El plebiscit i la consulta
Última modificació: 24 de juny de 2020
L’anàlisi del comportament electoral atenent als resultats d’uns comicis presenta limitacions com ara el risc de fal·làcia ecològica. Aquesta es produeix quan s’estableixen conclusions errònies que derivades de la inferència de pautes de comportament individual (per exemple què es vota i per què es vota) a partir de dades agregades. El fet que el vot sigui secret impedeix que es pugui relacionar els resultats electorals amb les característiques individuals dels electors. Per evitar-ho, els estudis actuals tendeixen a introduir diferents nivells d’observació, combinant l’ús d’enquestes i sondejos i resultats electorals, que valoren la influència tant de les característiques individuals i com de les contextuals en el comportament electoral.
Tenint en compte que les anàlisis multinivell també poden generar problemes, com ara problemes d’estimació, les anàlisis dels resultats electorals de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 i les enquestes permeten inferir una agudització de la clivella nacionalista en el comportament electoral. L’elevada participació, el suport electoral a una majoria parlamentària que portava al seu programa electoral l’exercici del dret a decidir (inclòs el PSC) i el suport majoritari (80%) a les enquestes a la celebració d’una consulta i a favor de l’estat propi contra la opció de mantenir l’statu quo evidencien que sotmetre l’encaix de Catalunya a Espanya a votació popular és un dels temes fonamentals que va mobilitzar els electors. La mateixa campanya electoral dels partits polítics que optaven a representació parlamentària va impregnar les eleccions de 2012 d’aquest caràcter plebiscitari. Va transmetre a la opinió pública que no només estava a punt d’escollir un Parlament, sinó decidint que aquest Parlament encapçalés un procés sobiranista.
Optar per unes eleccions plebiscitàries en comptes d’una consulta sobre la independència, doncs, no només contradiu el mandat de la ciutadania, sinó que constitueix un dejà vu que ens tornaria a la casella número 1. Torna a pressuposar que un Estat que no s’avé a negociar una consulta acceptarà pactar directament la secessió. I no només això: també implica creure que els partits polítics catalans encararan la qüestió independentista als seus programes amb una univocitat amb la qual alguns partits polítics ni tan sols van ser capaços d’abordar una consulta. Només cal recordar les ambigüitats de la pregunta després del que ha costat parir-la. A més, fins i tot en el cas que els partidaris de la independència incloguessin la declaració unilateral d’independència als seus eixos programàtics, els resultats de les eleccions sempre estarien subjectes que cada partit hi pogués atribuir un sentit diferent, pel que fa al procés post-electoral. Massa pressuposicions, massa actes de fe.
Arran d’això, cal recordar el punt més important: les eleccions plebiscitàries no existeixen en l’ordenament jurídic de pràcticament cap país, inclòs Espanya. A ulls de l’Estat i de la comunitat internacional seguirien essent unes eleccions autonòmiques. A més, evidenciarien que els catalans no són subjectes de sobirania, no tenen dret a decidir el seu futur per ells mateixos. Caldria, doncs, preguntar-se quins avantatges tenen uns comicis amb uns resultats i un procés posterior tan incerts com una consulta. Avui, Artur Mas demanava en una entrevista que el poble de Catalunya confiés en el Govern tant com ell confia en els catalans. Si de debò pensa això, hauria d’honorar la confiança que se li ha dipositat portant la consulta fins les últimes conseqüències. Confiant, precisament, que si aquestes conseqüències exposen l’autogovern de Catalunya o l’exposen personalment, els catalans no ens quedarem de braços plegats.