El frau i el favor de Jordi Pujol

Última modificació: 24 de juny de 2020

Tot i que en uns països més que en d’altres, la moral i la política sempre han anat estretament relacionades, com ens recorden els estudiosos d’Aristòtil. Una mentida pot qüestionar la honestedat de totes les nostres accions. Als Estats Units, per exemple, Bill Clinton es va enfrontar a un impeachment, no pas per un cas d’abús sexual (la demanda pel qual va ser desestimada), sinó, entre d’altres, per haver mentit afirmant “I did not have sexual relations with that woman, Miss Lewinsky”. Una mentida que li va costar, entre d’altres, 90.000 dòlars i la fi de la seva carrera política.

Salvant les distàncies culturals amb la política nord-americana i tenint en compte que Jordi Pujol actualment no ostenta cap càrrec polític, la notícia que l’expresident va mantenir una herència milionària a l’estranger durant 30 anys també és un frau polític més que no pas econòmic, perquè durant anys ha negat reiteradament que hi tingués comptes i ahir va reconèixer que n’administrava.

Els detractors de la consulta s’han agafat a aquest frau (pel qual Pujol ha assegurat que assumirà responsabilitats) per estendre’l oportunament a Convergència i Unió i, fins i tot, al sobiranisme. No poden estar més equivocats. És cert que la notícia ha de servir a Convergència i Unió per escombrar la casa, com coincideixen tots els analistes. Però pel sobiranisme, que es qüestioni Jordi Pujol no és en absolut una mala notícia. És cert que el dia que Jordi Pujol va declarar que no tenia arguments contra la independència, el març de 2011, va constituir un punt d’inflexió en el conflicte d’encaix entre Catalunya i Espanya. Que qui es va erigir durant dues dècades en persona moral de la Catalunya autonòmica afirmés que l’estatus polític actual no donava més va aportar legitimitat al viratge cap a l’independentisme. A partir d’aquell moment, fent-se ressò dels canvis en les bases de suport a Catalunya, Convergència i Unió va apostar progressivament per un nou estat pels catalans, ratificant-ho primer en congrés nacional, incorporant el dret a decidir, tot i que encara ambiguament, al seu programa electoral a les eleccions de 2012 al Parlament, i formant majories amb els partits favorables a la consulta.

Però, com va dir fa pocs dies el filòsof Bernat Dedéu al seu blog, l’independentisme necessita moltes més baixes que no pas altes. Espanya va mitificar i atorgar un gran valor moral a les grans figures polítiques de la Transició que provenien del règim anterior i així ens va. Per això és una excel·lent notícia que, a diferència del que va passar amb Suárez, Carrillo, Fraga, etc., els referents d’un sistema caduc vagin caient a Catalunya. Pujol ha fet una bona feina des de 2011, però el que ell personificava ja no és necessari (ni desitjable) per l’independentisme. Amb el seu frau, el pujolisme acabarà de morir. Ens ha fet un gran favor a tots.