Els límits acceptables de la violència


La gent va protegir els col·legis l'1O havent escoltat les amenaces de l'exèrcit mesos abans i a Puigdemont responent que "Catalunya no té por"

El problema de les declaracions de Marta Rovira a RAC1, en què afirmava que l’Estat espanyol estava disposat a impedir la independència encara que fos a costa de morts als carrers no és que no siguin versemblants. De fet, és cert que Espanya ha amenaçat obertament amb un exèrcit “preparat per actuar a Catalunya”, i en efecte, no resulta difícil imaginar l’Estat enviant-hi l’exèrcit (França porta dos anys amb el carrer militaritzat i ningú posa el crit al cel).

Una amenaça que no venia de nou

El problema és que no es pot justificar la decisió presa pel Govern amb una cosa que és de domini públic des d’abans de l’1 d’octubre. Cal recordar que el juliol la ministra de Defensa, Maria Dolores de Cospedal, ja va recordar que “l’exèrcit està per mantenir la integritat d’Espanya”, i que el president Carles Puigdemont va respondre-li que “Catalunya no té por”.

Per tant, no només es tracta d’una amenaça que no és nova, sino que els catalans que van sortir al carrer a protegir els col·legis i les urnes ho van fer disposant d’aquesta informació. Aquesta gent no va acceptar la violència com garant de l’ordre social, i va posar per davant l’autodeterminació per un pacte nou, fent saltar l’actual aires. Si en comptes de les càrregues policials hagués vingut l’exèrcit a custodiar les escoles, no hi ha res que ens indiqui que la gent s’hagués empassat la dignitat i marxat amb el cap cot cap a casa.

Tolerar l’amenaça com a mitjà legítim

La clau de volta de tot plegat és, doncs, la idoneïtat de la resignació del Govern a tolerar la violència o l’amenaça de violència (sigui directa o una por més intangible) com a mitjà legítim per frenar aquesta autodeterminació. Mentre que aquest exercici és un dret, l’ús de la força per a l’afirmació del contracte social a falta de pacte, no ho és.

I el centre del debat ara ha de ser com sortir d’aquest atzucac: Com s’assoleix la independència des de l’assumpció de la violència? O alguna cosa ens fa pensar que l’amenaça ja no hi serà després del 21D? Si el nou Govern, en cas que l’independentisme guanyi les eleccions, decideix deixar d’assumir-la quins límits de l’exercici de la sobirania per part de Catalunya i de la força per part de l’Estat considerarà acceptables?

Preguntes a resoldre abans del 21D

Respondre a aquestes preguntes abans de les eleccions seria beneficiós per poder-nos responsabilitzar tots de les nostres accions col·lectives com ho vam fer l’1 d’octubre. Guardar les veritats “perquè ara no toca” en un calaix, com sembla que ha fet el Govern, s’assembla massa a dir-les quan li convé a qui se les reserva. Per què no van fer públics els seus temors abans del 27S, i així, un cop ja ens havíem plegat a la violència, els querellats no afegien un delicte més a l’acusació? Com ens fan encaixar aquest temor amb

  • 1) les declaracions de Puigdemont al juliol sobre la possible intervenció de l’exèrcit,
  • 2) la baixada d’intensitat de la violència policial la tarda de l’1O respecte al matí, quan les imatges ja havien donat la volta al món,
  • 3) la passivitat en l’aprovació de l’article 155 de la Constitució després del dia del referèndum,
  • 4) les declaracions de Cospedal el dia de la Hispanitat afirmant que no veia necessària la intervenció de l’exèrcit i que “es poden fer altres coses” i
  • 5) la convocatòria d’eleccions a corre-cuita?

Els polítics farien bé de considerar-nos adults, i no preparar-nos per dir-nos la veritat en petites dosis com fan els pares que no es volen adonar que els seus fills s’han fet grans. Més de 2 milions de catalans vam tastar la llibertat l’1 d’octubre i difícilment permetrem que ens l’hipotequin, i menys si ho fan els nostres polítics. Si no estan a l’alçada d’aquest repte, seran arrassats. Perquè la gent pot considerar, a la vegada, que la justícia espanyola els està tractant de manera indigna i que han comès errors. Només cal que en mirin algun exemple recent, d’algú que en tres anys va passar d’estar al punt àlgid a intentar fer-se notar com pot. I semblava impossible.


El camí alternatiu

No hi ha res que poguem fer, després que s’hagi devaluat el dret d’autodeterminació, excepte canviar lideratges i afavorir la materialització de noves idees

Llegeix

Per què votaré la CUP?

La CUP és l’únic partit que no m’ha tractat amb paternalisme, m’ha dit les coses amb claredat i no mercadeja amb les meves pors

Llegeix

Els límits acceptables de la violència

La gent va protegir els col·legis l'1O havent escoltat les amenaces de l'exèrcit mesos abans i a Puigdemont responent que "Catalunya no té por"

Llegeix
Aquest és un blog de política. Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan facin referència al tema tractat a l'article i, per tant, aportin o demanin nous punts de vista al debat. Per altres qüestions, podeu trobar-me al formulari de contacte que trobareu en aquesta web.