres actes de la mateixa forma. Com si fossim menors d’edat, estem subjectes al que ens diguin els dirigents polítics que hem de fer, perquè insinuen en tot moment que ens oculten informació pel nostre bé. Durant tota la darrera setmana hem sentit un degoteig de declaracions que apunten que l’Estat ha amenaçat amb violència “extrema” si es continuava endavant amb la via unilateral, però no ens diuen en què consisteix aquesta violència. I ho trobo d’una extrema irresponsabilitat.

En el cas que això sigui cert, és a dir, que l’Estat hagi fet amenaces de violència pitjor que la de l’1 d’octubre, no explicar-nos-ho ens deixa totalment indefensos. No sabem a què ens enfrontem. Han amenaçat amb morts al carrer, o sigui, amb matar-nos? Han amenaçat amb l’exèrcit? Han amenaçat les seves famílies? Tenim dret a saber-ho per deixar la indefensió i prendre una decisió racional el 21D i després, amb la mínima incertesa sobre els riscos. Què passarà si guanyen les candidatures a favor de la república i s’opta per continuar per la via unilateral? En quin perill estem els que decidim defensar-la al carrer? Quina informació ens falta per poder prendre la decisió de protegir o no les institucions sospesant els riscos de forma racional com sí que vam poder fer l’1O?

Aquí ho veiem il·lustrat en un tuit en què no se’ns explica en què canviarà la situació a partir del 21D si “estem en República”, si abans era de “violència extrema”.

Gràcies a l'1-O "som República". Ara cal passar a "Estar en República". Per això ès bàsic guanyar eleccions en sufragis i escons

— Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) November 13, 2017

Honest hagués estat dir-ho abans que la gent posés la cara davant dels col·legis. L'amenaça de violència extrema tots ens la podíem imaginar. A no ser que "extrema" vulgui dir una cosa que no sabem i que hauríeu de compartir amb els ciutadans. https://t.co/0LQ2LXNwV8

— Pilar Carracelas ? (@pilarcarracelas) November 13, 2017

La decisió de no compartir aquesta informació ens deixa indefensos, també, en el cas que tot això no sigui cert, és a dir, que aquesta amenaça sigui simplement una excusa per haver abandonat la unilateralitat. És la opció per la qual em decanto. Dubto que l’Estat es pugui permetre una violència més extrema que l’1O. Si no, ni haguéssin convocat eleccions per intentar a la desesperada sufocar la part política del problema ni els cossos policials, sota el comandament de l’Estat després d’aprovar el 155, haguessin mostrat la passivitat que van mostrar el 8N, dia de la vaga general. També dubto que a l’Europa del segle XXI algú s’arrisqui a amenaçar amb morts algú altre, existint formes de documentar-ho. Si ho van fer, que ho provin i tots plegats decidirem arriscar-nos o no. Però si no ho van fer, que és el que penso, que dimiteixin i deixin pas a gent que, a sobre de jugar-s’ho tot, no hagi de conformar-se que sigui per no res. No dir-nos-ho ens deixa indefensos a mans d’uns polítics que han fet el sacrifici d’anar a presó per res.

Sense informació, estem condemnats a no ser lliures de prendre les nostres decisions amb el mínim grau d’incertesa, per passar a ser tutelats pels polítics. Som com menors d’edat que no podem assumir responsabilitats pel nostre bé.

Tenir informació per assumir responsabilitats

No necessitem màrtirs, necessitem polítics ben actius. I a Espanya no són idiotes. Saben perfectament que engarjolar polítics no fa disminuir l’independentisme al carrer, però li mina la moral i li resta forces. Són molts anys de perseguir etarres. I desarticulant la cúpula independentista com si fos el comando Biscaia, ja han aconseguit posar les institucions catalanes de cap per avall. I cada vegada, per fer el mateix pas que el dia anterior, requereix més energia. No subestimem més un Estat, la principal funció del qual és perpetuar-se.

Per això necessitem saber la veritat. Sense informació completa sobre per què no han obeït la llei del referèndum ens han lligat de mans i peus per poder decidir en llibertat i que tornarà a passar després del 21D com algú no posi dades sobre la taula o es disculpi per haver mentit. Sense informació no hi ha decisions ni estratègies racionals en les quals treballin com més caps millor, com va passar l’1 d’octubre i els dies previs. I sense decisions i estratègies racionals tampoc no hi ha victòries.