27S i la crisi existencial de Convergència

Última modificació: 25 de juny de 2020

La crisi identitària de Convergència Democràtica de Catalunya, que segons Josep Rull es defineix com a nacionalista però sense que els “importi que se’ls anomeni independentistes”, a uns mesos de les eleccions del 27S, ens remet a una qüestió fonamental en un moment en què els ciutadans necessiten més claredat que mai sobre què significa el que votaran.

És el mateix ser nacionalista que independentista? No. Es pot ser nacionalista i no independentista? Sí. Es pot ser independentista i no nacionalista? La mateixa pregunta posa en qüestió l’existència d’estats postnacionals, el substrat dels quals vagi més enllà de la nació, és a dir, aglutini els ciutadans apel·lant a trets més enllà de la identitat, i és difícil de respondre. La meva postura és que sí. Potser caldria fer una enquesta sobre la importància que donen a les ontologies de la pàtria catalana entre tots aquells que es declaren independentistes. Però això ja seria objecte d’un altre post.

“Enfatizar diferencias frente al resto”

Per il·lustrar aquesta qüestió m’ha vingut a la ment un treball semestral de l’assignatura Sistema Polític Espanyol del màster de Ciències Polítiques, on hi entrava una lectura de la catedràtica Edurne Uriarte sobre el grau de dissens dels ciutadans espanyols pel que fa a l’Estat de les autonomies i una altra d’Alberto Penadés i Ignacio Urquizu-Sancho sobre la reforma del Senat.

La primera feia una lectura, en el meu parer, molt esbiaixada de diferents sondejos del CIS sobre identitat i nivell de satisfacció dels ciutadans espanyols (incloent bascos i catalans) sobre l’articulació territorial actual de l’Estat espanyol. Sense tenir informació sobre el grau de coneixement que tenien els enquestats del significat de cadascuna de les alternatives (se’ls feia definir, per exemple, el seu grau de satisfacció amb polítiques de benestar provinents de la Generalitat sense tenir en compte si els enquestats coneixen les competències que hi té el Govern autonòmic, i es barrejaven conceptes com ara nació i territori per definir una comunitat autònoma), Uriarte concloïa que el descontentament amb el model territorial a les comunitats autònomes era una postura artificial articulada només per les elits polítiques nacionalistes. I ho feia recorrent a l’argument en què si els resultats de les enquestes mostraven un grau acceptable de contentament amb l’statu quo mentre que les eleccions les guanyaven per majoria els nacionalistes, el fet diferencial era una exageració de les elits polítiques catalanes i basques.

Tot i el mal disseny de l’estudi en, insisteixo, haver moltes variables omeses que poden canviar el resultat, val a dir que amb les observacions, per bé que limitades, que fa, la conclusió és lògica i defineix a la perfecció la naturalesa del nacionalisme, i especialment dels nacionalismes perifèrics de l’Estat espanyol: utilitzar el tret diferencial i la reparació d’injustícies històriques com a moneda de canvi per obtenir beneficis polítics. La Convergència i Unió que il·lustrava Uriarte no tenia com a objectiu la independència, sinó que demanava permís per fer coses que haurien de ser inherents a les nacions que componen els estats plurinacionals (per exemple disposar de la gestió de les pròpies infraestructures o de la llengua sense haver d’enfrontar-se cada dia a una sentència del Tribunal Constitucional), i sobrerrepresentava aquesta lluita identitària per perpetuar aquestes elits al poder.

Penadés i Urquizu definien els nacionalismes en la mateixa línia, afirmant en la seva interessant proposta per reformar el Senat espanyol que amb una càmera alta de representació territorial es potenciaria la multilateralitat i “los partidos nacionalistas no podran enfatizar tanto sus diferencias frente al resto” (Penades i Urquizu, 2007, p. 46), quan fan política a base de potenciar les seves diferències identitàries al marge de la resta de comunitats autònomes que no tenen les mateixes reivindicacions històriques.

Independència: aquella paraula

Des de la data en què es van fer aquests estudis han tingut lloc esdeveniments que han obligat els nacionalistes a adaptar el seu discurs a l’augment dels catalans que estan a favor de la independència. Però a hores d’ara Convergència encara està immersa en una crisi existencial a mesos d’unes eleccions molt importants en què els catalans teòricament han de triar entre dues opcions que ni tan sols aquest partit expressa amb claredat quan parlen en públic.

Que els convergents es defineixin com a nacionalistes no aporta cap novetat. El que aporta la novetat és definir-se com a nacionalista per a aconseguir què. La independència de l’Scottish National Party o el peix al cove que descrivien els autors citats. O el confús confederalisme republicà mitjançant transferències periòdiques de competències de la Nova Aliança Flamenca. La frase de Josep Rull “No ens molesta que ens diguin independentistes” és una falta de respecte cap als ciutadans que han de concórrer informats a les urnes, especialment en una qüestió tan important. A aquestes alçades Convergència no pot estar apel·lant a la capacitat de comprensió de metàfores i sinònims de cara a un plebiscit que ha de decidir una secessió amb conseqüències.

Cal que Convergència ompli des de ja el seu programa de la paraula independència, com va constar gairebé a cada paràgraf de l’SNP Electoral Manifesto el 2010 i el 2011. O com apareix a la pàgina del Parti Québécois, en un apartat especial al menú web. En cas contrari, seràs responsable de confondre l’electorat. I Esquerra Republicana n’ha de prendre nota. Perquè si és companya de viatge de Convergència, compartirà la responsabilitat d’aquesta eventual manca de claredat les eleccions del 27S. Si realment vols la independència, Josep Rull, no t’ha de molestar que et diguin independentista: t’ha de molestar que et diguin que no ho ets.