OPINIÓ: 20-N

Última modificació: 25 de juny de 2020

Aquest passat diumenge molts de nosaltres vam anar a votar, i no perquè ens vingués de gust. El motiu per molts era, segurament, que ja n’estan fins el capdamunt, de la campanya, de la política, de tot. Però per nosaltres, per mi i pels meus amics, va ser perquè el 20-N només va significar el primer dia sencer sense l’Àlex. Saturada de notícies a la meva feina, durant els matins sovint faig vacances d’informarme, i, per sort (o per desgràcia, segons com es miri), dissabte al matí no vaig veure que un noi de 28 anys havia mort a la Vall d’Hebrón a causa d’un accident de moto. Si ho hagués sabut, hagués pensat amb condescendència, com hem fet alguna vegada, pobra família, pobres amics, quines desgràcies passen, i hagués seguit esmorzant, o fent el que estava fent. Però aquest cop, sense saber-ho, la pobra família, els pobres amics, seríem nosaltres. La desgràcia ens havia passat a nosaltres. Després no vaig poder deixar de llegir i rellegir la notícia, la seva, la nostra notícia. I em va semblar la notícia més important, la més tràgica del dia, d’aquest any, i segurament de la meva vida.

Vam reflexionar molt, durant la jornada de reflexió. Vam pensar en la vida, en per què ens havia tocat aquella macabra loteria, si ens pensàvem que no hi estàvem jugant, que no teníem cap número. I per molt que hi reflexionàvem, no hi trobàvem explicació. També vaig reflexionar sobre l’amistat, sobre com la posem a prova, desitjant amb totes les nostres forces alleujar el dolor d’una persona destruïda per la mort de la seva parella, encara que sigui suportant-ne més nosaltres mateixos. Les persones grans que per la seva edat ja n’han vist unes quantes passar parlen de resignar-se, d’aprofitar la vida i diuen que no somos nada i totes aquestes coses que no et consolen mai. Jo dic finalment que amistats com les meves no són fàcils de trobar, i menys encara de mantenir, que tot té solució menys la mort, i tot allò que, també, sempre es diu i que tampoc consola gaire. I he hagut d’assumir, com molts altres han fet abans i, per desgràcia, molts altres faran després, que, sense ser-ne conscients, tots tenim números de perdre la gent que estimem, i que per això hem de fer tot el possible per no acumular-ne més del compte: per no allunyar-nos, per causes que amb fets com aquest ens semblen del tot absurdes, dels nostres amics i de la nostra família. De vegades és la vida la que s’encarrega de separar-nos, encara que no ho vulguem.

Tots els que hagueu vetllat algú que estimàveu sabreu què vull dir. Us sonarà, potser, haver pensat, perquè no ens hem reunit abans per fer un cafè, que no sigui a la cafeteria d’aquest tanatori.

Àlex, gràcies per la teva amistat i gràcies pel missatge. Tant de bo no l’haguéssim hagut de captar d’aquesta manera.

T’estimem. I ho dic així conscientment. En present.