El repte que tenim per davant


Que un pres polític es presenti a unes eleccions europees no evita la repressió, més aviat intenta dissimular tot el que s'està acatant

L’anunci d’Oriol Junqueras que es presentarà com a candidat a les eleccions europees perquè “és la millor manera de no fer efectiva la repressió que ens volen imposar” és l’enèsima mostra que els nostres polítics, o bé no saben com funcionen les relacions de poder a Espanya i Europa (cosa força impensable atès que parlem de gent formada i amb experiència a institucions espanyoles i europees) o bé reincideixen cínicament en un discurs que parteix de l’assumpció que l’electorat és ximple o massoquista.

El bucle infinit

La repressió que l’Estat ens vol imposar es fa efectiva dia a dia, és més, ens la inflingim nosaltres mateixos, acatant tota quanta decisió judicial injusta es produeix, des de la renúncia a investir el candidat preferit per una majoria de diputats representants del poble fins a buscar la forma de complir amb una suspensió arbitrària de diputats electes, tot plegat per les ingerències de les resolucions d’uns jutges al legislatiu, buidant-lo de tot poder real. Que un pres polític es presenti a unes eleccions europees no ho evita, més aviat ho intenta dissimular.

Pel que fa a la seva pretensió d’internacionalitzar la causa catalana, ocorre exactament el mateix. Pretendre que forçar Europa a intervenir a Catalunya es pot fer des de la despossessió de poder és, igualment, o bé una ingenuïtat, o bé un nou intent d’engany, i totes dues coses incapaciten qui ho sosté per a l’exercici de la política d’un país que vol esdevenir un Estat. Si Europa no va actuar quan la paraula “Catalunya” es va buscar a Google més de 16 milions de vegades a tot el món i hi havia un territori que podia escapar de la seva àrea d’influència institucional, política i econòmica, qui sap si en favor de la d’alguna altra potència que ho volgués aprofitar, no ho farà fins que això torni a passar.

Que un pres polític obtingui representació al Parlament Europeu potser incomoda els primers dies, ocasiona algun titular (segurament secundari a la premsa europea) i algun comentari a la cambra, i es normalitzarà en temps rècord, atès que al cap i a la fi es tracta d’un polític que, com la resta que estan en la seva situació, no només ha acceptat un procés judicial sense garanties per quelcom que realment no han fet (un referèndum vinculant i una declaració d’independència) sino que està col·laborant activament en la governabilitat de l’Estat que el manté empresonat, en una presó de la qual els seus en tenen la clau.

Ningú ha guanyat mai res deixant-se humiliar

Europa només actuarà quan la situació a Catalunya li suposi un dilema real, és a dir, quan els polítics, amb l’aval d’una mobilització aclaparadora al carrer que hem vist moltes vegades, comencin a fer-se respectar, apostant per la desobediència civil sense ambigüitats de qui ens agredeix. Per moltes paraules grandiloqüents amb què ho vesteixis, ningú no et prendrà seriosament si et actues com una catifa perquè els altres s’hi netegin els peus.

De fet, de totes les coses que m’agradaria que l’aleshores Govern de Catalunya m’expliquessin sobre el que va passar després de l’1O, una de les que trobo més fonamentals per saber fins a quin punt van signar la rendició per nosaltres, i no precisament pel temor a una violència que milions de catalans vam demostrar que no ens aturaria, és quin va ser el contingut de les trucades que es van fer des de la Generalitat als contactes governamentals dels països europeus. És més, m’agradaria saber si van fer-ne alguna, de trucada.

Perquè tota aquella estratègia que no inclogués una trucada minuts després del recompte de vots en què s’utilitzés el poder que teníem aleshores: la legitimitat de les urnes i el control del territori, i un potencial caos institucional, econòmic i polític que a ningú li interessava, era una estratègia d’inici perdedora.

Miri, hem convocat un referèndum contra l’Estat i l’hem guanyat malgrat que han utilitzat la força contra gent pacífica i han violat durant setmanes els drets més fonamentals, com la llibertat d’expressió, de premsa i de reunió, de manera que implementarem el resultat, pensi’s a favor de qui li interessa estar perquè països molt importants ja m’han donat el seu suport. Això no ho podíem fer els ciutadans, ho havien de fer els polítics. Va existir aquesta trucada? Si no va existir, no van estar a l’alçada, i això no pot tornar a passar.

Cal una nova generació de polítics, aquesta ha fracassat

Per això els independentistes hem de reflexionar sobre les opcions que tenim amb els polítics actuals d’assolir el nostre objectiu polític de forma realista. Personalment trobo que cap camí a la victòria passa per reduir a la nostàlgia una victòria que va ser real o perquè els polítics actuals continuïn mercadejant amb la nostra sobirania per, o bé intentar deslliurar-se de la presó o de l’exili (cosa a que hi tenen dret, però no hipotecant tot un país), o encara pitjor, per guanyar una pugna entre partits per a l’hegemonia.

Penso, doncs, que no tenim motius per confiar més en aquesta generació de polítics, han fracassat, i ens hem de limitar a donar-los suport quant a escalf humà i defensa dels drets fonamentals dels encausats mentre procurem que hi hagi una renovació total de lideratges, programes i formes de participació, que no serà d’avui per demà, però quan abans l’aconseguim, abans podrem tornar a lluitar amb opcions de victòria. La mobilització no falla mai, els polítics, sí. Tenim un repte molt important per davant, potser el més important després de l’1O.

Per aquest motiu convido a la gent que comparteixi el meu diagnòstic a participar a les primàries per confrontar propostes i candidats a les properes municipals, i a idear qualsevol altra iniciativa en aquesta línia. Només així construirem una base política disposada a pagar el preu, com s’ha demostrat que hi estem els que vam aconseguir guanyar un referèndum amb tot un Estat en contra, de garantir el dret d’autodeterminació (no de demanar-lo, sinó de garantir-lo, amb les eines a l’abast).

Primàries i Graupera: una relació inversa del que els partits volen fer creure

Molts pensen que les primàries estan al servei d'un nou espai independentista, quan en realitat és l'espai que podria aglutinar Graupera que s'ha posat al servei d'unes primàries

Llegeix

El repte que tenim per davant

Que un pres polític es presenti a unes eleccions europees no evita la repressió, més aviat intenta dissimular tot el que s'està acatant

Llegeix

El camí alternatiu

No hi ha res que poguem fer, després que s’hagi devaluat el dret d’autodeterminació, excepte canviar lideratges i afavorir la materialització de noves idees

Llegeix
Aquest és un blog de política. Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan facin referència al tema tractat a l'article i, per tant, aportin o demanin nous punts de vista al debat. Per altres qüestions, podeu trobar-me al formulari de contacte que trobareu en aquesta web.