Per què votaré la CUP?

Última modificació: 25 de juny de 2020

A molts no els resultarà cap secret que el 21D votaré la CUP. Ho faré, estant en desacord en alguns dels punts del seu programa, perquè són l’únic partit que parla en positiu, tractant-me de d’adulta, sense intentar manipular-me a través de les emocions.

La resposta a la degradació de drets i llibertats de l’Estat no pot ser mai la inseguretat i la por que genera el xantatge emocional que ens estan fent Esquerra i Junts per Catalunya, perquè això genera més por i més inseguretat, soscavant la nostra autoestima com a poble. Una autoestima que l’1O estava molt alta, perquè va respondre a l’Estat sense por, reafirmant la seva sobirania, i va guanyar.

Com sé que m’estan fent xantatge emocional? Me n’han fet molts anys, i per tant puc identificar els següents símptomes:

• Ens intenten corresponsabilitzar de la sort de les seves vides. Em recorda quan em deien “el dia que et facis gran jo ja hauré complert i ja podré desaparèixer de la teva vida”. Si no els votem, ens donen a entendre que no ens importa que siguin a presó i s’hagin sacrificat per nosaltres, i per tant serem corresponsables de la seva sort. I no, ningú va voler que anessin a presó ni que haguessin de marxar, i ho seguim sense voler.
• Ens intenten fer sentir culpables. Segur que tots hem sentit alguna vegada “amb tot el que jo he fet per tu i així em pagues”. Doncs aquest és l’argumentari subjacent de la campanya: si no els votem, no haurem valorat prou els sacrificis que ens recorden que estan fent per nosaltres. Si no votem Puigdemont, no tornarà de l’exili. Quan el problema pel qual és a l’exili no és precisament no haver-lo votat.
• Ens intenten limitar les alternatives. De la mateixa manera que em deien que havia de creure “pel meu propi bé”, perquè si no em podia anar molt malament a la vida, ara a nosaltres ens diuen que si no els votem no hi ha sortida possible. Quan en realitat, sí que hi ha altres sortides que poden beneficiar tant als presos com al govern a l’exili, que no passen per compartir la seva visió de com cal fer les coses.
• Es fan les víctimes quan intentem que canviïn la tendència. Quan jo intentava posar de manifest la manipulació emocional, em responien “no, si a sobre voldràs que calli”, quan el problema no és el que diuen sinó el que pretenen amb el que diuen. Per això en campanya no haurien d’utilitzar els presos i el govern a l’exili: perquè els destinataris del missatge no són els adversaris, als quals no els afecta, sinó nosaltres, que ja combreguem amb les seves idees. I nosaltres no necessitem que ens recordin la situació en què estan, això només soscava la nostra autoestima.
• S’apoderen de la raó. Quan els discuteixes els seus plantejaments, et diuen que fan les coses per motius que no entens, com si ho haguessis d’entendre quan siguis gran. Resulta que sense haver anat a Bèlgica ningú hagués sabut que a Espanya no hi ha separació de poders. Com si no existissin manta estudis que ho diuen i Europa no tingués constància de precedents. Ells saben que el que convé és el ressò internacional i evitar la confrontació al carrer, i els altres no tenim raó quan diem que quan dones el missatge que si et reprimeixen no et defensaràs ja estàs donant a l’adversari la recepta per a la victòria.

Votaré la CUP perquè penso que donar total llibertat d’acció als partits que fan això, que tenen presos polítics a l’exili i a la presó, ens condemna a més repressió, més presó i més exili, perquè són partits que necessiten mercadejar paternalistament amb les meves pors i inseguretats per compensar els seus propis temors de ser sobirans i la seva incapacitat de parlar clar.

La resolució del conflicte que tenim no pot menystenir la gent, i la CUP ha fet i està fent una feina excel·lent per fer-la partícip de la política, organitzant-la al carrer. Només una CUP forta pot apropar-nos a la resolució del conflicte i fer canviar la tendència de la resta de partits al paternalisme. Una CUP forta ha pressionat per fer possible el 9N i l’1O, els moments en què l’Estat no ha pogut imposar la seva sobirania a Catalunya. I el que tenim per davant va d’això, de sobirania. No de superioritat moral.