A tothom li prenen el pèl

Última modificació: 25 de juny de 2020

Que l’independentisme està en un punt d’inflexió, crec que és una evidència irrefutable. Després de la insinuació de Junqueras en un article a El Punt que es podrien presentar a unes eleccions autonòmiques convocades sota l’article 155 només 48 hores després de fer una declaració d’independència que ha quedat en paper mullat, la gent ha de resituar-se i canalitzar les emocions que tot això li causa.

Avui, Sergi Sabrià ens deia que Esquerra encara ha de valorar si es presenta o no a les eleccions, com si tots no sabéssim que òbviament que s’hi presentaran. No sabem amb quina fórmula, si en coalició amb més partits o en solitari, però és clar que s’hi presentaran. Em sento com un nen petit a qui has de preparar quan li vols donar una mala notícia. I ja tenim tots una edat. Si ens expliquen bé les coses, tenim capacitat per entendre-les.

I no demano que m’expliquin els seus contactes diplomàtics, ni els pactes que hagin pogut tenir amb Madrid -que en qualsevol cas PP, PSOE i Ciutadans també haurien d’explicar al seu electorat-, simplement que no em tractin com una menor d’edat. Que no neguin el que veuen els meus propis ulls. Crec que no és tant demanar. Com a adulta, puc entendre que la Unió Europea considerarà les eleccions del 21D un plebiscit, el partit de tornada del 27S, i que a partir d’aquí prendrà la temperatura a l’independentisme. També puc entendre que és una incoherència no concórrer a les urnes quan a les manifestacions portem una pancarta amb una urna. No som com altres: si altres ens posen urnes, nosaltres sí que hi anem. No som tan sectaris. I no se m’escapa que construir una república des de fora de les institucions és una responsabilitat que hauria d’assumir la gent al carrer.

Oi que no és molt demanar? Doncs vull que m’ho diguin. Perquè detesto veure com comença a virar el timó i tots fem veure que no ens n’adonem. Detesto la hipocresia i la mentida. I no només això. Penso que això afecta per igual als meus conciutadans contraris a la independència, que estan veient com l’Estat de les autonomies ha saltat pels aires, essent incapaç d’aturar un referèndum d’autodeterminació, i posteriorment essent igualment incapaç d’implementar l’article 155 de la Constitució en la seva versió dura -totes dues coses pel mateix motiu, per ser incapaç de controlar de forma efectiva el seu territori-, i fan veure que no, que la vida segueix igual.

Per què els partidaris d’una reforma constitucional no demanen a Pedro Sánchez per què el seu projecte de reforma constitucional no convenç o per què van mentir quan deien que no donarien suport a l’aplicació de l’article 155? Per què els que voten Albert Rivera no li demanen que pregunti a Rajoy per què ciutadans sense experiència en desobediència civil van guanyar el CNI i les forces de seguretat de l’Estat guardant urnes i protegint i comptant vots?

Així doncs, que cadascú que es faci càrrec de les seves febleses. Perquè haver de sentir “us han pres al pèl” a gent que vota:

• 1) un partit que diu que no en sabia res d’una caixa B,
• 2) qualsevol dels dos partits que, després de negar-ho en campanya, van donar suport qui diu que no en sabia res d’una caixa B,
• 3) un partit que s’omple la boca de plurinacionalitat i es carrega el secretari general d’una comunitat des de Madrid, o que diu que al seu partit hi caben independentistes i no independentistes i després diuen als independentistes que s’han de buscar un altre partit,

em sembla, com a poc, cínic.

Sí, l’independentisme té febleses, com totes les reivindicacions. I ens en farem càrrec per superar-les. Però si fent les coses de manera (a priori) improvisada s’ha aconseguit traspassar el marc mental autonomista i portar el debat a Europa i als conciutadans unionistes (que ara sí que surten al carrer), si es fan les coses millor, penso que no anem per mal camí.