Barcelona en Comú i l’honestedat

Última modificació: 25 de juny de 2020

S’acosta una campanya electoral de digestió pesada. Per una banda, Alfred Bosch intenta trencar esquemes a cop de bufonada com ho feia, amb gràcia, al Congrés dels Diputats, en un vídeo on imita (per no dir que escarneix) Xavier Trias i Ada Colau. De l’altra, paradoxalment, Ada Colau s’ha anat inserint poc a poc en tots i cadascun dels esquemes de la política tradicional que sempre ha maldit.

Hi pot posar tots els matisos que vulgui, però els fets objectius són que, després de renegar del finançament dels partits, Barcelona en Comú ha acceptat els diners d’un d’ells; que encara avui Colau insisteix que no és partidària dels projectes personalistes, tot encapçalant una candidatura que posarà la seva cara a la papereta de vot i està fent el mateix a tot marxandatge de la formació (cartells, etc.); i que ha acceptat la invitació per a un esmorzar col·loqui organitzat per un diari i un banc que és dels més potents de l’Estat.

Res de tot això té res de reprotxable a priori. Barcelona en Comú té tot el dret d’acceptar el finançament d’Iniciativa i d’assegurar que en farà un bon ús, i fins i tot un ús millor que d’altres partits que es financien igual o de forma similar. Aquesta formació també té tot el dret d’aprofitar totes les eines al seu abast per guanyar les eleccions, com per exemple posar la cara de Colau a les paperetes perquè qui vagi a votar reconegui a l’instant la seva candidatura. I Ada Colau té dret d’assistir a tots els col·loquis i esdeveniments on sigui convidada (ja sigui per iniciativa d’altri o gràcies a la tasca de relacions públiques del seu equip de comunicació) que constitueixin una finestra perquè el seu projecte de ciutat arribi com més lluny millor.

I és això, precisament, el que demostra que les noves formacions poden presentar programes trencadors, amb gent nova (que no seria ben bé el cas d’aquesta formació, però pel cas és igual), però la manera de fer política sempre és una, la mateixa. No n’hi ha de nova. Ja està tot inventat. Per guanyar, cal competir amb l’adversari a la mateixa arena, no en una altra, perquè la gent que et mira és la mateixa. En canvi, en comptes d’acceptar-ho, primer Barcelona en Comú ho va negar, i ara que no tenen més remei que acceptar-ho, es desfan en matisos.

Potser el més trencador hagués estat no complicar-se, explicar-se, dir les coses de cara. I si Ada Colau no tenia pensat dedicar-se a la política (o no militar en cap partit, com ara els agrada matisar) i ens ho hem de creure, hauria d’haver dit: “Doncs miri, no ho tenia pensat, però hi ha gent que m’ha animat que puc ser útil a aquesta ciutat i m’han convençut”. I si Ada Colau considera que ha d’anar en coalició amb Iniciativa, potser hauria d’acceptar que la ciutat no està tan malament si ha de compartir projecte amb gent que és responsable del seu funcionament durant dècades. I si Ada Colau renegava de projectes personalistes i ens ho hem de creure, el dia en què va sortir la notícia sobre la seva cara a les paperetes, hauria d’haver dit: “Doncs miri, a Barcelona en Comú s’ha decidit que això pot ajudar a assolir un bon resultat, que és això del que es tracten unes eleccions, i a la nostra formació ens ho jugarem tot pel tot”. I si Ada Colau considera que ha d’acceptar un esmorzar organitzat per un banc dels que tant renega, hauria de refusar o, en tot cas, dir: “De vegades per aconseguir un bé superior hem d’empassar gripaus”.

I, sobre tot, deixar la supèrbia, per no haver d’estar justificant les manques de coherència a la qual tothom que vol agradar molta (massa) gent està exposat. Per fer quelcom nou i ser exemplar, com va dir fa uns dies a 8tv, hauria de mantenir-se íntegra en la mateixa postura, i explicar-se molt bé en cas que la canviï. No pas fer com altres partits, dels quals ja s’espera aquest comportament. La coherència és això, no pas donar a entendre que els altres també fan el mateix, i que els motius que té per saltar-se-la són més legítims que els de la resta. Potser així començaria a demostrar que tracta l’electorat com a gent intel·ligent. Gent que sap quan li donen gat per llebre perquè ja hi està acostumada d’abans.