Ofici de periodista

El blog de Pilar Carracelas

18/11/2017

Els límits acceptables de la violència

El problema de les declaracions de Marta Rovira a RAC1, en què afirmava que l’Estat espanyol estava disposat a impedir la independència encara que fos a costa de morts als carrers no és que no siguin versemblants. De fet, és cert que Espanya ha amenaçat obertament amb un exèrcit “preparat per actuar a Catalunya”, i en efecte, no resulta difícil imaginar l’Estat enviant-hi l’exèrcit (França porta dos anys amb el carrer militaritzat i ningú posa el crit al cel).


13/11/2017

No hi ha llibertat sense informació

Quan el ministeri de l’Interior va començar a enviar policia a Catalunya abans del referèndum de l’1 d’octubre, molts ja ens vam imaginar que no hi venien a fer un pícnic. Els mitjans de comunicació anaven plens del fet que Mariano Rajoy no es podia permetre un nou 9N, i que pretenia aturar-lo com fos. I no només això: també vam poder saber que la policia espanyola venia predisposada al que fos per assolir aquest objectiu, i el vídeo de l’a por ellos en va ser un dels molts exemples. No em puc creure, doncs, que algú, fos de la Generalitat o ciutadans qualssevol, pensés que era impossible una actuació policial violenta l’1 d’octubre.


04/11/2017

Contra la llista unitària

Llegeixo el manifest per la llista unitària i no veig raons per fer-la més enllà del simbolisme de la unitat que, en ell mateix, no és garantia de res. En aquest post no entraré en si és una estratègia o no del PDECAT per salvar-se del desplom. “Anar plegats” o “defensar entre tots la democràcia davant el cop d’estat unionista” no és excloent amb fer-ho de la manera que ens garanteixi més suports. Perquè aquesta unitat entorn d’una llista no ens servirà de res si perdem en vots aquestes eleccions i reeditem l’empat tècnic del 27S.


30/10/2017

A tothom li prenen el pèl

Que l’independentisme està en un punt d’inflexió, crec que és una evidència irrefutable. Després de la insinuació de Junqueras en un article a El Punt que es podrien presentar a unes eleccions autonòmiques convocades sota l’article 155 només 48 hores després de fer una declaració d’independència que ha quedat en paper mullat, la gent ha de resituar-se i canalitzar les emocions que tot això li causa.


29/10/2017

Que ens tractin com adults

Sé que la política ja és això, però mai em deixarà de molestar que els polítics no ens tractin com adults. No ho fan els de cap partit, però és clar, em molesta més dels que n’espero alguna cosa, no dels que ja no n’espero res.


28/10/2017

Picar pedra i menjar gripaus

Vagi per endavant de tot aquest post que estic convençuda que la independència efectiva de Catalunya és un fet. Un fet que implica, en qualsevol de les estratègies que el facin possible, uns costos econòmics, polítics i socials -que són diferents depenent de per quina d’elles s’opti-, però que -també n’estic convençuda- farà de Catalunya un país millor del que seria sota sobirania espanyola. Ens esperen temps de guanyar i perdre batalles, però al final penso que la república catalana es comptarà a la comunitat internacional com un nou país sobirà.


22/10/2017

La teva comoditat econòmica no val la meva dignitat (resposta a Víctor Amela)

Avui en Victor Amela cita en un article a La Vanguardia un debat a 8aldia entre Josep Manuel Silva i jo, on discutíem sobre els costos que pot tenir una independència unilateral. A la meva disposició a començar des de zero si això és el que haig de fer per la independència de Catalunya, Amela respon que no vol “pagar tu dignidad con mi ruina, no quiero ir a peor ni mal alguno a los bancos benéficos que acojan a los bancos benéficos que acojan ahorros de convecinos míos independentistas”.


21/10/2017

Per què aquesta és la pitjor situació possible (però ens en sortirem)?

El problema del fet que el Govern català ens tracti com a menors d’edat que fa les coses pel nostre bé i que ja entendrem quan siguem grans, és que ens ha deixat desemparats mentre escoltem com l’Estat ens humilia públicament amb un cop d’Estat que anul·la la nostra suma de voluntats individuals. A diferència de la fermesa i la univocitat que van mostrar fins l’últim moment abans de celebrar el referèndum, després del 10 d’octubre, en què es va suspendre la independència, no hem escoltat dels dirigents polítics res més que ambigüitats i anem a remolc de rumors.


21/10/2017

Una cosa pitjor que el 155

Hi ha una cosa pitjor que el fet que el Rei d’Espanya hagi amenaçat com a mínim 2,2 milions de ciutadans de l’Estat. Al cap i a la fi, és la seva feina, mostrar-se ferm amb qui posa en risc la preservació de la memòria, la identitat i la unitat de l’Estat que ell representa. Una monarquia (Franco ho sabia molt bé quan ho va deixar tot lligat i ben lligat) és una forma d’Estat que dona tal importància a la seva unitat que assigna la seva màxima autoritat a una figura que no prové de la suma de voluntats particulars sinó de un factor tan arbitrari com un llinatge.


08/10/2017

Pablo Iglesias i el discurs de la por

Jo, quan dubto si s’ha d’aplicar el resultat del referèndum o no, penso en la meva mare. La meva mare va donar suport a Pablo Iglesias quan es va presentar a les eleccions europees perquè se sentia identificada amb el seu discurs, que diagnosticava a la perfecció com de traïda se sentia per la transició.