Última modificació: 24 de juny de 2020
Ni sí, ni no, ni ben al contrari. Les paraules de la cap de la diplomàcia europea, Catherine Ashton, sobre la situació a Síria fa uns dies a Estònia, formen part del rosari d’ambigüitats que són els discursos en matèria de política exterior i de seguretat europea. L’Alt Representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat deia que “és necessari que els inspectors a Síria puguin examinar les evidències tan aviat com sigui possible. El Consell de Seguretat de l’ONU és extremadament important per veure com ha de respondre la comunitat internacional”. Tot i que afegia: “Això no ens excusa a la resta d’analitzar curosament què hem de fer”.
Però aquests darrers mots només poden ser maquillatge per a una Unió que no té un discurs unitari en matèria de política exterior. Malgrat que el procés d’integració europea va ser concebut des del principi com un procés polític i no només econòmic, la PESC (Política Exterior i de Seguretat Comuna) ha estat l’únic acord al qual ha pogut arribar una unió de països que compta amb massa resistències dels estats membres a la supranacionalització de la política exterior. Es tracta d’un pacte de mínims, ambigu, i amb un sistema decisori massa lent i complex i sense la presència d’un vertader òrgan impulsor, resultat de la divisió entre els estats pro atlantistes (la Gran Bretanya, Itàlia, Dinamarca, Holanda i Espanya), neutrals (Àustria, Finlàndia, Suècia) i els partidaris de preservar l’autonomia d’actuació europea (França i Alemanya) i del multilateralisme en les relacions internacionals.
És difícil, per tant, que la UE, aquesta “resta” d’institucions supranacionals que no són el Consell de Seguretat de l’ONU, faci l’anàlisi curós que Ashton proposa. No ho va poder fer amb la guerra del Golf, ni amb la dels Balcans, ni amb la invasió de l’Afganistan, ni amb els atemptats de l’11 de setembre de Nova York. Després d’aquest darrer esdeveniment, l’aleshores primer ministre britànic, Tony Blair, va declarar que l’OTAN havia de ser l’únic instrument de lluita contra el terrorisme, posant així de manifest el seu excepticisme envers una política comuna de defensa. I la discrepància va governar de nou Europa amb motiu de la guerra de l’Iraq, que va suposar una de les crisis més importants del procés d’integració europea.
Ara ens tornem a trobar en un moment en què un conflicte bèl·lic pot dividir i tornar a decantar la balança de poder a Europa. Els flaixos apunten aquest cop a una França que s’ha desmarcat de les postures dels governs europeus, i ha anunciat el suport a Washington en l’atac a Síria, en veure la oportunitat de restablir la seva influència a l’Orient Mitjà. François Hollande, esperonat per les enquestes que diuen que la oposició al parlament francès avalaria la intervenció militar, demostrarà la seva fermesa en política exterior, en una guerra on estan implicats dos països d’antic mandat francès, Síria i el Líban, que són claus per al rellançament de la Unió per la Mediterrània.
Així, cada país mira pels seus interessos i pronuncia el seu propi discurs sobre Síria, que en la majoria de casos no estableix què s’ha de fer, però sí que s’hi ha de fer alguna cosa. Mentrestant, la Unió Europea només es preocupa pels efectes que tindria sobre la seva economia (l’única matèria on ningú es mou del guió) una hipotètica pujada del petroli derivada de la guerra i alerta de les conseqüències destructives del que està passant en aquest indret que li deu semblar remot. Tothom considera que la política exterior és quelcom que els països han de resoldre a casa, en els seus propis parlaments. I això és perquè encara no s’ha donat l’escenari (i tant de bo mai es doni) que un estat membre entri en guerra. És aleshores quan es farà palès el preu de no tenir una veritable política exterior i de defensa.
Si un país de la UE entrés en guerra podria acollir-se a la clàusula de solidaritat que es va incloure a la PESC al Tractat de Niça de 2007, que estableix que si un estat membre fos víctima d’una agressió armada en el seu territori, els altres estats membres l’ajudaran i assistiran amb tots els mitjans disponibles. Però encara en aquest escenari, és difícil que els estats procedissin de forma consensuada, ja que aquesta clàusula és ambígua i no estableix cap línia d’actuació. És cert que si no es donés aquesta col·laboració, segurament hi intervindria la OTAN, fins i tot en el cas que la víctima fos un país neutral. Però on quedarien, doncs, els esforços de cooperació reforçada de la UE en matèria de defensa que s’han fet des del Tractat de Maastricht? En res. I això provocaria una greu crisi de legitimitat en el si de la UE, que la retrataria com un projecte que no ha aconseguit passar la prova dels fets, i plantejaria seriosos interrogants sobre el futur d’una comunitat europea que va decidir treure l’adjectiu “econòmica” de les seves sigles perquè aspirava a ser alguna cosa més que una unió econòmica i monetària –una mena de federació d’Estats Units d’Europa– des de la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer l’any 1951.