Lorena Roldán i el full de serveis a la pàtria de Ciutadans

El grau en què Ciutadans ha complert el seu programa fins a la seva desaparició hauria de fer reflexionar els partits independentistes, que viuen sistemàticament d'incomplir compromisos

Marq Marti
Lorena Rodan PP Ciutadans

Última modificació: 30 de desembre de 2020

És normal que el que ens demani el cos amb l’esmicolament de Ciutadans que es va evidenciant des de fa mesos, i que ara culmina amb el transfuguisme de Lorena Roldán, que havia estat cap de grup de Ciutadans al Parlament, al PP de Catalunya. És com una mena d’analgèsic que fa el dolor de la situació política a Catalunya més suportable. Però com tot analgèsic, oculta els símptomes del problema i no ataca la seva causa.

La trajectòria de Ciutadans no és, ni molt menys, un fracàs. Ha estat un bot salvavides construït quan l’aprovació de l’Estatut de 2006 podia constituïr un instrument que demostrés a Catalunya que no necessitava Espanya per a autodeterminar-se, ja que l’autodeterminació interna, és a dir, autoorganitzar-se políticament i perseguir el desenvolupament cultural, social i econòmic de forma autònoma, és l’avantsala de l’autodeterminació externa, cosa que ja va pronosticar José Antonio Primo de Rivera al debat estatutari al Congrés dels Diputats el 1932. I quan un bot salvavides ja ha fet la seva funció de portar-te a terra ferma, t’és igual que cremi fins a quedar fet cendres.

Artífexs de la domesticació de l’independentisme

Avui, només 14 anys després que Ciutadans entrés per primer cop al Parlament, i sense haver hagut de governar a Catalunya ni a cap altra institució del país, si féssim una auditoria de resultats a Ciutadans veuríem que han assolit tots els objectius que van detallar al seu manifest fundacional: acomplexar el sobiranisme a Catalunya fins el punt d’assumir fil per randa el seu relat.

Les institucions catalanes han renunciat a aplicar la immersió lingüística i a fomentar l’ús del català a l’esfera pública (que ara està sota mínims) i han castellanitzat TV3 fins de tal forma que és impensable l’existència d’un programa sense una quota de castellà; els independentistes equiparen el nacionalisme català que defensa Catalunya de la desaparició al nacionalisme espanyol que vol que Catalunya desaparegui i es refereixen als partidaris de la independència que se surten del discurs majoritari pràcticament en els mateixos termes que ho feia Ciutadans d’ells quan els considerava una amenaça i eviten la confrontació amb les institucions espanyoles que tant van criticar la formació que va estar presidida per Albert Rivera implorant el pacte o implorant a Europa que els salvi.

Teloners de VOX a l’esfera política espanyola

Tot plegat, proveint un escenari que garanteixi aquesta rendició a llarg termini, com ara atiar la catalanofòbia per decantar el tauler polític espanyol més a la dreta del PP per afavorir l’entrada de VOX, com un espantall per neutralitzar qualsevol intent, no només de l’independentisme de suposar una amenaça, sinó de qualsevol força unionista (PP, PSOE i Podem) de fer la més mínima mostra d’obertura. Tot plegat, amb el vist-i-plau de la resta de partits, que han estat disposats a pagar aquest preu, en termes de resultats electorals i d’amenaça de llibertats futures, per la unitat d’Espanya. Que Salvador Illa, de l’ala més antisobiranista del PSC (si és que en queda una), sigui candidat del PSC, que anys enrere recorria a perfils com Pasqual Maragall o Raimon Obiols, és la guinda del pastís d’aquest triomf.

Per tant, que Ciutadans desaparegui no és una bona notícia per ningú. Al contrari. Implica que ja no és necessària la seva existència. I si qui existia per considerar-te un perill desapareix, és perquè ja no ho ets. Aquest és el mal que el plaer analgèsic de veure’ls desaparèixer de les institucions no ens deixa veure. El grau en què han complert el seu programa hauria de fer reflexionar els partits independentistes, que sistemàticament incompleixen tots els seus compromisos per por de desaparèixer.