Humanitzar l’accident de Germanwings

Una part elevada del que emetem en un succés com un accident aeri no té cap vocació de servei, sinó d'entretenir.

Pilar Carracelas
accident germanwings pilar carracelas

Última modificació: 25 de juny de 2020

Existeix actualment la tendència d”humanitzar” les notícies, de “buscar històries” que serveixin de fil conductor per explicar una notícia que d’altra forma serien dades fredes, com és el cas de l’accident de Germanwings. Als mitjans tradicionals, especialment a la televisió, potser és un dels pocs recursos a què es poden aferrar, ja que Internet ha aclaparat pràcticament la totalitat de la immediatesa com a motor del periodisme. Hi ha mitjans que hi recorren més que d’altres, però explicar l’actualitat amb històries humanes no està renyit amb la vocació de servei.

Com a periodista, he explicat històries tristes, algunes molt recentment. Una d’elles va ser la de l’Aran, un nadó de mesos de Lloret de Mar amb atròfia muscular espinal, els pares del qual, sabent que no tenia probabilitats de sobreviure, van trobar en el fet de donar a conèixer la seva història una manera de recaptar fons per trobar la cura d’aquesta malaltia. O la de la Yameleth, una dona equatoriana que ha de recórrer a la Creu Roja per alimentar com cal el seu fill, que va estar disposada a explicar la seva experiència perquè es contrastessin casos com el seu amb els triomfalismes de l’administració pel que fa als canvis en la situació econòmica. Des de l’empatia, sempre intentant tocar la fibra i no la víscera, molts periodistes ens esforcem dia a dia a explicar l’actualitat. I quan aconseguim que la gent interpreti el missatge de la manera que ens dicta la nostra deontologia periodística, quan aconseguim que potser el món sigui una mica millor quan els que ens miren han après alguna cosa, puc assegurar que aquesta és la feina més bonica del món.

Però explicar tot això com a periodista, especialment d’un gran mitjà, no és fàcil. No només requereix tenir format un criteri clar, una mena de brúixola mental que sempre assenyali el nord en qualsevol situació i en qualsevol entorn. També requereix convèncer els teus companys de viatge, com ara qui coordina els informatius, la secció i la teva peça, que el camí és per allà, quan potser estan del tot convençuts que la direcció és una altra. I això, quan ets part d’un engranatge organitzatiu complex, és encara més complicat. Sense comptar que siguis contractat eventual o freelance, com és el meu cas. I en ocasions tens ganes de llençar la tovallola. En casos com l’accident de l’avió Germanwings Barcelona-Düsseldorf és quan en tinc més ganes.

Una elevadíssima proporció del que emetem quan hi ha un succés d’aquestes característiques no té cap vocació de servei. Especialment tot el que té a veure amb les famílies de les víctimes. No ajuda ningú. No ensenya res que no sapiguem, perquè tots sabem que la gent pateix quan algú estimat mor. Només entreté. I l’audiència no pot ser excusa, ja que el que vol és que li expliquin coses sobre l’accident perquè és novetat, no que li donem detalls que no li aporten res. Les possibilitats de generar continguts són elevades, només cal saber-les buscar.

És difícil trobar-hi solució. Molts intentem fer la nostra feina intentant ser invisibles, il·lustrant el que passa amb la major finesa possible, subtilment i sense molestar ningú, fent malabars entre posar-te al servei dels teus caps i del ciutadà. Però la prova irrefutable que el que fas segueix essent excessiu és que sents que no has de ser allà, com l’hoste incòmode d’una reunió on ningú t’hi ha convidat. I és en aquell moment quan conclous que no val escudar-se en el fet de ser un subordinat. Perquè vam escollir periodisme per vocació, no conec cap cas en què un hagi estudiat periodisme pensant en fer-se ric. No té cap sentit dedicar-nos a quelcom que no haguéssim triat si ho haguéssim sabut abans de primer de carrera. I et rebel·les, com fem alguns, tot tement pel teu lloc de feina. I penses en com seria l’ofici si tots ho fessim de tant en tant. No calen grans rebelions. Només que tots ens moguem un passet. Perquè les cartes de la base, movent-se només un xic, poden fer trontollar un castell de naips.