A les universitats catalanes no s’hi estudia el país

Última modificació: 25 d'octubre de 2024

Escoltant la conversa entre Jordi Graupera i David Silvestre (@floquemu a les xarxes, on és molt actiu), m’he recordat d’una frase que em va dir una professora meva al màster d’Anàlisi Política de la UOC, l’Ana Sofía Cardenal: “Si todos los periodistas estudiárais ciencia política, los medios serían un poco más objetivos”. Érem a l’avant-sala del procés, l’any 2011, i a mi aquella frase em va grinyolar. No perquè als mitjans no s’hi diguin barbaritats, sinó perquè ja aleshores començava a sentir-se la paraula politòleg i analista polític precisament per estalviar-se la presumpció de subjectivitat que afecta a la resta del món.

Després, com es va poder veure en casos com el de Nacho Martín Blanco o Gemma Ubasart, per dir-ne només dos, es va comprovar que no només no era així, sinó que la carrera de Ciències Polítiques era una via per una mena de consolidació de plaça a les cadires que repartien els partits. Ho explica també Silvestre, que estudia aquest grau, al podcast. La mateixa Ana Sofía Cardenal va acabar a les tertúlies defensant el bàndol unionista i dient que sí a qualsevol tesi que sostenia Ciutadans. Va ser aleshores quan vaig demanar que em traguessin analista política del rètol que em posaven en televisió i posessin només periodista.

Què volia dir, per Cardenal, ser objectiu? És objectiu el que ensenyen a les facultats de ciència política? David Silvestre, que és de la generació que el procés ha deixat orfe d’objectius nacionals, diu que a la Universitat Pompeu Fabra s’explica “molt poc” sobre el país en concret i sobre l’autodeterminació en un espectre més ampli. És a dir, per una banda, noms com Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba o Josep Torras i Bages, per dir-ne només tres, s’estudien com a molt des de la seva vessant històrica (de puntetes a batxillerat i després a la carrera d’història), però sovint de manera superficial o folklòrica, i no com a vertebradors de la personalitat política del país, com als Estats Units serien George Washington i Thomas Jefferson o Oliver Cromwell i Guillem III al Regne Unit. Però per l’altra ni tan sols s’ensenya la importància del nacionalisme i l’autodeterminació com a base legitimadora de l’ordre polític mundial i com a mecanisme procedimental i principi estructural de processos com la construcció i caiguda dels estats-nació. Al màster, es tractava en un capítol a teoria política, on es llistaven altres moviments com el moviment obrer o el republicanisme.

Com és evident, aquest plantejament no és casual ni innocent, ni molt menys, objectiu. És el fruit de diversos factors, com ara el trauma de les guerres mundials que va conduir a la confusió entre la correlació i la causalitat del nacionalisme amb el nazisme (mentre curiosament mai es parla del celebrat llegat nacionalista de Masaryk a l’actual República Txeca, per exemple). Però a Catalunya, també respon a la promoció d’una narrativa cultural i històrica que busca desincentivar l’ús de la força per alliberar-se o desafiar l’ocupació. Si mirem enrere, això ja es va fer especialment evident durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, quan es va impedir deliberadament que Catalunya fos seu d’estudis reglats que donessin accés a coneixement tecnològic i estratègic que pogués ser motor d’una possible resistència política o militar. Un exemple molt clar és el cas de l’enginyeria aeronàutica, que històricament ha tingut en la industria de la guerra el seu principal motor, que no es va començar a impartir fins el 2003, i sota control, al Campus de Terrassa. Però també en general qualsevol estudi politècnic, que es va vetar fins els anys 70 del segle XX, malgrat la tradició anterior (com ara l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, que ja existia el segle XIX).

En aquest sentit, no em resulta tan estrany que l’única assignatura que recordo que feia referència subtil a l’autodeterminació, “Institucions polítiques contemporànies”, fos per vincular-la exclusivament al desenvolupament del federalisme com a mecanisme de gestió del conflicte ètnic alternatiu a l’assimilació o l’extermini. En altres paraules, aprens que o recorres a l’enginyeria institucional, és a dir, als canals existents, o desapareixes. Per això la integració europea s’explica com un procés asèptic per minimitzar els conflictes interns i territorials, i ni s’esmenta que la mateixa reunificació alemanya, que va accelerar tot el procés, invocava l’exercici de l’autodeterminació del poble alemany, que ja es contemplava a la Llei Fonamental de 1949.

En aquest discurs hegemònic hi ha tingut molt a veure l’esquerra del nostre país, fins i tot la més catalanista i independentista, que com altres esquerres europees (però sense conflicte nacional) ha abraçat el pacifisme i l’internacionalisme posterior a les guerres mundials i la Guerra Freda. Aquest discurs entenia la guerra com una eina pròpia de les potències imperialistes per controlar pobles i recursos en comptes de proveir-nos d’una base moral per determinar la legitimitat de la violència (i que per tant existeixen guerres justes) i teòrica per entendre l’equilibri internacional, sustentat en el concepte de la geopolítica i l’ús del poder militar. Per això avui és tan difícil trobar especialistes a Catalunya que expliquin conflictes com la guerra d’Ucraïna o la d’Israel en termes estratègics i de dinàmiques de poder, més enllà de les simples valoracions morals. Es passa sovint per alt que Rússia aspira al control d’un territori que històricament ha estat clau per a la seva seguretat i la seva projecció com a potència euroasiàtica, mentre que en el cas d’Israel-Palestina no es destaca l’equilibri regional i el control dels recursos hídrics i energètics a l’Orient Mitjà, sinó que es redueix a una qüestió de drets humans o de legitimitat històrica.

Sense l’autodeterminació al centre no es poden entendre fenòmens com la UE, el Brexit, les onades migratòries, l’emergència climàtica o les guerres: la manera com desafien les nocions tradicionals westfalianes de control absolut dels estats dins de les seves fronteres. Ignorar aquest enfocament metodològic és ignorar de forma deliberada que el conflicte polític és inherent a la societat: quan el disseny institucional fracassa en la seva canalització, precisament és la manca d’aquest marc interpretatiu de referència el que condueix inevitablement a les dues úniques sortides que contemplava el temari de la UOC, o sigui, l’assimilació forçada o la violència.

Això té conseqüències directes en la capacitat d’un país de gestionar la seva situació política. Ho hem vist durant el procés: mentre que l’Estat espanyol actuava des d’una lògica purament estratègica de preservació del poder territorial, l’independentisme s’ha agafat a la defensa d’aquests drets humans i d’aquesta legitimitat històrica. És el que hem après (el que ens han fet aprendre) en universitats com la Pompeu Fabra o la UOC, que són un braç més de l’ocupació (ara imaginem com deu ser la perspectiva en altres estudis): i aquest desajust entre l’esquema après i la realitat de les relacions de poder és un dels factors que van contribuir a una lectura errònia (sobre tot per part dels polítics) del referèndum d’autodeterminació i a la incapacitat de convertir el resultat en un mandat polític efectiu. Per això ara hem de construir-nos, sols i en els marges, per tornar a l’ofensiva.