Eleccions 28A: oportunitat per tornar a forçar una estratègia independentista guanyadora


Els partits independentistes no tenen incentius per no postposar la independència davant la por d'un govern d'extrema dreta si no els hi obliguem

28A independentistes estrategia guanyadora

La convocatòria d’eleccions generals espanyoles per al 28A pot beneficiar tothom menys als que tenen la independència com una prioritat. No hauria de venir de nou.

No hauria de venir de nou, en primer lloc, perquè just després del referèndum persones molt bones coneixedores de la situació catalana i espanyola ho van advertir als polítics catalans. Fil per randa. Els van avisar que no aplicar els resultats del referèndum (entre ells, declarar la independència, treure la bandera espanyola de la Generalitat, donar ordres als mossos i cridar a la protecció d’institucions i infraestructures), evidentment a risc de fracassar (com poden fracassar totes les revoltes contra qui té les armes), generaria la idea que l’amenaça amb violència i presó és efectiva per esclafar l’independentisme. A partir d’aquí, tot l’aparell de l’Estat només tindria incentiu per aplicar-la fins al final, perquè res similar tornés a passar mai més (especialment sabent que els polítics, un cop sabut que no declarar la independència té el mateix cost que fer-la, més endavant podrien concloure que val la pena anar fins al final), i qualsevol que se’n desmarqués, d’aquesta estratègia repressora, seria titllat d’antiespanyol, afavorint el floriment dels extremismes de dretes més radicals (amb l’estímul afegit de l’auge de l’extrema dreta arreu del món), que lluitarien per governar a Espanya.

En segon lloc, no hauria de sorprendre ningú perquè això ja ha passat abans.

  • 1. Va passar just abans de la guerra civil, quan es va cridar a fer front amb la mateixa esquerra espanyola anticatalana que van mirar cap a una altra banda quan es va suspendre l’autonomia catalana i es va empresonar el Govern de Lluís Companys durant el Bienni Negre i que posteriorment fins i tot van arribar a dir que preferien Franco que aquells que, deien, anaven a esquarterar Espanya (Negrín a Azaña el 1937, segons explica aquest darrer a les seves memòries).
  • 2. I també va passar durant la transició, en què, com tan sovint recorda ara Gabriel Rufián al Congrés, es va aprovar una Constitució en condicions d’incertesa força incompatibles amb una votació de legitimitat democràtica, ja que l’alternativa era l’amenaça de tornada a un règim autoritari. En aquesta votació, l’ajut dels independentistes (que aleshores encara no eren ni tant sols legals al sistema de partits) va ser crucial en la reconversió sense rendició de comptes d’un règim autoritari a un de democràtic, tot i que només es fes, sobre tot d’inici, en aparença, i a un cost molt elevat (veure l’excel·lent intervenció de Manuel Monereo, de Podemos, sobre aquest tema al Congrés just abans del referèndum de l’1O). Avui sabem que Adolfo Suárez tenia enquestes en què si es posava a votació el règim de monarquia o república, podia haver guanyat la república, de manera que si s’hagués decidit córrer el risc de rebutjar el pacte de la transició plasmat a la Constitució, potser avui tindríem una república federal.

Una segona transició sota amenaça d’un enèsim soroll de sabres

El 28 d’abril, per tant, se’ns convida a repetir la història per enèsima vegada. Fer pinya en una segona transició amb qui ens acusa d’haver ressuscitat el feixisme, que en altres temps preferien Franco i probablement avui prefereixen VOX abans que ens independitzem. Que no només no es poden permetre negociar amb els independentistes un relator, sino que són capaços de pagar un retrocés general de les llibertats per mantenir Espanya unida.

Què estem disposats a pagar, els independentistes, no només perquè es dugui a terme el nostre projecte polític, sinó també perquè no es degradin les nostres llibertats? Perquè si ens hem de refiar de les lliçons que ens dona la història, hi ha un alt percentatge de probabilitats que el preu que paguem deixant que el xantatge guiï el nostre criteri i el que pagaríem ensenyant l’Estat que les amenaces no els funcionen pugui ser el mateix, com està essent el mateix el preu que estan pagant els presos polítics per no fer la independència que el preu de fer-la. I si hi ha una cosa força clara és el que ens va ensenyar Einstein, que si no volem obtenir sempre els mateixos resultats, potser hem d’actuar diferent.

Unes eleccions que convenen als partits processistes

Quan em refereixo a xantatge, per cert, no només em refereixo al que ens fan els partits espanyols, sinó també (i, en realitat, sobre tot) els partits independentistes que actualment tenen representació al Congrés. Com he dit al principi, aquestes eleccions perjudiquen només als que tenen la independència com a prioritat, i els partits independentistes, per molt independentistes que puguin ser en la teoria, ara mateix tenen com a prioritat alliberar els presos i no perdre quotes de poder, i de fet, penso que la primera prioritat està al servei de la segona.

L’amenaça de l’extrema dreta genera un pervers incentiu en els partits independentistes de no complir les seves promeses més bàsiques i continuar postposant l’objectiu de la independència, i fins i tot d’unir-se amb entusiasme a la campanya de la por que tant han criticat en els partits unionistes abans del referèndum. Pactaran engrunes a canvi que no es reediti el 155, que els faria perdre càrrecs i sous. Perquè són perfectament conscients que la gent els votarà sense demanar res a canvi, perquè no tenen altre remei. I així no tenen cap al·licient per fer res diferent. Si saps que el teu cap a la teva empresa no t’acomiadarà perquè no troba ningú millor que tu, quin incentiu tens per fer bé la teva feina?

Per descomptat, el PSOE no tindrà incentiu per negociar amb l’independentisme ensenyant la carta de “l’alternativa és pitjor”, Podemos tampoc no el tindrà perquè amb qui competeix és amb el PSOE (i ja de fet va a la baixa a les enquestes), i Ciutadans, PP i VOX es barallaran per la patent del partit més patriota i anticatalà del segle. I en cas que governin, al contrari del que molts afirmen, la independència no estarà necessàriament més a prop, perquè l’ombra de la il·legalització dels partits independentistes plana, i encara que això no desmobilitzi els independentistes, farà el camí cap a la independència molt més llarg, si és que hi arribem. El mateix passarà si governa Sánchez amb Ciutadans.

Si es fes una campanya activa per l’abstenció, com a mínim forçaríem els partits que ens diguessin de què serveix votar-los, al marge de mantenir càrrecs i sous.

Les principals opcions per al 28A perjudiquen l’independentisme

Totes les opcions que tenim els independentistes que pensem que la política no pot estar segrestada pels presos perquè ens paralitza (fent-nos més vulnerables a tenir més presos amb cada pas que fem, o pel contrari, a decidir no fer cap pas per por a més presos), tenen inconvenients. Totes. Pedro Sánchez ha jugat molt bé la seva carta, ja que podrà concentrar el vot útil contra l’extrema dreta, fent xantatge als independentistes.

Desestabilitzar l’Estat forçant eleccions consecutives

Una opció és intentar desestabilitzar l’Estat, presentant candidatures (o candidatura unitària) amb vocació d’evitar que qualsevol pacte “lògic” (PSOE + Podemos, PSOE + Ciutadans, VOX + PP + Ciutadans, etc.) sumi, i estar preparats per forçar eleccions les vegades que calgui. Això és el que penso que s’hauria d’haver fet quan l’Estat va bloquejar la investidura de Carles Puigdemont. Però per fer-ho hauríem de presentar candidatures que no tinguin incentiu per pactar amb el PSOE, i amb presos, l’aspiració a un indult és massa present, així com no fer perillar els càrrecs i sous amb l’eventualitat de diverses convocatòries electorals. Al cap i a la fi, els partits es fiancien, en part, amb la representació que obtenen a les institucions. Combatre aquests incentius podria fer-se via primàries, en què mesuressin forces les millors idees i els millors candidats (el temps és just però si els partits volguessin, amb la infraestructura de què disposen, podrien fer-ho), o d’una forma més extrema, presentant candidats tan outsiders que de cap manera tinguin incentiu per quedar-s’hi. Totes les opcions poden ser bones si estan planificades: des d’un humorista fins a una plataforma anònima de frikis.

Donar incentius als partits de complir les promeses

Una altra opció (sobretot tenint en compte que el temps és just per optar per l’alternativa anterior) és optar per una abstenció activa, fent que els actuals polítics amb representació es quedin sense cadira al Congrés. És una opció que, evidentment, ens castiga a tots d’alguna manera, però com passa a una vaga, en que el primer perjudicat és el treballador que no cobra per fer-la, per a aconseguir alguns objectius cal pagar costos i perdre algunes batalles. Aquesta opció obligaria als partits que no han estat a l’alçada a replantejar-se la seva estratègia a la força, d’una manera que si se’ls renova la confiança no tindran incentiu per fer-ho. Ens agradi o no, els partits només reaccionen per por al càstig: si ens hi fixem, els partits que van donar suport al referèndum i van organitzar-lo, ho van fer per por que l’electorat els castigués si no ho feien i/o que l’adversari s’endugués el mèrit. De fet, la iniciativa del referèndum unilateral vinculant després del 9N va néixer d’una plataforma, elreferendum.cat, de la qual es va fer ressò l’ANC i posteriorment els partits. I si es fes una campanya activa per l’abstenció, com a mínim forçaríem els partits que ens diguessin de què serveix votar-los, al marge dels càrrecs i els sous.

No deixar de guiar-se per la por o per “la imatge que volen els espanyols”

Independent de quina estratègia es dugui a terme, el que cal és que sigui fiscalitzable, i el “no els donarem el gust de veure els mapes de Catalunya taronges-Ciutadans” no ho és. És estètica, és emoció, és guiar-se “pel que aplaudiran els espanyols”, i això no hi ha forma de correlacionar-ho de forma objectiva amb el resultat final de la independència. Si és que realment volem la independència, és clar. Una estratègia exitosa és aquella que està concebuda des de la lògica, que tria les batalles que l’apropen al resultat final, i no les juga totes per orgull, amb una mà lligada a l’esquena, i sempre a risc d’equivocar-se, per això ha de ser fiscalitzable, perquè, dades en mà, es pugui corregir el que no funciona.

Engeguem la màquina de la intel·ligència col·lectiva d’abans de l’1O

Tenim un país amb una intel·ligència col·lectiva que fins l’1O va donar la volta al món, que no pensava només en la imatge i l’emoció, sino en assolir un objectiu clar: poder fer un referèndum. Arran d’això, es van penjar cartells, es van replicar webs, es van amagar urnes i paperetes. Es va resistir a la policia, no només per orgull, per no claudicar davant de la violència, sino per poder comptar els vots favorables a la independència. Si no hagués estat així, hagués estat com ho deia Jordi Sànchez el dia abans de l’1O: una simple foto de gent no podent votar. Només en mans dels partits, el referèndum hagués estat això, un fracàs. Aprofitem aquesta intel·ligència de nou. Imaginem què ens convé fer, impulsem iniciatives creatives, interpel·lem els nostres polítics a les xarxes, no ho deixem tot en les seves mans. Mobilitzem-nos, sí, però engeguem la maquinària col·lectiva d’abans del referèndum per forçar els polítics que compleixin la seva paraula. És el millor per al país i també pels presos. Perquè complir la paraula és l’únic que dona valor al nostre vot. És l’únic que el fa útil per transmetre als polítics què han de fer. Si deixem que el devaluin, ja no ens quedarà res, més que la vulnerabilitat davant dels autoritarismes. No som la crossa del poder. Els polítics han de ser la crossa de la voluntat popular. Hem fet abans que ho siguin. I ho podem tornar a fer.

Salvem-los? Salvem-nos

Els socialistes ja tenen el xantatge perfecte per als independentistes: o em doneu suport o engreixaràs el feixisme, com ja ens estan acusant d’haver fet

Llegeix

Primàries i Graupera: una relació inversa del que els partits volen fer creure

Molts pensen que les primàries estan al servei d'un nou espai independentista, quan en realitat és l'espai que podria aglutinar Graupera que s'ha posat al servei d'unes primàries

Llegeix

El repte que tenim per davant

Que un pres polític es presenti a unes eleccions europees no evita la repressió, més aviat intenta dissimular tot el que s'està acatant

Llegeix
Aquest és un blog de política. Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan facin referència al tema tractat a l'article i, per tant, aportin o demanin nous punts de vista al debat. Per altres qüestions, podeu trobar-me al formulari de contacte que trobareu en aquesta web.