Els partits independentistes no tenen incentius per no postposar la independència davant la por d'un govern d'extrema dreta si no els hi obliguem.
Última modificació: 25 de juny de 2020
La convocatòria d’eleccions generals espanyoles per al 28A pot beneficiar tothom menys als que tenen la independència com una prioritat. No hauria de venir de nou.
No hauria de venir de nou, en primer lloc, perquè just després del referèndum persones molt bones coneixedores de la situació catalana i espanyola ho van advertir als polítics catalans. Fil per randa. Els van avisar que no aplicar els resultats del referèndum (entre ells, declarar la independència, treure la bandera espanyola de la Generalitat, donar ordres als mossos i cridar a la protecció d’institucions i infraestructures), evidentment a risc de fracassar (com poden fracassar totes les revoltes contra qui té les armes), generaria la idea que l’amenaça amb violència i presó és efectiva per esclafar l’independentisme. A partir d’aquí, tot l’aparell de l’Estat només tindria incentiu per aplicar-la fins al final, perquè res similar tornés a passar mai més (especialment sabent que els polítics, un cop sabut que no declarar la independència té el mateix cost que fer-la, més endavant podrien concloure que val la pena anar fins al final), i qualsevol que se’n desmarqués, d’aquesta estratègia repressora, seria titllat d’antiespanyol, afavorint el floriment dels extremismes de dretes més radicals (amb l’estímul afegit de l’auge de l’extrema dreta arreu del món), que lluitarien per governar a Espanya.
En segon lloc, no hauria de sorprendre ningú perquè això ja ha passat abans.
El 28 d’abril, per tant, se’ns convida a repetir la història per enèsima vegada. Fer pinya en una segona transició amb qui ens acusa d’haver ressuscitat el feixisme, que en altres temps preferien Franco i probablement avui prefereixen VOX abans que ens independitzem. Que no només no es poden permetre negociar amb els independentistes un relator, sino que són capaços de pagar un retrocés general de les llibertats per mantenir Espanya unida.
Què estem disposats a pagar, els independentistes, no només perquè es dugui a terme el nostre projecte polític, sinó també perquè no es degradin les nostres llibertats? Perquè si ens hem de refiar de les lliçons que ens dona la història, hi ha un alt percentatge de probabilitats que el preu que paguem deixant que el xantatge guiï el nostre criteri i el que pagaríem ensenyant l’Estat que les amenaces no els funcionen pugui ser el mateix, com està essent el mateix el preu que estan pagant els presos polítics per no fer la independència que el preu de fer-la. I si hi ha una cosa força clara és el que ens va ensenyar Einstein, que si no volem obtenir sempre els mateixos resultats, potser hem d’actuar diferent.
Volen que acceptem una segona transició on se'ns convida a supeditar la independència a frenar la dreta, com al 78, i ens ho hem de menjar. Què farem? Acceptar i d'aquí a 40 anys tornar a queixar-nos que som on som perquè vam votar condicionats pel soroll de sabres? Així sempre?
— Pilar Carracelas (@pilarcarracelas) February 16, 2019
Quan em refereixo a xantatge, per cert, no només em refereixo al que ens fan els partits espanyols, sinó també (i, en realitat, sobre tot) els partits independentistes que actualment tenen representació al Congrés. Com he dit al principi, aquestes eleccions perjudiquen només als que tenen la independència com a prioritat, i els partits independentistes, per molt independentistes que puguin ser en la teoria, ara mateix tenen com a prioritat alliberar els presos i no perdre quotes de poder, i de fet, penso que la primera prioritat està al servei de la segona.
L’amenaça de l’extrema dreta genera un pervers incentiu en els partits independentistes de no complir les seves promeses més bàsiques i continuar postposant l’objectiu de la independència, i fins i tot d’unir-se amb entusiasme a la campanya de la por que tant han criticat en els partits unionistes abans del referèndum. Pactaran engrunes a canvi que no es reediti el 155, que els faria perdre càrrecs i sous. Perquè són perfectament conscients que la gent els votarà sense demanar res a canvi, perquè no tenen altre remei. I així no tenen cap al·licient per fer res diferent. Si saps que el teu cap a la teva empresa no t’acomiadarà perquè no troba ningú millor que tu, quin incentiu tens per fer bé la teva feina?
Per descomptat, el PSOE no tindrà incentiu per negociar amb l’independentisme ensenyant la carta de “l’alternativa és pitjor”, Podemos tampoc no el tindrà perquè amb qui competeix és amb el PSOE (i ja de fet va a la baixa a les enquestes), i Ciutadans, PP i VOX es barallaran per la patent del partit més patriota i anticatalà del segle. I en cas que governin, al contrari del que molts afirmen, la independència no estarà necessàriament més a prop, perquè l’ombra de la il·legalització dels partits independentistes plana, i encara que això no desmobilitzi els independentistes, farà el camí cap a la independència molt més llarg, si és que hi arribem. El mateix passarà si governa Sánchez amb Ciutadans.
Si es fes una campanya activa per l’abstenció, com a mínim forçaríem els partits que ens diguessin de què serveix votar-los, al marge de mantenir càrrecs i sous.
Totes les opcions que tenim els independentistes que pensem que la política no pot estar segrestada pels presos perquè ens paralitza (fent-nos més vulnerables a tenir més presos amb cada pas que fem, o pel contrari, a decidir no fer cap pas per por a més presos), tenen inconvenients. Totes. Pedro Sánchez ha jugat molt bé la seva carta, ja que podrà concentrar el vot útil contra l’extrema dreta, fent xantatge als independentistes.
Una opció és intentar desestabilitzar l’Estat, presentant candidatures (o candidatura unitària) amb vocació d’evitar que qualsevol pacte “lògic” (PSOE + Podemos, PSOE + Ciutadans, VOX + PP + Ciutadans, etc.) sumi, i estar preparats per forçar eleccions les vegades que calgui. Això és el que penso que s’hauria d’haver fet quan l’Estat va bloquejar la investidura de Carles Puigdemont. Però per fer-ho hauríem de presentar candidatures que no tinguin incentiu per pactar amb el PSOE, i amb presos, l’aspiració a un indult és massa present, així com no fer perillar els càrrecs i sous amb l’eventualitat de diverses convocatòries electorals. Al cap i a la fi, els partits es fiancien, en part, amb la representació que obtenen a les institucions. Combatre aquests incentius podria fer-se via primàries, en què mesuressin forces les millors idees i els millors candidats (el temps és just però si els partits volguessin, amb la infraestructura de què disposen, podrien fer-ho), o d’una forma més extrema, presentant candidats tan outsiders que de cap manera tinguin incentiu per quedar-s’hi. Totes les opcions poden ser bones si estan planificades: des d’un humorista fins a una plataforma anònima de frikis.
Una altra opció (sobretot tenint en compte que el temps és just per optar per l’alternativa anterior) és optar per una abstenció activa, fent que els actuals polítics amb representació es quedin sense cadira al Congrés. És una opció que, evidentment, ens castiga a tots d’alguna manera, però com passa a una vaga, en que el primer perjudicat és el treballador que no cobra per fer-la, per a aconseguir alguns objectius cal pagar costos i perdre algunes batalles. Aquesta opció obligaria als partits que no han estat a l’alçada a replantejar-se la seva estratègia a la força, d’una manera que si se’ls renova la confiança no tindran incentiu per fer-ho. Ens agradi o no, els partits només reaccionen per por al càstig: si ens hi fixem, els partits que van donar suport al referèndum i van organitzar-lo, ho van fer per por que l’electorat els castigués si no ho feien i/o que l’adversari s’endugués el mèrit. De fet, la iniciativa del referèndum unilateral vinculant després del 9N va néixer d’una plataforma, elreferendum.cat, de la qual es va fer ressò l’ANC i posteriorment els partits. I si es fes una campanya activa per l’abstenció, com a mínim forçaríem els partits que ens diguessin de què serveix votar-los, al marge dels càrrecs i els sous.
Serà ingovernable si els partits independentistes no tenen més interès en intentar pactar que en fer-la ingovernable. I ho veig complicat, atès el que han fet fins ara. No donen motius per pensar el contrari. I menys si els seguim votant "perquè l'alternativa és pitjor". https://t.co/AeLxLRn2eo
— Pilar Carracelas (@pilarcarracelas) February 17, 2019
I no estic cridant necessàriament a l'abstenció. Podria presentar-se una candidatura al marge dels interessos de partit que, per exemple, deixés els escons buits. Aconsegueixes: no afavorir l'adversari i donar incentiu als partits independentistes de canviar l'estratègia.
— Pilar Carracelas (@pilarcarracelas) February 17, 2019
Independent de quina estratègia es dugui a terme, el que cal és que sigui fiscalitzable, i el “no els donarem el gust de veure els mapes de Catalunya taronges-Ciutadans” no ho és. És estètica, és emoció, és guiar-se “pel que aplaudiran els espanyols”, i això no hi ha forma de correlacionar-ho de forma objectiva amb el resultat final de la independència. Si és que realment volem la independència, és clar. Una estratègia exitosa és aquella que està concebuda des de la lògica, que tria les batalles que l’apropen al resultat final, i no les juga totes per orgull, amb una mà lligada a l’esquena, i sempre a risc d’equivocar-se, per això ha de ser fiscalitzable, perquè, dades en mà, es pugui corregir el que no funciona.
Tenim un país amb una intel·ligència col·lectiva que fins l’1O va donar la volta al món, que no pensava només en la imatge i l’emoció, sino en assolir un objectiu clar: poder fer un referèndum. Arran d’això, es van penjar cartells, es van replicar webs, es van amagar urnes i paperetes. Es va resistir a la policia, no només per orgull, per no claudicar davant de la violència, sino per poder comptar els vots favorables a la independència. Si no hagués estat així, hagués estat com ho deia Jordi Sànchez el dia abans de l’1O: una simple foto de gent no podent votar. Només en mans dels partits, el referèndum hagués estat això, un fracàs. Aprofitem aquesta intel·ligència de nou. Imaginem què ens convé fer, impulsem iniciatives creatives, interpel·lem els nostres polítics a les xarxes, no ho deixem tot en les seves mans. Mobilitzem-nos, sí, però engeguem la maquinària col·lectiva d’abans del referèndum per forçar els polítics que compleixin la seva paraula. És el millor per al país i també pels presos. Perquè complir la paraula és l’únic que dona valor al nostre vot. És l’únic que el fa útil per transmetre als polítics què han de fer. Si deixem que el devaluin, ja no ens quedarà res, més que la vulnerabilitat davant dels autoritarismes. No som la crossa del poder. Els polítics han de ser la crossa de la voluntat popular. Hem fet abans que ho siguin. I ho podem tornar a fer.