Desmuntant l’Espanya federal
Última modificació: 24 de juny de 2020
El disseny institucional és una estratègia política de compatibilitzar unitat i diversitat en societats plurals com l’espanyola. Segons les seves característiques, cada estat opta per una enginyeria diferent, des de la centralització del poder en una sola unitat política fins a la repartició de competències en unitats subestatals i la secessió.
Hi ha polítics que s’han mostrat partidaris de retornar competències de les autonomies espanyoles al govern central. És una de les opcions que apareixien a l’enquesta del CIS publicada avui sobre el model d’estat que prefereixen els catalans: la d’adoptar un tipus d’organització territorial que s’acosta al d’Itàlia. En els estat regionals les matèries competencials assignades a les regions estan transferides o delegades, però el govern central continua essent el titular d’aquestes competències, és a dir, pot decidir recuperar-les, limitar-les o condicionar-les. Només cal una reforma constitucional unilateral per majoria al parlament central (amb majories de diferents tipus segons el país) perquè les regions perdin competències i, fins i tot, alterar l’estructura territorial de l’estat.
Duran i Lleida ha defensat la idea d’una Catalunya confederada amb Espanya. El tipus ideal d’estat confederal és la unió d’estats sobirans independents que decideixen unir-se per assolir economies d’escala, eficiència en la provisió de determinats béns públics i de protecció militar, entre d’altres motius. En el cas d’Espanya, l’aspiració a esdevenir un estat confederal es contradiu amb la pròpia naturalesa de les confederacions, creades en base a la filosofia holding together, és a dir, diferents estats independents que decideixen dependre, en algunes matèries, d’un òrgan central. Ens hauríem d’independitzar primer per després tornar a dependitzar-nos d’un òrgan central. Una mica absurd. A més, a la pràctica les unitats territorials que constitueixen les confederacions (els anomenats estats als Estats Units i els cantons a Suïssa) sempre acaben perdent sobirania, i acaben sent considerats estats federals. Hi ha analistes que consideren la Unió Europea l’únic cas plausible d’estat confederal.
Per últim, tenim el model d’estat federal, que és el que està de moda ara als debats com a alternativa d’emergència per convèncer els catalans que hi ha un tipus d’enginyeria institucional capaç de canalitzar les seves reivindicacions sense recórrer a la secessió. L’estat federal és un model d’organització que té com a components fonamentals un estat central sobirà, diferents unitats de govern territorials, capacitat de decisió política i administrativa d’aquestes unitats subestatals i protecció constitucional de les autonomies i participació d’aquestes autonomies en la reforma del seu àmbit competencial. Alemanya és un cas d’estat federal, com també ho és el Canadà, Austràlia i els abans esmentats Estats Units i Suïssa.
Què és Espanya actualment? Una mica de tots, i en realitat de cap. El redactat sobre el model d’estat a la Constitució és deliberadament ambigu, derivat de la falta de consens en la matèria durant el procés constituent. Podria ser un estat unitari, regional o federal. Concretament, deixa l’articulació de l’estat en mans de les forces polítiques, mitjançant els estatuts d’autonomia.
 |
| Saben els ciutadans què implica cada alternativa d’estat? La captura és de TV3 |
 |
| Els socialistes es decanten per un estat federal reconegut a la Constitució |
erritorial. S’hauria de canviar la llei electoral i canviar la delimitació de les circumscripcions electorals per províncies per d’altres que reflecteixin la pertinença del ciutadà al seu territori, per exemple, les comunitats autònomes. S’hauria d’atorgar als senadors poder de veto, d’iniciativa legislativa i d’esmena a les lleis que interessin o no al seu territori, sense que el Congrés tiri enrera les decisions de la cambra alta amb, en el pitjor dels casos, una majoria simple en segona volta. Ara bé, imaginem que, efectivament, es fa una reforma profunda de les funcions del Senat i del sistema de votació per escollir els senadors. Convé a Catalunya que hi hagi un Senat amb major representació dels interessos territorials, on es debatin per igual les lleis que afecten a Catalunya i a Múrcia, o a Catalunya i a les Canàries? Hem de pensar que un Senat amb signe territorial potenciaria la multilateralitat, mentre que la majoria d’aspiracions en qüestions diferencials, especialment les relacionades amb les identitats nacionals, que han assolit les comunitats autònomes han estat en el marc de negociacions i acords bilaterals (“jo et dono suport al Parlament si tu cedeixes en aquesta política beneficiosa pel meu territori”, és a dir, el peix al cove que va popularitzar el president Pujol). A un país com Catalunya, amb un fort sentiment d’identitat pròpia el que interessa és potenciar la diferència al marge de la resta de comunitats autònomes, que no tenen les mateixes reivindicacions històriques. Imaginem-nos una millora del sistema de finançament català debatuda a 17 bandes… Tindria vies de prosperar? I si prosperés, no voldrien les 17 autonomies el mateix? El café para todos, com es va demostrar durant el procés d’articulació de l’estat, no convé a Catalunya. Això sense comptar que un Senat on totes les comunitats autònomes tinguessin el mateix pes varia significativament la política de pactes legislatius: fins ara als governs espanyols en minoria els interessava arribar a un acord amb el partit governant a Catalunya i el País Basc per pactar els pressupostos; però un Senat que tingués poder reconegut a l’hora d’aprovar, esmenar o vetar lleis tindria poder suficient per tirar endavant uns pressupostos tot i no tenir suport suficient al Congrés, i només caldria que el govern central busqués el pacte amb els senadors del seu signe polític a les comunitats autònomes.
 |
|
| Caricatura de Ferran Martín (www.ferranmartin.com) |