Última modificació: 24 de juny de 2020
Malauradament, hi ha una altra percepció de la guerra més enllà de la que afecta les víctimes civils, les famílies que veuen morir els seus fills en el camp de batalla empesos pel patriotisme, per la religió o pels desitjos d’un futur millor i els periodistes que tenen com a missió ser les nostres vísceres i la meitat del nostre cor perquè nosaltres poguem percebre el que passa amb el cervell i l’altra meitat del cor. L’altra cara de la moneda és la dels que s’enduen la millor part. La part bona.
Perquè les guerres com la de Síria tenen una part bona per diversos actors, no només el lobby armamentista, que és el primer que probablement ens vindrà al cap, disposat a reflotar unes vendes que cauen en picat per primer cop en 20 anys. O les companyies extractores i distribuïdores de gas o de petroli, que gràcies a les guerres adquireixen un accés preferent als recursos minerals i naturals. O les aliances estratègiques entre països per mantenir a ratlla els seus enemics, com és el cas d’Estats Units i Israel, que vol neutralitzar l’eix Iran-Síria-Hesbol·là. També hi ha altres escenaris en què se li pot treure rendiment a una guerra.
Ho està demostrant el Partit Republicà dels Estats Units, amb les seves mostres de suport a Barack Obama en la seva decisió d’atacar Síria. Molts es preguntaran per què la bipartisan alliance entre republicans i liberal-demòcrates aprova una intervenció que podrien utilitzar com a arma llancívola contra el president. Segurament en aquesta idea està la resposta. Obama ha assegurat que el règim sirià ha utilitzat armes químiques contra la població civil, una acusació encara per demostrar (hi ha diverses fonts que apunten que hi ha hagut atac químic per part d’ambdós bàndols en aquest conflicte). Així, com anys enrere van fer alguns demòcrates com el senador Joseph Lieberman o l’aleshores líder del partit a la Cambra dels Representants, Dick Gephardt, amb la guerra de l’Iraq i la suposada existència d’armes de destrucció massiva, la oposició podria estar jugant a un doble joc.
Per una banda, podrien voler donar una imatge d’unitat i patriotisme davant la ciutadania en una matèria com la Homeland Security que, al cap i a la fi, potser és una de les úniques en les quals els partits al Congrés no tenen postures irreconciliables. I ho fan cobrint-se les esquenes, acceptant atacs puntuals que no duraran més de 60 dies i sense desplegament de tropes de terra. No es poden permetre posar més carn a la paella. En cas que es demostri que Bashar al-Assad ha gasejat la seva població i que no actuar podia comportar les greus conseqüències pel país que Obama al·ludeix, ningú no els podrà recriminar no haver actuat com a patriotes.
Per una altra banda, els republicans tenen per davant una oportunitat de tornar la pilota als seus oponents. Si l’atac dels Estats Units no queda justificat davant la opinió pública amb els informes dels serveis d’intel·ligència sobre l’ús d’armes químiques a Síria, probablement els republicans buscaran la manera de desmarcar-se del suport que ara estan donant al president com van fer els demòcrates amb George W. Bush després de donar-li el seu consentiment tàcit per atacar l’Iraq. Acusaran Obama d’haver-los enganyat amb les proves i tindran mig guanyada la cursa per a les properes eleccions residencials. Gairebé es pot dir que juguen sobre segur. Tot això, sense comptar amb que hem topat amb el nucli dur de les Stars and Stripes, altament influït pel complex militar-industrial.
Pel que fa a Obama, resulta evident el benefici que obté d’aquesta conjuntura: conservar la seva credibilitat davant del seu partit i els seus electors després de ficar-se de peus a la galleda amb la cèlebre línia vermella que va dir que traçava en l’ús d’armes químiques a Síria.
En resum, són molts els que surten beneficiats d’aquesta guerra que, com va apuntar Nicolás Valle en el seu article “I have a drone”, enfronta tots els enemics dels Estats Units i, per tant, aquests són els primers interessats que el conflicte s’allargui. Fins i tot Bashar al-Assad pot treure molt rendiment del caos al seu país, perquè en cas de resistir atacs dels Estats Units i guanyar la guerra, s’erigiria entre les comunitats musulmanes més radicals com el líder que va vèncer el diable d’Occident.