No tinc res a reclamar a l’Estat
A qui reclamo per la usurpació de les nostres institucions és als representants polítics que deien que anaven a protegir-les. No a l'Estat. A l'enemic no se'l reclama. Se l'ataca.
Última modificació: 23 d'octubre de 2020
Jo no tinc res a reclamar a l’Estat. De fet, la inhabilitació de Torra només ens recorda que era president perquè tenia el vist-i-plau del Suprem, que és qui ara li retira. No tinc res a reclamar-li perquè als enemics no se’ls reclama. No se’ls plora. Si et declaren la guerra o ataques o t’ataquen. I et vencen.
Espanya ens ha deixat ben clar moltes vegades que som el seu enemic i que no s’aturaran fins a acabar amb nosaltres. Ho van fer amb l’A Por Ellos. Ho van fer atonyinant-nos per donar a un projecte polític les mateixes oportunitats de materialitzar-se que un altre. Ho van fer amb el seu rei amb un discurs que hauria fet el mateix Felip V. Ho van fer passant-se la voluntat popular pel folre dissolent el nostre parlament des del seu. Ho van fer enviant a presó i a l’exili als nostres representants. Ens han comparat amb els nazis, han parlat de desinfectar-nos, han permès l’entrada de l’extrema dreta (a risc de perjudicar-se a ells mateixos) a l’arena política només per desactivar el nostre projecte. És una guerra que es lliura amb jutges i porres, perquè no ho poden fer d’una altra forma, però una guerra al cap i a la fi.
Em sento indefensa davant de l'Estat, a qui no puc reclamar res perquè és el meu enemic, perquè els polítics independentistes no em representen, hi col·laboren per quatre xococrispies.
Això és el que he dit avui al @totesmoutv3. pic.twitter.com/esF0F9VE5Z
— Pilar Carracelas (@pilarcarracelas) September 28, 2020
Per això a qui reclamo és als representants polítics que deien que anaven a protegir les nostres institucions. Perquè per això van dir que acceptaven que un jutge vetés la voluntat majoritària del Parlament. Quan uns pocs intentàvem explicar públicament que no es pot protegir allò que has entregat, com va passar amb la sobirania amb la investidura de Quim Torra, i que l’única opció que hi havia després que haguessin renunciat a defensar la DUI al carrer i a les institucions era forçar infinitament eleccions fins arribar al col·lapse, se’ns deia que donar oportunitats a Inés Arrimadas d’obtenir la presidència era el pitjor que ens podia passar. Evidentment no va ser així. Era el pitjor que els podia passar als que no estaven disposats a sacrificar les engrunes de poder que els dóna l’Estat per tenir-los entretinguts mentre la guerra avança.
El pitjor que ens pot passar als que creiem que Catalunya és una nació que ha de ser un Estat és que els nostres propis representants ens frenin per perpetuar l’autonomisme que alimenta totes les boques que depenen d’ells. I perquè aquesta contenció funcioni han de fer veure que són molt desobedients però a la vegada ens han de fer creure que si ho som massa l’Estat ens esclafarà. Cosa que no és veritat, com va demostrar l’1 d’octubre amb una reacció que no s’esperaven, perquè aquell cop no ens vam creure que érem febles.
A Catalunya hi ha una bomba de rellotgeria que si els nostres líders polítics volguessin, es podria fer detonar en qualsevol moment. No cal esperar a un percentatge de vots en eleccions autonòmiques o a cap sentència europea que no serà cap permís per fer la independència. Els drets no es demanen, es prenen. I ja els vam exercir. Només cal actuar en conseqüència. Insubordinació institucional, revolta al carrer, vaga general, control d’infraestructures. Quelcom que l’Estat no pot controlar sense una violència massiva que ni es pot permetre ni, si ho fa, serà efectiva si no ho volem.
Una de les grans victòries del processisme col·laboracionista amb l'Estat és haver-nos fet creure que tenim molt menys poder del que tenim i que la nostra lluita no mereix les mateixes armes que les de qualsevol altre poble que ha aconseguit un Estat. #TorraInhabilitatTV3
— Pilar Carracelas (@pilarcarracelas) September 28, 2020
Per això és preferible que si no estan disposats a assumir riscos, entreguin les institucions a Madrid. Al cap i a la fi, ningú els obliga a ser allà, i si no marxen no és perquè no hi hagi relleu, si no, no es barallarien tant per mantenir-se. Perquè com ha dit avui mateix el president Quim Torra en el discurs més perdedor d’un president de la Generalitat des de fa anys, l’autonomia és un obstacle per la independència. Per cínic que resulti de qui va acceptar ser investit en les mateixes condicions que ara. Per algú que com a advocat sap que l’autonomia és un instrument més de l’Estat per constrènyer la sobirania.
És mil vegades preferible tenir Esquerra, Junts Per Catalunya i la CUP a l’oposició que al Govern abaratint per l’Estat l’usurpació de les institucions catalanes. Abans va caler un referèndum que atacava el cor del pacte constitucional per inhabilitar un president. Ara només una pancarta. Demà vés a saber què serà. Només si paguen amb el que de veritat els fa mal, els seus càrrecs i els seus sous, es plantejaran canviar d’estratègia. Només si tombem l’autonomia assolirem la independència.