Primàries i Graupera: una relació inversa del que els partits volen fer creure

Molts pensen que les primàries estan al servei d'un nou espai independentista, quan en realitat és l'espai que podria aglutinar Graupera que s'ha posat al servei d'unes primàries.

Pilar Carracelas

Última modificació: 25 de juny de 2020

Jordi Graupera, si una cosa té, és resistència a la pressió del poder, conviccions fermes (tan fermes que està disposat a pagar els costos que tenen) i més paciència que un sant per assolir objectius a llarg termini. I ho demostra el fet que, podent haver conformat un partit amb vocació de presentar-se a les eleccions municipals des de fa mesos, haver recaptat prou fons i gent amb talent per donar-se a conèixer en solitari, no dependre de l’elefant burocràtic que és l’ANC i estar ja avui fent ombra als partits a les enquestes, ha triat el camí que va marcar la gent l’1 d’octubre, és a dir, el de donar a qui ho vulgui el poder de decidir quines són les prioritats i les persones que han de conformar el projecte de Barcelona sense intermediaris: unes primàries.

Graupera va convocar al Victòria tanta gent com Mas a la seva conferència el 2014

Quan el mes de març de 2018 Jordi Graupera va fer una conferència programàtica al Teatre Victòria per anunciar una idea que havia tingut de cara a les eleccions municipals de 2019 (encara no havia fet pública la seva proposta de primàries) van assistir-hi més de 3.000 persones i els principals mitjans de comunicació catalans i alguns de Madrid. Sense tenir el suport de cap força política i només amb un email i la seva influència a Twitter i un petit equip d’amics seus que han col·laborat des del principi de forma desinteressada, la seva intervenció al Victòria va tenir més repercussió que la conferència que van fer a finals de 2014 Artur Mas o Oriol Junqueras per explicar quina era la seva estratègia per a les eleccions catalanes de 2015.

Graupera va aconseguir les mateixes signatures en 45 dies que l’ANC en 3 mesos

A partir d’aquell moment, amb les mateixes eines, Graupera va cridar al suport d’unes primàries obertes per conformar una llista plural de l’independentisme per a les eleccions municipals de 2019 per mitjà de signatures a una pàgina web publicada per a aquesta finalitat. Va aconseguir 33.000 signatures (la majoria de barcelonins -70%-, i una part menor de la resta de Catalunya, a la qual li afecta de forma evident qui governa a l’Ajuntament de Barcelona i amb quin projecte) en 45 dies. Ada Colau, amb el suport de tota la maquinària organitzativa d’Iniciativa per Catalunya, havia aconseguit l’any 2014 30.000 signatures en el mateix període de temps, amb la diferència que més d’un 30% eren signatures de fora de Catalunya i que la iniciativa no avalava un procés participatiu relativament desconegut que no forma part de la cultura política de Catalunya sinó, ras i curt, la seva candidatura a les municipals de 2015.

A més, des de la plataforma de Primàries Barcelona que va posar en marxa Jordi Graupera es van recaptar per via d’un crowdfunding més de 20.000 euros en 30 dies per a donar a conèixer el procés participatiu, i va aglutinar centenars de voluntaris. Tot plegat, amb les mateixes eines: el seu talent i el de gent propera per a materialitzar de forma desinteressada noves idees de promoció, entre les quals, tècniques avançades de segmentació i engagement a la xarxa orientats a maximitzar resultats amb pressupostos limitats.

L’objectiu de les primàries: obrir la política al talent sense la barrera dels partits

Les primàries que va proposar Graupera tenien una finalitat molt clara: donar cabuda a totes les noves idees en termes de projectes i candidats que poguessin sorgir de cara a les eleccions municipals en una llista unitària que les pogués incorporar, en una conjuntura en què els partits treuen i posen candidats, canvien projectes i fan opes ideades a despatxos de forma dubtosament democràtica, donant escassa veu al seu electorat més enllà de les eleccions. D’aquesta manera s’assolia un doble objectiu. Per una banda, fer que l’opció política que es presentés davant de l’electorat independentista s’assemblés el més possible a la idea que aquest electorat té del que ha de ser la ciutat de Barcelona. Per l’altra, contrarrestar l’efecte de la llei electoral, que fa que un partit pugui governar tenint un sol vot més que el segon més votat i aconseguir una majoria àmplia a la capital que permetés governar amb comoditat i amb una idea de ciutat concebuda des de baix i sense intermediaris. Unitat des de la pluralitat, s’ha explicat en tot moment.

Jordi Graupera ha explicat des del minut 0 que volia ser candidat a aquestes primàries i competir amb qui s’hi volgués presentar. I hi té tot el dret: havia tingut una idea de competició de talent i creu que té el talent per competir-hi. Només els votants decidiran si és així o no. I per això va intentar, en primer lloc, reunir les signatures que permetessin fer pressió per introduir la idea a l’agenda, i després, un cop aconseguit, fer un pacte amb una entitat neutral com l’ANC perquè s’encarregués de la organització a partir d’aquell moment i així poder ser un candidat més: Primàries Catalunya.

No era el primer cop que ho feia: el 2016 va impulsar una plataforma a la qual s’hi van sumar personalitats com Josep Lluís Carod Rovira, Clara Ponsatí, Antonio Baños, David Fernàndez o Elisenda Paluzie, per atreure signatures per celebrar un referèndum després que la classe política el donés per celebrat el 9N. Va aconseguir fer prou pressió davant de l’ANC perquè aquesta la sotmetés a votació entre les seves bases i la introduís a l’agenda dels partits. I tot va desembocar en l’1 d’octubre.

Les dades objectives desmenteixen la campanya contra les primàries i Graupera

Tanmateix, i com era d’esperar, els partits polítics han vist la iniciativa com una amenaça al seu control de la oferta electoral com a oligarquia política que són, i han utilitzat els seus recursos i control en l’agenda per intentar boicotejar aquesta amenaça i perpetuar la seva hegemonia. Entre d’altres invents per menystenir les primàries, han afirmat que només són l’instrument per fer arribar Jordi Graupera al poder de Barcelona per mitjà d’un quart espai independentista i que en realitat no persegueix una llista unitària, i que l’ANC s’ha posat al servei d’aquest objectiu, deixant de ser neutral.

Però no només els més de 50 candidats inscrits, incloent persones que tenen el suport de Demòcrates, membres d’Esquerra, etc., ho desmenteixen. Ni el fet que si neix un quart espai independentista és precisament perquè els tres partits independentistes majoritaris de l’actualitat no hi volen participar, i no poden esperar que qui vol que les seves idees arribin a l’arena política es conformin amb un boicot. També ho demostren les dades que he aportat al principi del post i que ara ampliaré.

Per Graupera era més fàcil fer un partit i començar a fer campanya en solitari

No cal ser un llumenera per adonar-se que si Jordi Graupera i tots els que donem suport a la seva candidatura a les primàries perquè el volem com a alcalde de Barcelona haguessim volgut des del principi conformar un quart espai independentista, no ho hauria fet per mitjà d’unes primàries que han aigualit la seva candidatura (Barcelona És Capital), han socialitzat els recursos que ha recaptat que li podrien haver permès promocionar-se en solitari i han fet perdre un temps preciós que hauria pogut invertir a fer campanya de forma que probablement avui ja el tindrien en compte a les enquestes.

Tanmateix, si Graupera ha optat per aquest camí és, precisament, perquè es creu de veritat que la política no ha de sortir de la decisió d’uns quants. Al contrari del que demostren els partits, no ha de plantejar una oferta embolicada i llesta per al consum ideada als despatxos sino que ha de ser la demanda qui ha de decidir què se li ha d’oferir. Ho vam veure l’1 d’octubre, i aquesta tendència ha vingut per quedar-se. O abandonen els pactes de despatxos o aquesta la realitat els acabarà tornant a passar per sobre.