Que ens tractin com adults

Última modificació: 25 de juny de 2020

Sé que la política ja és això, però mai em deixarà de molestar que els polítics no ens tractin com adults. No ho fan els de cap partit, però és clar, em molesta més dels que n’espero alguna cosa, no dels que ja no n’espero res.

Per això em molesta especialment l’article de Junqueras a El Punt Avui, en què justifica la insinuació que es presentaran a les eleccions convocades il·legítimament per Rajoy amb el fet que no som prou forts com per defensar una república amb un Estat hostil. Era molt difícil demanar una disculpa a l’electorat? Era molt difícil demanar perdó per no haver cregut que el referèndum es pogués acabar fent -pensament comprensible atesa la dificultat en què ens trobàvem i la relativa inexperiència en desobediència civil-, per haver deixat la llei del referèndum en paper mullat no fent una declaració d’independència efectiva des del primer dia que hagués estat més fàcil de defensar abans de deixar temps a l’Estat per preparar una contraofensiva interna i a l’exterior i per haver provocat amb això un afebliment de les institucions catalanes deixant via lliure a l’Estat per reprimir-nos?

Dient la veritat, potser podrem seguir mantenint la confiança en els líders que ens han portat fins aquí. Perquè els polítics que el dia 27 van aprovar la proposta de resolució que instava al Govern a posar en marxa la llei de transitorietat -cosa que de moment encara no s’ha fet- mereixen tot el nostre respecte i agraïment, però no necessàriament confiança. Perquè si a aquestes alçades hi ha una cosa força clara és que la “mediació” de la Unió Europea eren probablement les eleccions del dia 21D, i això és un altre cop de volant al full de ruta de Junts Pel Sí i la CUP que es va votar a les urnes el 27D i al resultat del referèndum de l’1 d’octubre.

Penso que són eleccions tutelades per les institucions europees, amb l’acord de la Generalitat i de Moncloa, per diversos motius: per les cares de funeral de tots els diputats el dia de la proclamació de la independència, perquè el PP pretenia aplicar l’article 155 “el temps que fes falta” i no 54 dies i perquè el PSOE darrerament no és precisament un exponent d’estratègia política, perquè el primer ministre francès Manuel Valls ja ha dit que farà campanya a favor dels partits partidaris de la unitat d’Espanya, pel fet que Puigdemont al seu primer discurs com a President de la República no va dir les paraules “Estat català”, ni “República”, ni res que se li assemblés (en canvi sí el terme autonomista “Autogovern”) i per la tranquil·litat amb què els partits favorables a la república catalana s’han pres uns dies que ja haurien de ser de resistència.

Fa dies que molts sosteníem -segurament amb la mateixa probabilitat d’equivocar-nos que algú que pensés el contrari- que si hi havia una forma de fer efectiva la república catalana després de les dificultats per votar l’1 d’octubre era essent fidel a la llei del referèndum, declarant la república i fent efectiu el control del territori abans que l’Estat tingués temps d’aprovar l’article 155 de la Constitució, tingués temps de lliurar una batalla diplomàtica a Europa i imposar bona part del seu relat, etc. I penso que això era tan evident que no és possible que els polítics independentistes poguessin no veure-ho. I ara crec que és clar per què. Hi havia aquest acord.

Què hem de fer ara els independentistes, a banda, potser, de sentir-nos traïts i agafar una emprenyada de ca l’ample com és el meu cas? Decidir què convé més a les nostres reivindicacions atesa la situació actual, que és irremeiable. Perquè si hi ha una cosa que caracteritzi el independentistes, és que a diferència d’altres no fan una reivindicació que s’abandoni quan van mal dades.

Els partits polítics, desenganyem-nos, no renunciaran al seu pes institucional, que és el que els atorga el finançament, i el que constitueix el pa de molta gent que en viu. És difícil pensar que no concorreran a les eleccions. Ni tant sols la CUP ho ha descartat explícitament. D’altra banda, l’independentisme sempre ha dit al món que votarà tants cops com calgui i no li fan por les urnes, de manera que negar-se a ser comptats en aquests comicis, per bé que il·legítims, li pot passar factura en la seva imatge internacional. Pel món, que ara sí que ens mira -tal com em confirmen periodistes de tots els països-, el 21D serà un termòmetre de l’unionisme a Catalunya, i no li importarà que guanyi amb un 90% dels vots amb la participació d’un 30%.

A més, l’única forma de fer una república renunciant a formar part de les institucions (i potser amb líders a presó -si no han pactat immunitat amb el Govern espanyol-) és posar-ho tot sobre les espatlles de la gent. Tot. I per un periode de temps indefinit. És l’alternativa de la doble via parlamentària, amb dos presidents i dos parlaments, de la resistència a l’autoritat, que aspiraria a generar aital caos institucional que retratés Espanya com un Estat fallit a Catalunya i obligués a la Unió Europea a intervenir. Ho vaig explicar en aquest post. Jo en sóc partidària, però no ho penso fer si els líders polítics no hi cooperen.

Estem davant d’una decisió dels partits polítics independentistes que pot fracturar l’independentisme, entre gent que és partidària de resistir fins on calgui per defensar la república catalana passi el que passi i d’altra que només ho farà si els polítics donen una mostra d’estar al mateix vaixell que la gent. Han estat molt irresponsables. D’aquí que sigui tan necessari recuperar la confiança de la gent, demanant disculpes, tractant-nos d’adults explicant urgentment la veritat del que ha passat i encarin el que ve de forma conjunta. Aleshores la gent farà el que calgui. Som adults, podem entendre explicacions. “Mireu, no volíem córrer el risc d’enfrontaments”, “mireu, no tenim prou força”, “mireu, ens preocupa el risc econòmic”. És tan difícil ser sincer? Ja ho poden començar a ser, o tornarà a passar el que va passar l’1O, que contra tot pronòstic la gent els va passar per sobre.

Postdata: una de les explicacions que s’hauria de donar a la gent si els partits que defensen la república es presenten a eleccions hi hauria d’haver les garanties té una convocatòria feta per un Estat hostil que fins i tot parla de garantir resultats a favor dels partits constitucionalistes i d’il·legalitzar l’independentisme.