Senat, tercera via i PSC
Perquè traslladar el Senat a Barcelona tingui alguna importància cal omplir-lo d'un contingut que ningú li ha donat i que la Constitució Espanyola ja contempla.
Última modificació: 25 de juny de 2020
Aquesta setmana hem tingut en la notícia de l’hipotètic trasllat del Senat a Barcelona un magnífic exemple del que l’Estat podria estar disposat a oferir en el sacre altar de la tercera via: quincalla. El candidat a l’alcaldia de Barcelona pels socialistes, Jaume Collboni, ha aplaudit aquesta quimera federalitzant, com si traslladar de lloc una càmera legislativa de segona lectura i plasmar-ho a la Carta Magna l’omplís d’un contingut que la Constitució actual ja contempla però que ningú ha mogut ni un sol dit per donar-li.
De fet, l’eternament pendent reforma del Senat és una excel·lent metonímia de la reforma federal de l’Estat. Il·lustra com una reforma política que els constitucionalistes no només acceptaven sinó que majoritàriament desitjaven, no s’ha pogut dur a terme en 30 anys per manca de pacte perquè afecta a la concepció del model d’Estat que tenen les diferents forces polítiques i al tancament d’aquest mapa territorial.
Per fer un Senat de composició territorial s’ha proposat, entre d’altres, que tingui iniciativa legislativa i poder de veto sobre els temes que afecten a les comunitats autònomes. També, que se’n reformi la composició, és a dir, el caràcter últim de la seva representació, considerant fórmules com que estigui representat pels executius autonòmics o per representants dels Parlaments autonòmics, o escollits directament pels ciutadans però en circumscripció autonòmica i no per província, o combinant més d’una d’aquestes fórmules.
El politòleg Sven Wynants, per exemple, desenvolupa les línies de debat en relació a les funcions del nou model de Senat en base a les variables d’una major participació de les comunitats autònomes en els assumptes de l’Estat, una major presència dels interessos territorials en el si de la cambra, la contribució a la disminució de conflictes entre autonomies i el reconeixement dels trets diferencials que hi ha a l’Estat.
Però per reformar el Senat els territoris amb reivindicacions històriques haurien d’acceptar resoldre aquests conflictes d’interessos territorials en un escenari multilateral, amb tantes bandes com comunitats autònomes hi ha. Això, a banda de poder tendir a reproduir les mateixes aliances partidistes que al Congrés dels Diputats per vetar qüestions que afecten a un territori determinat. Imaginem un debat a 17 bandes, per exemple, sobre la necessitat d’un corredor central o d’un corredor mediterrani. Tot això comptant amb que el PP s’avingués a renunciar al sistema d’elecció de senadors actual per províncies, que històricament sempre l’ha beneficiat.
Si hi ha poques probabilitats de consensuar una reforma d’aquest òrgan legislatiu, que no requereix iniciar una reforma constitucional, no cal anar gaire més enllà per imaginar les vies de prosperar que té un canvi en la Constitució en sentit federal que, a banda de no causar gaire furor, hauria d’abastar, per començar, canvis troncals com ara la irrevocabilitat de les competències de les comunitats autònomes i posterior sistema de reforma per unanimitat entre nivells de govern i el canvi en el sistema de nomenament del Tribunal Constitucional perquè fos neutral, implicant Estat i comunitats autònomes a parts iguals. I d’això, curiosament, no n’hem sentit gaire a parlar.