La utilitat dels aldarulls

Si després de derrotar l’Estat sense violència li tornes a cedir la iniciativa, la propera vegada que ho intentis, hauran après la lliçó i el cost serà més alt.

Pilar Carracelas
CDR aeroport

Última modificació: 25 de juny de 2020

Aquest Govern de Catalunya ha de dimitir perquè està completament buit de tot poder. I quan no tens poder, si no dimiteixes, simplement estàs protegint el teu càrrec i el teu sou a costa de la humiliació dels ciutadans a qui representes.

El conseller d’interior Miquel Buch és només la punta de l’iceberg d’aquesta Generalitat que no necessita un 155 per actuar exactament igual que si estigués intervinguda per l’Estat. “No estem donant motius perquè ens apliquin la llei de seguretat ciutadana”, deia Buch ahir, com si l’Estat necessités motius per exercir el seu domini sobre Catalunya. Com si d’altres vegades sí que n’hagués tingut, de motius.

Ha passat d’entendre la desobediència civil que posa en escac l’Estat un dret de manifestació a considerar que les úniques manifestacions legítimes són les inofensives que no posen en escac la Generalitat.

Si d’alguna cosa serveix la sentència feta pública dilluns i els aldarulls d’aquests dies és per evidenciar fins a quin punt la Generalitat té com a finalitat fer de corretja de transmissió del discurs i de la repressió de l’opressor. En tan sols uns dies la classe política independentista ha passat de defensar que la violència de 2017 la va exercir la policia i que uns cotxes esclafats no eren violència sinó fruit de la reacció contra la injustícia i no podien ser utilitzats per criminalitzar l’independentisme a dir que uns cotxes cremats són violència i que l’única forma de reduir-la és amb violència policial que ara en diu força. Ha passat d’entendre la desobediència civil que posa en escac l’Estat un dret de manifestació a considerar que les úniques manifestacions legítimes són les inofensives que no posen en escac la Generalitat. Ha passat d’aprovar una resolució demanant que marxi de Catalunya la policia espanyola a col·laborar-hi per reprimir manifestants. També ha passat d’anomenar feixisme al feixisme i antifeixisme a l’antifeixisme a anomenar-los “grups de signe contrari”, com si el feixisme no fos contrari a tot allò que sigui ell mateix i no tingués el suport o el silenci còmplice de totes les forces de l’Estat.

És discurs que, com tot discurs colonial, assumeix les tesis de l’Estat (la idea de violència entesa pel Suprem perquè exercim la repressió contra nosaltres mateixos) disfressant-les d’una ficció de sobirania (deia ahir el President Quim Torra que l’important és que sigui la nostra policia qui actuï -independentment de com actuï-) i ja cada cop es creu menys gent, perquè tot el que neix de la imposició com va ser la dissolució del Parlament i el veto del President de la Generalitat no pot pretendre que té cap mena de poder. Com tot el que neix tocat de mort, aquest Govern té els dies comptats.

Les manifestacions d’aquests dies (amb aldarulls o no -tot i que el caos tendeixi a fer més por a l’statu quo-) ens portaran o no a una situació més propera a la independència (i això pot ser demà, d’aquí a 5 o 10 anys o mai) si podem alliberar-nos del control que exerceix la Generalitat.

Per deixar de fer de corretja de transmissió de l’Estat calen nous lideratges i una nova manera d’entendre la lluita independentista, que vagi més enllà d’aquesta lògica pròpia dels pobles oprimits, segons la qual necessitem ser víctimes (d’aquí el xantatge emocional dels polítics amb els presos) i perfectes (d’aquí la repressió policial) per ser lliures. I les manifestacions d’aquests dies (amb aldarulls o no -tot i que el caos tendeixi a fer més por a l’statu quo-) ens portaran o no a una situació més propera a la independència (i això pot ser demà, d’aquí a 5 o 10 anys o mai) si podem alliberar-nos del control que exerceix la Generalitat i tota la seva maquinària social i desfer-nos d’aquest marc mental.

No hem de ser moralment impecables per ser independents com no ho ha hagut de ser cap país que s’ha independitzat, així com no ho és Espanya per impedir la independència. Hem de ser normals

Deia el president Puigdemont que l’1 d’octubre “vam derrotar l’Estat sense cap pedra, cap foc, cap destrossa”, i és força cert. No és tan cert que “no necessitem la violència per guanyar, la necessita l’Estat per derrotar-nos”. Això depèn precisament de qui gestioni el capital polític independentista. Si després de derrotar l’Estat sense violència li tornes a cedir la iniciativa, la propera vegada que ho intentis, hauran après la lliçó i el cost serà més alt. Estaria bé que l’aprenguessim també nosaltres.

Primer ens van voler fer creure que la corrupció del partit sistèmic a Catalunya ens feia indignes de ser independents. Després ens van voler fer creure que si no ens responsabilitzàvem de la violència que exerciria l’Estat si complíem la llei del referèndum seríem indignes de ser independents. Ara ens volen fer creure que les manifestacions amb aldarulls com les que hi ha arreu del món ens farà indignes de ser independents.

No hem de ser moralment impecables per ser independents com no ho ha hagut de ser cap país que s’ha independitzat, així com no ho és Espanya per impedir la independència. Si ens volem creure que volem ser un país normal hem d’actuar com a tal. L’actitud d’Espanya i l’actitud internacional cap a Catalunya no depèn, com ja hem pogut veure, de si ens ens portem bé o malament. Dependrà dels seus interessos.