El camí alternatiu


No hi ha res que poguem fer, després que s’hagi devaluat el dret d’autodeterminació, excepte canviar lideratges i afavorir la materialització de noves idees

El President d’ERC, Oriol Junqueras, diu des d’una presó catalana de la qual la Generalitat que el seu partit governa en té la clau, on hi és per reconèixer l’autoritat de l’Estat espanyol d’esclafar el dret d’autodeterminació, un dret que per definició ho és perquè no depèn del reconeixement d’altri, que “ens hem guanyat el dret a ser, el dret a decidir” (la cursiva és meva).

El President de la Generalitat, Quim Torra, parla de no renunciar a la llibertat, una renúncia a la qual ell mateix li deu el càrrec, i el vicepresident del Parlament, de Junts per Catalunya, Josep Costa, insisteix a posar en evidència la manca de voluntat de negociació del Govern espanyol davant d’un món que ja ha eliminat la independència de Catalunya de l’agència dels mitjans (només cal comparar els periodistes que assistien a les rodes de premsa de Puigdemont fa uns mesos i els que hi van ara) per situar-la de nou com un afer intern.

Des de la CUP, s’insta a ERC i a Junts per Catalunya a fer efectiva la República quan van ser còmplices de la camama del Govern efectiu propiciant la investidura de Torra quan no tenien cap mena de garantia que la legislatura no fos un retorn a l’autonomisme, o encara pitjor, al preautonomisme.

La trampa de la qual parla l’advocat de Ponsatí

No hi ha il·lustració més fefaent de la trampa que ens ha parat l’Estat espanyol a la qual es referia fa uns dies l’advocat de Clara Ponsati, Aamer Anwar, que el dia a dia dels polítics independentistes. Mentre que alguns han sacrificat la seva llibertat (sigui anant a l’exili o, encara pitjor, a presó) per conservar les engrunes del poder autonòmic (ni tan sols per intentar en cap moment que aquest sacerifici servís per cap altra cosa) l’Estat envia cada cop més policies per controlar els carrers de Catalunya, mira cap a una altra banda davant de les agressions feixistes als que reclamen llibertat, elimina la independència de les prioritats dels partits i parla d’un nou Estatut que si avui s’aprovés a Madrid encara tindria menys competències que el text retallat pel Constitucional el 2010.

Quan algú qüestiona les decisions i el discurs dels empresonats o els exiliats, la maquinària dels partits s’engega a tota velocitat i deixa anar l’artilleria del cinisme i el xantatge emocional. Com menys efecte té, més furibunds són els atacs. Es tolera una certa crítica, però si es fa l’experiment de sortir-se del discurs esperat, sigui pel seu to o pel seu contingut o per totes dues coses, sorgeixen les acusacions de tenir poca empatia i de no proposar alternativa. Tot plegat, després d’haver-nos tractat com a menors d’edat durant mesos després de l’1O i reclamat les mans lliures per fer i desfer fins a eliminar qualsevol alternativa remotament possible perquè afirmaven que els polítics tenien més informació (i que mai van revelar).

L’objectiu és Estrasburg… i tornar a la casella de sortida

Ara des de la CUP i alguns sectors socials es fa una crida a la mobilització per pressionar els polítics a fer efectiva la República que mai es va declarar com a tal (com ho demostra que es fes per mitjà d’una proposta de resolució que ni tan sols es va arribar a votar). Tanmateix, la mateixa maquinària que intenta controlar la opinió dissident en pro de l’empatia i de l’objectiu comú, està especialment dissenyada per canalitzar les manifestacions a favor del seu discurs, que és el de mantenir viva la confrontació sense contingut concret (aprofitant mobilitzacions, conflictes per la llengua o els llaços grocs) per guanyar temps per arribar a Estrasburg, mentre insisteixen en la falsa idea de la unitat de forces per posar en evidència l’Estat.

Els països del nostre entorn saben perfectament de quin peu calça Espanya, però les relacions internacionals no es basen en la moral sino en els interessos. I el tarannà de Madrid envers Catalunya no els interessarà fins que els afecti d’alguna manera. Com més participem en la governabilitat d’Espanya, menys incentiu tenen els països per implicar-s’hi.

Quan el Tribunal Europeu de Drets Humans ens digui que els nostres polítics no havien d’anar a presó i a l’exili per organitzar un referèndum d’autodeterminació, cosa que no significarà cap aval a la independència ni que Espanya no trobi la manera de no acatar la sentència, sino la demostració de quelcom que ja sabem des del primer dia, que l’autodeterminació no és penalitzable, tornarem a la casella de sortida.

I tornarem a tenir davant el mateix problema, haguem eixamplat o aprimat la base independentista: un Estat que no ens reconeix el dret de ser tractats d’igual a igual i uns polítics catalans que hauran de decidir entre continuar buscant una assegurança a tot risc per poder exercir la llibertat, o exercir-la directament amb totes les seves conseqüències, de l’única manera en què Espanya realment demostrarà quin cost real es pot permetre per evitar-ho i es mostrarà tal com és i el món realment tindrà algun incentiu per posicionar-se, com ha passat amb totes les independències. Tot plegat, corrent un altre risc, el de deixar d’existir com a poble com a resultat de la repressió i l’assimilació.

L’únic que podem fer després de dinamitar l’autodeterminació

No hi ha res que poguem fer, després que s’hagi devaluat el dret d’autodeterminació i deixat la declaració d’independència en paper mullat contravenint un a un els compromisos que el sustentaven, des de la llei del referèndum i la llei de transitorietat al programa electoral de restitució del 21 de desembre de 2018, perquè es compleixi el mandat de l’1O amb els líders que ens han portat fins aquí sense assumir cap responsabilitat i una cultura política escassa en eines de fiscalització i en mecanismes de canalització de propostes alternatives que ens ha empès a donar carta blanca als partits.

L’única forma de pressionar-los de forma efectiva perquè compleixin a mig termini el que s’han compromès a fer és que aquests tinguin menys poder, en favor dels ciutadans. I això, òbviament, no ho faran voluntàriament en un sistema que, justament, tendeix a concentrar aquest poder molt més que a d’altres democràcies europees. Caldrà que no hi vegin més remei.

Les primàries com a eina de pressió per assolir nous lideratges

En aquest sentit, iniciatives com les primàries independentistes a Catalunya, impulsades des de Barcelona per Jordi Graupera, i a les quals l’ANC dona suport, poden ser una via de tria de nous lideratges que en un futur proper assoleixin els objectius de l’independentisme, de vincular aquests lideratges a noves idees que sorgeixin des de baix, i de fiscalitzar si les porten bé a terme.

És cert que té febleses, com ara que el fet que Graupera sigui l’artífex de la iniciativa (al cap i a la fi ha estat ell qui ha tingut la pensada) pot desincentivar la presentació d’altres candidatures que es vegin incapaces de competir amb la seva notorietat o més tard dificulti el seu èxit per aquest mateix motiu, com ha passat amb iniciatives similars d’altres àmbits. Tanmateix, aquestes mateixes febleses poden esdevenir per als partits un incentiu per acabar-hi participant amb els seus millors actius per noquejar Graupera, si veuen que la seva figura, d’una vàlua acadèmica reconeguda i bressolada per un equip d’estratègia disposat a explorar nous horitzons en matèria de comunicació política per la seva manca de suport de l’aparell de cap partit, suposa un perill real per als seus resultats electorals.

L’unic que, en el meu parer, podem fer la gent de baix, és donar suport a aquesta i altres iniciatives que puguin sorgir de superació del sistema de partits que utilitza l’atzucac en què estem en el seu propi benefici. Només amb aquest canvi de cultura política, que afavoreixi un sorgiment de millors lideratges i idees i de formes més efectives de fiscalitzar-los i alhora faci corresponsable la base de les seves accions, afavorint la implicació en política, l’esperit crític i la pluralitat d’idees en comptes d’intentar-les controlar i pervertir, podrem sortir del parany que ens ha parat l’Estat, i aspirar a un exercici més lliure dels drets civils.


El camí alternatiu

No hi ha res que poguem fer, després que s’hagi devaluat el dret d’autodeterminació, excepte canviar lideratges i afavorir la materialització de noves idees

Llegeix

Per què votaré la CUP?

La CUP és l’únic partit que no m’ha tractat amb paternalisme, m’ha dit les coses amb claredat i no mercadeja amb les meves pors

Llegeix

Els límits acceptables de la violència

La gent va protegir els col·legis l'1O havent escoltat les amenaces de l'exèrcit mesos abans i a Puigdemont responent que "Catalunya no té por"

Llegeix
Aquest és un blog de política. Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan facin referència al tema tractat a l'article i, per tant, aportin o demanin nous punts de vista al debat. Per altres qüestions, podeu trobar-me al formulari de contacte que trobareu en aquesta web.