Per les Primàries més participatives de la història

Última modificació: 4 de juliol de 2020

El problema que tenim ara mateix els independentistes no és només que no hi ha alternatives als partits polítics a les institucions. Les alternatives es poden construir amb més o menys esforç o temps. Si jo volgués plantejar encapçalar una alternativa, prometria la lluna fent un crowdfunding a la meva web, el difondria a Twitter, i els primers 300 euros que recaptés els invertiria en fer una campanya publicitària segmentada a les xarxes que en generarien el triple. Al mateix temps invertiria un terç d’aquest triple en publicitat per tornar a tenir tres cops més de retorn, i així successivament. Amb els diners recaptats explicaria el meu projecte allà on el sistema de partits no m’ho impedeixi i convidaria la gent a sumar-s’hi.

Aquest no és el problema. El problema és que si jo fes això no tindríeu cap forma de controlar la meva acció política perquè no incompleixi la meva paraula, com passa amb la resta de partits. Votar la CUP, Esquerra i Junts Per Catalunya no serveix de res perquè no tenim mecanismes per forçar-los.

Els partits tradicionals com a eines de l’Estat

L’Estat ha aconseguit el que ha volgut a Catalunya sense necessitat de guanyar les eleccions. Han aconseguit que no investim el president preferit pel Parlament, han aconseguit suport a Madrid a canvi de no incrementar la repressió, és a dir, de rendició, han aconseguit atrapar-nos en el simbolisme fent que el president entregui la seva acta de diputat en unes setmanes per una pancarta, han aconseguit que ens reprimim a nosaltres mateixos amb els mossos, han aconseguit que un partit com la CUP es presenti al Congrés i parli de derrocar el règim del 78 com deia Podemos. Què han aconseguit els partits independentistes? Res. Perquè depenen d’Espanya per sobreviure, i per tant no tenen cap mena d’incentiu per separar-se’n. Són eines de l’Estat per aconseguir la pau social.

Fins i tot les llistes farcides d’independents són una eina controlada pels partits, com és el cas d’Esquerra amb Ernest Maragall o Elisenda Alamany o del PDECAT, que juntament amb Convergència ostenta la totalitat dels drets electorals que donen dret a Junts Per Catalunya a formar part dels blocs electorals i els debats. I el PDECAT, que probablement haurà de pagar el deute del cas Palau com a successor de Convergència, ara en concurs de creditors, necessita un cos electoral per seguir accedint al finançament de l’Estat per fer-hi front i seguir governant el país, i aquest cos electoral només li pot donar Puigdemont. Teatralitzaran una reconciliació a última hora pel mantra de la unitat, sense expressar cap compromís explícit amb la independència unilateral, escenificant sacrificis que els permetran seguir ostentant el poder autonòmic del qual viu moltíssima gent de forma directa o indirecta i encara quedaran com uns herois.

Com pretenem que facin el contrari del que estan fent si els premiem tornant-los a votar? I com pretenem que faci alguna cosa diferent algú diferent un cop entri al Parlament? Evidentment un augment de la competència posaria les piles a tots els partits, però el sistema està pensat per domesticar les feres, i per tant, és necessari que construïm un contrapoder ciutadà per controlar-los. Les primàries obertes.

Un sistema de rendició de comptes ciutadà, autoorganitzat i autofinançat, permetria fer campanyes de visibilitat enormes perquè qui incompleixi als votants que han possibilitat el seu escó no tingui cap mena de futur polític.

Les primàries com a sistema de tria al marge dels partits

Les primàries són un sistema de tria de candidats de forma oberta, mitjançant democràcia directa, i allunyat de les lleialtats per les quals actualment els candidats obtenen lloc a les llistes electorals. De triomfar aquesta forma de fer política, els ciutadans s’acostumaran a exigir que totes les forces independentistes s’obrin a l’aprovació popular. O millor encara, que totes concorrin en el mateix procediment conjunt per conformar llistes unitàries guanyadores, ja que relliguen la lleialtat de cada candidat als que l’han triat, i no als partits que ho possibiliten actualment, amb interessos condicionats per la dependència dels seus càrrecs a l’administració del regne d’Espanya. Tindrien les seves limitacions, perquè la llei no et permet fer desistir de l’escó a qui ja l’ocupa. Però un sistema de rendició de comptes ciutadà, autoorganitzat i autofinançat, permetria fer campanyes de visibilitat enormes perquè qui incompleixi als votants que han possibilitat el seu escó no tingui cap mena de futur polític. Ja hem vist que, encara que sembli que no, els polítics, quan veuen un moviment ciutadà potent, l’intenten cooptar, i per tant els preocupa la seva existència.

Actualment Primàries Catalunya treballa per aconseguir això. Però només ho aconseguirà si fa de tots els seus processos participatius un èxit, independentment de l’adscripció política dels participants. Aquesta qüestió és controvertida per moltes persones, per la por que les votacions puguin ser condicionades per participants organitzats entorn d’un objectiu concret, per exemple, fer guanyar un candidat amb poques possibilitats perquè quan s’enfronti a d’altres partits polítics a les eleccions sigui més fàcil de vèncer pels seus adversaris. Per això l’entorn de Demòcrates de Catalunya, que té molts dels seus afiliats a Primàries, va proposar una esmena al reglament del moviment en què es demana una adhesió explícita al projecte per poder-hi participar (anul·lant la dissidència que el mateix Primàries vol representar a la política catalana), que s’expressa amb la obligatorietat de registrar-se com a elector i acceptar un decàleg (que van anomenar “segell republicà”) per poder votar. I és un error que es pot pagar molt car.

Un sistema de participació que aspiri a sacsejar el panorama polític fins el punt de fer que grups de votants organitzats, fins i tot per partits, es plantegin condicionar els seus resultats, primer ha de ser líder de participació. I per assolir-ho, és totalment imprescindible posar les mínimes barreres possibles perquè així sigui. Ho hem vist amb l’èxit aclaparador del manifest #TanquemCatalunya, on més de 250.000 persones s’hi han adherit, sabent que era una iniciativa de Primàries. Només calia posar el nom, un codi postal i un email. I hem vist el contrari amb els complicats i excloents processos d’inscripció i votació de les dues darreres convencions i alguna prova pilot en algun municipi, en què només van poder participar uns pocs centenars de persones, així com en organitzacions consolidades com Barcelona en Comú i Podemos. I si bé és cert que amb els sistemes més simples de vegades es produeixen duplicitats en les participacions (gent que participa dues vegades), també ho és que es tracta d’un percentatge ínfim, que no és incompatible amb un sistema més restrictiu, i que el contrari incideix de forma molt negativa en la participació.

L’únic sistema de participació que pot permetre les primàries més participatives de la història de Catalunya per triar la llista a les eleccions al Parlament sense un aval institucional (que implica demanar DNI, per exemple) o una disponibilitat molt elevada de recursos és el de fer un pagament simbòlic amb la votació. D’aquesta manera la barrera per votar és mínima, no requereix l’adscripció psicològica que implica un registre com a usuari, de forma que el votant també se sent lliure de participar només en allò que vulgui, es contribueix a finançar la campanya fent l’elector conscient que convertir el seu vot en acció política costa diners, allunya aquells que no comparteixen el projecte en obligar-los a finançar-lo i es produeix una validació de la identitat de l’usuari. Al cap i a la fi, l’única verificació real d’identitat en una votació que es produeix en política és el dia de les eleccions, Primàries no és (ni ha de ser) un òrgan competent per donar-ne fe, el seu objectiu és un altre.

Les dificultats de primàries com a concepte: base social i candidats

Però la qüestió tècnica no és l’únic problema al qual fa front Primàries. També n’hi ha un de concepte. Tot i que Primàries necessita una base social organitzada que fiscalitzi els polítics, no pot perdre de vista que és una eina de tria de candidats fonamentada en la competició, que és la que ha de fer aflorar les millors idees i els millors lideratges. I una base social organitzada tendeix a la burocratització, a la l’adopció d’un contingut polític a priori (el segell republicà del qual parlava abans, per exemple) que realment és el que s’espera que els candidats posin a debat públic a posteriori. Com es posen a debat les millors idees si n’hi ha unes de pactades a priori? Ha de ser el candidat el que utilitzi Primàries per respondre a la demanda dels electors i aquests el votin i després el fiscalitzin o han de ser les Primàries les que construeixin, a través dels electors, una ideologia concreta i els candidats la representin?

Primàries va néixer, de la mà de Jordi Graupera, com una eina per donar valor al vot com a expressió d’un mandat imperatiu, un encàrrec que es dona, en un moment en què els polítics l’han desposseït.

El sobredimensionament de la pròpia organització també distorsiona la percepció que es té sobre l’interès que genera en els electors, i això afavoreix la priorització d’accions que no responen a una demanda externa sinó a dinàmiques de consum intern, com ara la votació de qüestions sobre les quals no es té marge de maniobra, com ara si la Generalitat hauria de retirar-se com a acusació particular dels mossos que denuncien agressions de ciutadans independentistes. Primàries va néixer, de la mà de Jordi Graupera, com una eina per donar valor al vot com a expressió d’un mandat imperatiu, un encàrrec que es dona, en un moment en què els polítics l’han desposseït. Si s’emet com un test d’opinió política, perd tot el seu valor i per tant la seva credibilitat com a manera de traslladar les preferències de l’electorat a l’acció política.

Tot i que és un dilema difícil de resoldre, hi ha maneres de conjugar el millor dels mandat imperatiu (elector-polític) i el mandat representatiu (polític-elector). I jo les resumiria en la transparència en el debat públic i clarificació del rol dels candidats com a últim actor de ratificació de la proposta de Primàries.

Sobre el primer posaré un exemple, que als que estan familiaritzats amb les formes d’organització política els resultarà familiar. A la convenció de Primàries celebrada al Centre Cívic Pere IV de Barcelona el novembre de l’any passat s’haurien pogut guanyar les esmenes al reglament que dona lloc a gran part d’aquesta reflexió. Només calia que tots els que defensaven aquelles esmenes s’organitzessin i intentessin guanyar el favor dels electors, a través de campanyes a les xarxes, reunions presencials, etc. Però la por a la desunió i que molta gent baixés del vaixell va motivar que això no es portés a terme i va ser el partit de Toni Castellà qui va utilitzar els recursos més antics dels partits i va mobilitzar tots els afiliats del seu partit a la convenció per imposar-se.

En canvi, a la convenció de Terrassa del mes de març d’aquest any, els electors partidaris de tombar les esmenes que pretenien possibilitar el pacte amb altres candidatures un cop feta la tria de candidats, que haurien lliurat a Primàries a l’entorn de Puigdemont com volia Demòcrates eliminant marge de maniobra als electors, es van mobilitzar i van fer campanya per difondre el seu posicionament. I va ser aleshores quan els afiliats de Solidaritat i de Demòcrates no van aparèixer a la convenció i van presentar com una vulneració de garanties l’ús d’una base de dades que qualsevol grup de voluntaris pot utilitzar per a comunicar-se amb els simpatitzants de Primàries i la difusió del posicionament d’una part dels electors, coses que no haurien de ser estranyes en un projecte com el que es vol construir: la competència d’idees transparent i pública.

⚠️ Solidaritat Catalana per la Independència no participarà en la convenció de @PrimariesCat de demà dissabte. pic.twitter.com/6uvDSPawxV

— Solidaritat (SI) (@solidaritatcat) March 6, 2020

Primàries, si aspira a descosir el sistema de partits, ha de ser susceptible de viure el mateix en pròpies carns, trencar les seves pròpies costures si els seus electors ho volen els cops que calgui.

De què serveix tot el contingut polític que pugui generar la base de Primàries si no hi ha cap candidat amb talent que el defensi i el vehiculi?

Sobre el segon, la clarificació del rol dels candidats, apostaria per un sistema de quotes en el reglament de primàries que ara no hi és, en què els candidats configuraran el programa de la candidatura en funció de la representació que obtinguin. Perquè no té sentit concebre unes primàries com una competició de candidats que després configuraran un programa, en el sentit que per guanyar necessiten exposar-ne un, d’altra forma seria una competició d’egos. Al cap i a la fi, de què serveix tot el contingut polític que pugui generar la base de Primàries si no hi ha cap candidat que el defensi i el vehiculi?

Primàries i la independència

Només revisant el projecte de Primàries, que si aspira a descosir el sistema de partits ha de ser susceptible de viure el mateix en pròpies carns els cops que calgui, es podrà triar entre els millors candidats i assolir una participació d’un mínim de 20.000 persones. Una participació que canviï el relat polític de tal manera que els partits hagin de condicionar la seva estratègia no només als seus propis interessos sinó sobretot a les decisions sobiranes de la gent. Només arribats a aquest punt ens podrem assegurar que una candidatura que defensa de forma clara l’aixecament de la DUI, la revolta generalitzada i sostinguda de les institucions i el suport de la gent del carrer que portin al col·lapse d’Espanya, que és l’única manera de fer la independència, compleixi amb el que se’ls va encarregar l’1 d’octubre de 2017. Per les properes eleccions al Parlament no s’està a temps de fer-ho. Però el canvi que demana Primàries no és a curt termini. El Parlament està mort, i no serà cosa de dos dies que resusciti. Però unim-nos-hi, com abans comencem, abans passarà.