Catalunya: ni Somalilàndia ni Somàlia. Estats no reconeguts i estats fallits.

Última modificació: 24 de juny de 2020

El concepte d’estat fallit és força nou. En l’àmbit polític, la difusió d’aquest terme ha estat en bona part resultat de l’11 de setembre de 2001. Arran dels atacs a les Torres Bessones, atribuïts al col·lapse de l’estat a l’Afganistan després dels atacs del govern de George Bush, els Estats Units van posar el punt de mira als estats a punt de desintegració o fallits.

Hi ha múltiples definicions dels estats fallits, però una de les més acceptades és la que fa la organització Fund for Peace, que pren en consideració 12 criteris, com ara tenir un govern dèbil o ineficaç, perdre del control físic del territori, ser escenari de moviments massius de refugiats i desplaçats, de suspensió o aplicació arbitrària de l’Estat de dret, presentar alts nivells de corrupció i criminalitat, tenir incapacitat per proveir els serveis bàsics, sever declivi econòmic, etc.

Així doncs, una hipotètica Catalunya independent no pot ser, a priori, considerada un estat fallit, com va dir ahir el catedràtic català Francesc Granell a una entrevista per El País. En primer lloc perquè, encara que sortís de la UE, es devalués la moneda, es quedés sense aliats i l’economia es ressentís, una Catalunya que esdevingués el fracàs social, polític i econòmic que són estats com el Congo, Sudan, el Txad, l’Iraq, l’Afganistan o Haití, incapaços de proveir els béns polítics fonamentals associats a la idea d’estat (seguretat física, institucions polítiques legítimes –escollides democràticament–, administració de l’economia i benestar social), és totalment inversemblant. I, en segon lloc, perquè un estat ha d’haver sigut reconegut primer com a estat sobirà per poder-se considerar fallit. Si, com molts diuen (amb raó o no), Catalunya no comptarà amb reconeixement internacional com a estat, no pot “fallar” com a tal. És una qüestió terminològica i, fins i tot, de lògica.

Somàlia és un estat fallit perquè, malgrat ser reconegut internacionalment com a entitat amb una població identificada, un territori delimitat i una aptitud reconeguda per a prendre decisions obligatòries per a aquesta població en el marc del territori establert (sobirania), s’ha revelat ineficaç. És un dels països considerats més perillosos del món, incapaç de fer complir la llei, extremadament corrupte, amb una burocràcia impenetrable, una alta criminalitat i una separació de poders inexistent que es posa de manifest, especialment, amb un sistema judicial ineficaç i una ingerència extrema dels grups militars en la política. Durant la guerra fratricida que fa 22 anys que dura, els clans enfrontats han dividit el territori en diversos estats de facto les fronteres dels quals estan en disputa permanent. Somalilàndia és un d’aquests estats, amb govern, moneda i constitució pròpies, i fins i tot millor desenvolupament econòmic i major estabilitat política que Somàlia, però només és reconegut internacionalment com a regió autònoma dins del país. L’estat que ha fet fallida, doncs, és Somàlia, no Somalilàndia, com es va dir a l’article, perquè Somalilàndia, a ulls de la comunitat internacional, ni tan sols existeix com a estat. És aquesta l’única cosa en comú que podria tenir aquest territori amb una suposada Catalunya independent.

És més, si adoptem la visió simplista de Granell a l’entrevista i tenim en compte la fractura entre la societat espanyola i catalana, la deslegitimació de les institucions espanyoles a ulls dels catalans, la manca de consens i les amenaces d’intervenció militar si té lloc un referèndum d’autodeterminació… què s’assemblarà més a un estat que ha fet fallida si es proclama la independència, Catalunya o Espanya?