OPINIÓ: Comiats i benvingudes

Última modificació: 24 de juny de 2020

Sempre he pensat que la creença predominant que subcontractar surt més barat que contractar és una bestiesa. És cert que les productores petites com aquesta per la qual treballo s’estrenyen el cinturó al màxim per oferir preus competitius a les grans empreses i així poder treballar i donar feina. Suposo que per això, quan van començar els EROS als mitjans de comunicació els companys de professió em deien que el meu lloc de treball, malgrat ser precari, no corria perill. Sortiu barats a TV3, em deien, esteu cobrant la meitat del que cobraria un treballador de la casa fent el vostre torn. Jo m’ho creia a mitges, perquè el que està clar és que TV3 té recursos humans i materials propis per cobrir el torn de nit. I els matins. I el magazine de sobretaula. I els esports. I les delegacions. Era difícil de creure que els sortís més barat no utilitzar aquests recursos i recórrer als que ofereixen empreses de fora.

El temps m’ha donat la raó. El primers caps que ha rodat amb les mesures de contenció de la despesa de la CCMA han estat els nostres. Serem barats, però si poden prescindir de nosaltres és que encara els sortim cars. El que ja no és tan raonable és que caiguin només les productores humils, petites empreses amb professionals que porten molts anys treballant amb la mateixa intensitat i la mateixa qualitat que el personal de la casa. Persones que estimen la seva feina i estimen la televisió catalana per damunt de tot i per això treballen amb entusiasme i rigor. Treballadors que han contribuït que els informatius de la televisió de Catalunya siguin on són.

Només espero que aquestes mesures impedeixin, com a mínim, que altres companys puguin cobrir aquests llocs de treball que deixem vacants i no acabin al carrer. Vull pensar que el nostre sacrifici servirà per alguna cosa. Però això també m’ho crec a mitges. La rescissió del meu contracte significa més que acomiadar-me de TV3. És el comiat a la vintena, a l’adolescència laboral, a l’emancipació, a l’etapa de d’estudiar periodisme de dia i vendre bambes i equipacions de futbol a la tarda; de fer pràctiques a TVE al matí, estudiar periodisme al migdia i vendre llibres i llibretes a la tarda; de graduar-me i començar a treballar consecutivament a EFE, a RAC1, a la universitat i a TV3 pel mateix sou que guanyava quan treballava a El Corte Inglés el 2002. És, doncs, la fi d’una etapa polifacètica i emocionant, en què he conegut molta gent que m’ha ajudat a arribar on he arribat. He tingut molta sort.

Però no em conformaré amb això. Per això, amb el meu acomiadament dono la benvinguda a la trentena, a la maduresa professional i als nous reptes vitals. M’obliga a plantejar-me dubtes laborals i existencials: tinc 29 anys, he treballat a diversos dels mitjans més importants de Catalunya i de l’estat, estic acabant un màster, parlo anglès i francès i segueixo essent nòmada laboral per imposició dels temps que corren. I, d’altra banda, em proveeix d’energia per fer d’aquesta itinerància un avantatge, aprofundir en el meu perfil d’analista política acabant el meu màster i buscar-me la vida aquí o a l’estranger, una energia que ja em confereix per si mateix el fet de dormir en horaris normals després de dos anys.

Dono gràcies als meus companys de productora: persones molt preparades i amb ganes de treballar, que sé que m’aprecien i a les que aprecio. Seguirem treballant per tirar l’empresa i la professió endavant. I gràcies als companys de TV3: han estat dos anys en què, gràcies a vosaltres, m’he sentit part del vostre equip, valorada com a professional i apreciada com a persona. Estic convençuda que ens tornarem a veure. Sou els millors! Llarga vida a la televisió nacional de Catalunya, pública i de qualitat.