Matar el missatger

Última modificació: 24 de juny de 2020

Segons Diamond i Morlino, dos dels politòlegs més prestigiosos en l’estudi dels sistemes democràtics, una democràcia de qualitat combina dues dimensions de rendició de comptes al poder polític. Una d’elles és la rendició de comptes vertical, que exerceixen els ciutadans i la societat civil mitjançant instruments com els processos electorals, a través dels quals responsabilitzen als polítics de les seves accions reelengint-los o traient-los del seu càrrec. La segona és la horitzontal, que duen a terme agències institucionals que tenen autoritat legal i capacitat sancionadora, com ara el Tribunal de Comptes. Quan aquestes dues dimensions de rendició de comptes van de la mà, els ciutadans mostren índexs més elevats de satisfacció amb la democràcia, hi ha una major participació electoral i més transparència i responsabilitat política, que són variables que s’associen a la qualitat de la democràcia.

El bon periodisme té un paper fonamental en aquesta combinació, perquè contribueix a mantenir el poder polític sota control i fer-lo responsable dels seus actes, proporcionant als ciutadans informació sobre les accions de les persones que els han de representar perquè votin en condicions més justes. Parafrasejant Will McAvoy, personatge de la sèrie nord-americana The Newsroom, que recuperava una premissa tradicional del periodisme: “No hi ha res més important en una democràcia que un electorat ben informat”. És cert que en aquest mitjà fictici, que només té en nòmina periodistes entusiastes i brillants i amb uns caps tan extraordinaris que s’enfronten als accionistes i protegeixen els seus empleats per perseguir aquest objectiu, tot sembla molt engrescador. Els mitjans a la vida real estan encara lluny de poder abandonar “el circ” al qual feia al·lusió aquest personatge i posar-se “al costat dels que van perdent”.

Però a aquesta tasca s’hi pot contribuir, dia a dia, amb coses més petites i relativament senzilles. Una d’elles és intentar ajustar-se als fets, fugir de l’exageració i l’especulació. I això és el que va fer dimarts passat el periodista Jordi Graupera a la tertúlia de El Món a RAC1 quan va preguntar a Albert Rivera per les fundacions opaques relacionades amb Ciutadans. Ningú no l’estava acusant de corrupció, ni se li estava fent un judici paral·lel. Se li estaven preguntant els motius pels quals no va presentar informes sobre les fundacions amb les quals té relació el seu partit i ell, com a càrrec públic, tenia la oportunitat i la obligació d’exposar els seus motius, fossin els que fossin. Fins i tot podia haver dit que preferia no contestar. Arran de la seva resposta els ciutadans que el voten poden treure les seves conclusions i decidir si segueixen creient en la transparència que sempre ha portat com a bandera. Perquè els càrrecs públics han de donar explicacions a la ciutadania, que és qui els vota, no només als jutges. Això és una condició fonamental de la democràcia: que el ciutadà formi les seves preferències polítiques en condicions de justícia i igualtat. Però el líder de Ciutadans va respondre a la pregunta del periodista qüestionant-ne la honestedat professional, al més pur estil del senador McCarthy els anys 50, que va replicar als requeriments del periodista Ed Murrow sobre les persecucions a comunistes atacant-lo personalment, acusant-lo de simpatitzar amb els comunistes. Així li va anar.

L’enganxada entre Rivera i Graupera va tenir gran repercussió a les xarxes i als mitjans de comunicació. En general, els usuaris elogiaven la feina d’investigació i documentació del periodista i el felicitaven per com va instar el líder de Ciutadans que donés explicacions. En aquesta ocasió, a més, s’ha donat la combinació de rendició de comptes horitzontal i vertical que contribueix a la qualitat democràtica esmentada anteriorment: la Sindicatura de Comptes i la Oficina Antifrau investigaran el cas. I és arran d’aquestes mostres de bon periodisme que cal recordar que això no surt gratis. Obtenir i contrastar la informació necessària per fer rendir comptes al poder
polític costa temps i diners. Els mitjans es resisteixen a tenir en plantilla periodistes que dediquin la seva jornada laboral a aprofundir en un sol tema, quan els poden tenir treballant sobre tres qüestions diferents encara que sigui en menys profunditat. Per això, els que decideixen fer tasques d’investigació ho fan normalment per amor a l’art, fora d’hores de feina i sovint no compten amb la cobertura i la protecció de cap mitjà ni durant el procés ni després que es publiqui la notícia. Els periodistes, els mitjans i la ciutadania han de conscienciar-se del paper clau que té la informació en una democràcia i destinar-hi recursos. Els periodistes han de treballar per informar bé la ciutadania, les empreses han de remunerar-ho millor i els ciutadans han de valorar aquest esforç i pagar per estar ben informats. Només així podran exigir periodisme de qualitat.