Bloquejar el Congrés

Última modificació: 25 de juny de 2020

Bloquejar el Congrés (o blocar-lo, com ens recorda l’amic Virgili a Twitter) és una reivindicació que vam abraçar moltes persones ja a les eleccions generals del 28A i alguns van proposar a Primàries Barcelona, que no va tenir temps de debatre en condicions per la proximitat de les eleccions municipals.

Partia de la base que, per bé que els catalans no tenim el pes numèric suficient com per condicionar les majories al Congrés si aquestes no volen deixar-se condicionar, si ens proposem no facilitar cap mena de pacte a Espanya, cap mena de pressupostos, cap mena de governabilitat, a aquesta li ha de suposar algun tipus de cost. El cost d’eleccions, el cost d’haver de fer pactes contra natura, el cost que sigui.

Això a Catalunya també li suposa un cost, evidentment. A qualsevol pols entre desiguals, com ara una vaga o un boicot, el primer perjudicat és el dèbil, i per això es fa en situacions de gran excepcionalitat, com els partits processistes no deixen de qualificar la que ara vivim. I es tracta de no donar cap mostra a l’adversari de fins a on estàs disposat a perjudicar-te a tu mateix perquè ell surti el màxim de perjudicat possible, i a la inversa. I mentre el PSOE sàpiga que el nostre límit està en barrar el pas a VOX, no tenen cap incentiu per no defensar els mateixos postulats però amb posat de poli bo. No hem testejat quin és el seu, i per tant no han assumit cap cost, només nosaltres.

El poli bo i el poli dolent

En aquest sentit, un blocatge al Congrés consisteix a dir ‘no’ a Espanya, en qualsevol dels sentits. Perquè Espanya és una comissaria on hi ha un poli bo i un poli dolent que t’interroguen de bon rotllo i amb males maneres respectivament, però tots dos et volen veure a la garjola, i per tant cap facilitat que els puguis donar et convindrà. Vol dir que si hi ha uns pressupostos que creus que et poden convenir els has de tombar, que si hi ha un candidat que creus que en comparació amb un altre et pot convenir l’has de tombar, que si hi ha proposta d’amnistia als presos polítics que significa acceptar que aquí no ha passat res l’has de tombar, que si et proposen un diàleg sense condicions tu sí que l’has de posar. Perquè mentre persegueixin i engarjolin la teva gent no és possible ni la més remota entesa.

S’acostuma a dir molt que Espanya assumirà el cost que calgui per esclafar l’independentisme, però curiosament han estat els nostres líders polítics qui han decidit afirmar-ho sense comprovar-ho, plegant-se a una por que s’han afanyat a inculcar a la població per controlar-la i conservar les engrunes de poder, cada cop més minvant per la desconfiança (comprensible) d’Espanya, que aquesta tasca històricament li garanteix.

Si Espanya ens empresona i ens condemna és perquè li ho hem regalat no perquè n’hagi pagat el cost. Si Espanya decideix dinamitar la sobirania del Parlament destituint diputats electes, convocant eleccions a les quals ens presentem i fa una tupinada postelectoral per condicionar qui ha de ser el President de Catalunya i no pas els catalans mitjançant el seu vot, és perquè li ho hem regalat, no perquè n’hagi pagat el cost.

La CUP ja es va plegar al xantatge emocional

És per això que no confio en la tasca de la CUP al Congrés. No només perquè afirmar que aniran a plantar cara a la monarquia i a l’IBEX, que són trets definitoris d’Espanya, i a demanar amnistia és anar a fer política espanyola, i per tant no és anar a defensar de forma efectiva l’autodeterminació. Després de plegar-se al xantatge emocional d’Esquerra i Junts Per Catalunya, que prioritzaven simbolisme a poder real negant-se a fer que els presos polítics renunciessin al seu escó per sumar suficients vots per evitar unes noves eleccions, i enterrar el president legítim de Catalunya i amb ell la sobirania del Parlament, no hi ha hagut cap mena de viratge en el seu discurs. Han preferit sumar-se a comissions d’investigació sobre la monarquia, a mocions sobre la transició espanyola i a la demanda de balanços estèrils sobre la repressió. Per tant res no em fa pensar que seran capaços d’assumir el cost de provocar, si cal, noves eleccions i donar una nova oportunitat al poli dolent de l’extrema dreta de governar Espanya, com probablement passaria després d’una campanya en què s’acusaria als radicales antisistema independentistas amigos de ETA de fer perillar l’estabilitat d’Espanya.

Sense opcions de blocatge

Malauradament, la candidatura Bloqueig.cat no ha assolit els avals suficients per poder concórrer a les eleccions espanyoles. No ha estat per manca de suport, que els darrers dies es va evidenciar amb un flux constant de persones fent l’esforç d’acostar-se a la seu a portar avals, sinó d’una organització efectiva, que s’assoleix potenciant més el talent i el compromís, amb més fracassos i molta paciència. Curiosament, el dia després d’anunciar que no havia aconseguit la fita, Primàries Barcelona té 400 seguidors al seu canal de Telegram. Un fracàs d’aquesta mena, a d’altres països faria moure’s incòmodes a alguns a la cadira del seu despatx.