De la bona escola pública

Última modificació: 25 de juny de 2020

Quan el meu germà i jo ens posem a discutir sobre com va el país, quan acabem, si és que es pot dir que ho fem, la meva mare ens pregunta si ja hem arreglat el món. Tant de bo. Aquest Nadal, entre pollastre i caneló, hem debatut força sobre les deficiències en l’educació a l’Estat espanyol en general i dels pares en particular. El per què del fracàs escolar tan elevat i aquestes coses, ja se sap. I hem arribat a la conclusió que cada centre escolar, inclòs l’institut on vam anar nosaltres, és una petita mostra representativa del fracàs escolar a Catalunya.

Jo pertanyo a la primera generació que va cursar l’Educació Secundària Obligatòria, i ja a sisè de primària l’experiment ja em pintava fatal. El meu germà i jo veníem d’una bona escola pública, d’una sola línia per curs, amb 20 alumnes per classe: un d’aquests centres que la Generalitat ja no es pot permetre i que des de fa anys s’ha preocupat per fusionar amb altres escoles del barri, més barats de mantenir, que proporcionen menys maldecaps. Un d’aquests centres educatius ubicats en un edifici minúscul, amb un pati minúscul i amb aules encara més minúscules. Amb cuina pròpia on el menjar no feia vomitar. On les aules al migdia es convertien en menjador, amb taules parades pel grup que li tocava aquella setmana, controlades per monitors joves que organitzaven tallers de manualitats, de dibuix i de costura mitja hora abans de dinar, i que jugaven amb els nens l’estona de pati abans de les classes de la tarda.

A l’escola Graziel·la els nens podien passar-s’ho bé i aprendre matemàtiques a la vegada, feien xivarri a classe, com tots els nens, però si en feien un xic de més i eren castigats, els pares no venien a demanar comptes al professor. Li donaven suport i podies donar gràcies si a casa no et trobaves un càstig al quadrat. No era una escola d’aprovat general, sinó de notable general pel cap baix. Perquè teníem professors que ja tenien uns quants fills i que sabien ensenyar. Mestres de l’antiga escola, adherits a associacions que ensenyaven en català durant el franquisme. Allà s’aprenia anglès en anglès. Allà s’aprenia la resta en català. I no es va morir ningú, perquè només es fes en castellà l’assignatura de castellà. Perquè el castellà te’l trobaves a tot arreu, i si no el parlaves amb l’un, ho feies amb l’altre, i si no, miraves Televisió Espanyola. Apreníem la fotosíntesi plantant mongeteres, la metamorfosi dels animals cuidant capgrossos en una bassa i erugues en capses de sabates. S’hi feia la setmana de la ciència, on els nens aprenien ciència. I Jocs Florals, on es premiava els millors poemes. No teníem llibres: el material escolar l’elaboraven els mateixos professors, o fotocopiaven els llibres que expliquessin millor un o altre tema determinat, ja que no tenir a la Sinde com a ministra permetia als professors no hipotecar tot el curs a la línia editorial dels senyors Castellnou o de Cruïlla.

Vaig començar a saber el que era el fracàs escolar a l’institut. I, tot s’ha de dir, és un dels millors instituts públics de Barcelona on, per a la matrícula d’honor, hi vam competir més de dos i més de tres. Allà vam passar de ser 20 alumnes per curs a ser-ne 90. En aquell centre ja hi havia estudiants amb la metxa curta i la mà llarga. Els pares de molts alumnes no apareixien a les tutories, però emergien del no res quan el professor renyava el seu nen. Que s’assabentaven de les notes del seu fill quan els arribava el full trimestral, i no després de cada examen, com a casa meva. Que porten el seu fill a l’escola perquè l’eduquin. Els alumnes rebentaclasses, als quals qualsevol pedagog podia predir un futur com a operaris de la Seat des del moment en que traspassaven la porta el primer dia, arrossegaven als que tenien un avenir de mòduls de grau mig o fins i tot superior. I aquests, al seu torn, convidaven als alumnes amb un futur brillant a pujar-se al carro de la mediocritat.

D’aquella promoció en vam sortir uns 40 universitaris, que avui ja és dir molt. Menys d’un 50 per cent. D’aquests 40, no tots hem acabat la carrera. Em sembla desesperançador, però veient com està el pati, m’encomano al dit castellà del Virgencita, virgencita que me quede como estoy.

Tenim un sistema educatiu que cada cop més es reaferma com a desastrós, que no incentiva els bons alumnes, que manté els alumnes grisos en la insignificància i és incapaç de donar sortida a petites remeses de pomes podrides. Sóc conscient que pot semblar un discurs molt dretà, però em penso que no dic res que no sigui cert. Jo penso que s’haurien de fer les classes amb menys alumnes, però això costa diners. I si no que li ho diguin a la meva escola de primària, l’edifici de la qual ara és propietat d’una cadena de gimnasos. I si l’administració no inverteix diners en un bé imprescindible com l’educació o el cedeix a tercers perquè en facin el que els doni la gana, apaga i marxem. Invertir en educació és invertir en un capital que es revaloritzarà. En uns alumnes que el dia de demà contribuiran que el país progressi econòmicament. Però potser la resposta està en això, en que no serà fins el dia de demà, i els governs només pensen en el dia d’avui. I tampoc pensen en el dia a dia, pensen en eleccions a eleccions. No hem descobert res de nou, per desgràcia.

El meu germà pensa que s’hauria de separar els alumnes en grups segons el seu rendiment escolar. Jo ho trobava elitista i injust. Però, pensant-ho bé, trobo més injust que els bons alumnes hagin de rebaixar el seu nivell perquè a una colla de gentussa no li doni la gana d’estudiar. Estem supeditant l’aposta pel coneixement a l’aposta per ser políticament correctes, per quedar bé amb tothom, perquè els alumnes no se sentin desplaçats, perquè no ho passin malament. Per ser mediocres. A la vida res és gratis. Si vols estudiar, esforça’t. Si no t’esforces, no aniràs amb els millors. Si no t’esforces però tens la sort de treure bones notes perquè ets intel·ligent, volem més de tu, així que aniràs amb els mediocres. Si vols reenganxar-te, estudia. De fet, en el moment de selectivitat no hi ha discurs integrador que valgui. Si treus la nota, entres, i si no, et quedes fora. I, sentint-ho molt, per molts esforços que facin els professors, els esgarriats que ja venen esgarriats de casa, rarament tornen al curs del riu. I no podem pretendre que, en solidaritat amb ells, la resta hi vagin al darrere. No seria just per ningú.

I tot això no caldria si els nois i noies en edat escolar tinguessin uns pares com Déu mana o, com a mínim, com el sentit comú mana. És molt frustrant donar classes particulars a adolescents de l’ESO i Batxillerat que no veuen la utilitat a estudiar. Que creuen que preguntar dubtes al professor en veu alta disminueix la popularitat. Que tenen uns pares que paguen més de 15 euros l’hora per no haver d’estar pendent que el fill realment estudiï i ni explicar-li que avui qui no es prepara és carn d’atur i precarietat. Uns nois i noies que tindran la Play Station tant si estudien com si no. Si res els costa esforç, per què s’han d’esforçar. Em sembla increïble que una generació que sovint ho ha passat tan malament per tenir el que té no doni als seus fills les eines per valer-se per ells mateixos quan ells no hi siguin. Vigilar que els teus fills aprenguin garanteix que, tard o d’hora, puguin guanyar-se la vida, amb la teva ajuda o sense ella. Tracten els fills com un Tamagochi: que-no-es-deprimeixi-que-no-sagobiï-que-no-plori-que-no-li-faltin-diners-que-no-li-falti-saldo-al-mòbil.

Si ser pares significa això, a la meva mare, el meu germà i jo li devem molt. Li devem haver permès que ens agobiem, que ens deprimim, que plorem, que no tinguem saldo al mòbil, que no ens hagi evitat coses que tard o d’hora ens trobarem a la vida i que haurem d’afro
ntar. Li devem que  ens ensenyés que a la vida s’ha d’aprendre a escollir, des dels dibuixos animats (només 2) que volíem veure abans de fer els deures, fins a decidir què volíem fer amb la nostra vida, estudiar o ser mà d’obra barata (que potser ho serem igualment, però amb eines per deixar de ser-ho). Segur que a molts dels que llegiu aquest article us sonarà aquesta història. És possible que també deveu molt als vostres pares. Llàstima que les noves generacions que el llegeixin d’aquí a deu anys, potser no podran dir el mateix. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

[Aquest article està dedicat a la Flors Colomina, la Roser Ylla, la Pilar Lete, la Mercè Barroetabeña, la Maite Alcaine, la Montse Girbau, la Raquel Massó, la Pepa Carbonell i tot el professorat de l’antiga escola Graziel·la de Barcelona]