Primera volta de Primàries al Parlament: un fracàs previsible (i per tant, més greu)

Última modificació: 4 de desembre de 2020

Ja fa uns mesos vaig publicar el post Per les primàries més participatives de la història, on preveia que les votacions per triar els membres de la candidatura de Primàries Catalunya serien un fracàs de participació si no canviaven el sistema de votació. Totes les meves pors s’han fet realitat. Primàries Catalunya té una base de dades de més de 50.000 persones, ha assolit una participació de 3.600 vots, dels quals la meitat no provenien d’aquesta base de dades, sinó que han estat electors nous que han decidit participar probablement a través de la publicitat que alguns tuitaires hem fet a xarxes els darrers dies.

Això significa que només un 5% del la comunitat que ha aconseguit generar Primàries des de les eleccions municipals s’ha implicat en aquest procés. Per què ha pogut ser, això? Jo em decanto per diverses raons, que tenen bàsicament una solució principal: canviar el sistema de vot.

• 1. En aquestes eleccions no es presenta Jordi Graupera. No ens enganyem, un nom que sona a molta gent genera més interès que una candidatura farcida de persones anònimes.
• 2. No es comptava amb el finançament necessari com per fer una campanya de visibilitat davant del silenci dels mitjans de comunicació.
• 3. El sistema de votació dels candidats per internet és absolutament feixuc i contraintuitiu, que requereix un registre previ, i fins i tot després d’haver-lo fet, se’t torna a demanar el DNI i la teva edat, cercant una validesa de resultats que no es tradueix en res concret, perquè només una autoritat competent té capacitat per atribuïr-la.
• 4 (i més important). Les accions que s’han dut a terme han anat en línia totalment contrària a resoldre els problemes anteriors, que efectivament tenien solució.

Com vaig explicar en aquell post, un sistema de primàries que no es boicotegi a ell mateix la participació requereix d’un procés de votació simple, sense registre previ, amb una validació del vot via SMS o email, o millor encara, amb un pagament simbòlic (ho demanen molts partits que fan primàries) que no només validi la identitat del votant, que rarament disposarà de moltes targetes o pagarà dues vegades per votar, sinó que l’obligui a ser corresponsable del sistema obligant-lo a finançar-lo. Així s’obtenen recursos per a fer campanyes de visibilitat que donin a conèixer els candidats que estan en inferioritat de condicions respecte d’altres que ja comptaven amb visibilitat d’entrada.

Qui es dedica a la visibilitat online, sap que un sol click de més afecta críticament al procés de conversió, és a dir, a allò que t’interessa que l’usuari faci a la web (comprar, enviar un formulari de contacte, subscriure’s a un newsletter, votar un candidat, etc.). Si un sol click ho afecta, imagineu tot un procés de registre, tenint en compte tots els registres que se’ns requereixen a la nostra activitat diària a internet. Ho explico diàriament als meus clients: “De veritat que faràs un formulari de contacte en cinc passos? Tant d’interès creus que tens com per demanar una penyora tan gran a l’usuari?” Només qui és veritablement incondicional de la causa fa l’esforç de superar els obstacles que calgui per arribar a l’objectiu, que en aquest cas és el vot. I si aquest és el teu públic, aleshores ets un partit polític, on només hi participen els adeptes.

Unes primàries obertes han d’aspirar a que hi participi tothom. Els seguidors per triar el millor candidat possible, els adversaris perquè en surti el candidat més feble, els que només es mobilitzen quan una cosa és trending topic i després no tornen a moure ni un dit, els que s’avorreixen i no tenen res millor a fer. Perquè això és la participació política. Una cosa molt més banal del que la gent es pensa. Una cosa que el dia de les eleccions molta gent decideix mentre es dutxa per anar a buscar xurros. Votar a través d’un procés de registre o instal·lant-se una app va totalment en línia contrària a això.

És cert que simplificar el procés de vot sempre obre la porta a un percentatge de frau. Però és que igual que en l’1O, en un país en què els mecanismes oficials no avalen el que fas i per tant, t’hi esforcis més o menys, aquests mecanismes o els teus adversaris intentaran deslegitimar el que facis de totes maneres, has de triar la via que més participació et genera. És això el que legitimarà la votació, no una suposada validació autoimposada que no avalarà cap mecanisme regulador. I com en el cas del referèndum, qui té interès en deslegitimar el resultat és qui té por del que pugui provocar. I aleshores ja has guanyat. Perquè podràs o bé tirar pel dret, o bé acceptaran participar del nou sistema per dir-hi la seva.

La gent no vol participar en iniciatives concebudes des de la moral de perdedor. I supeditar unes primàries a l’acceptació de la seva legitimitat per part de l’ecosistema polític és il·lús, un tret al peu, com voler guanyar a Espanya o a Europa la independència amb les seves regles del joc. Processisme pur. Primàries no pot culpar per la baixa participació en aquesta primera volta a ningú que no sigui la seva organització. Tenen el talent per a aconseguir els recursos econòmics i humans per passar la mà per la cara als partits, com a mínim, quant a adhesió preelectoral, cosa que és clau per a assolir els avals necessaris per presentar-se a les eleccions i mobilitzar xarxes que aconsegueixin encara més recursos económics i humans per aconseguir entrar al Parlament. Tenen menys de dues setmanes per fer aquest viratge. El poden fer. Si volen.