#DramaTV3 i el consentiment dels perdedors

Última modificació: 3 de juliol de 2020

Quan després que Junts Per Catalunya, Esquerra i la CUP van decidir dinamitar la sobirania del Parlament de Catalunya investint Quim Torra, permetent que un jutge pogués descartar els candidats proposats per la majoria de la cambra fins que arribés a un que li resultava menys perillós, vaig dir que un govern controlat per Espanya era igual que un govern de Ciutadans. Molts es van escandalitzar.

Avui, només dos anys després de la investidura d’aquell Govern al qual es va titllar d’efectiu -devia ser efectiu per fer l’independentisme més inofensiu que mai-, hem de veure com Esquerra i Comuns abracen el discurs de Ciutadans pel que fa a l’ús de la llengua castellana a TV3. Junts Per Catalunya opta pel de sempre, no pronunciar-se deixant que s’embrutin els altres. Aquest cop ha posat l’excusa en què a TV3 manen les audiències. Com si no es justifiquessin en les audiències des d’una final de Champions fins a Gran Hermano.

TV3 no és un òrgan independent. Hi influeix el Parlament a través del control de la composició de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que és qui en tria el director. Si hi hagués qualsevol conflicte de qualsevol altre tipus en una emissió tots els partits demanarien explicacions a la corporació. Però sembla que menystenir els principis fundacionals de la televisió pública catalana, normalitzar l’ús del català en qualsevol àmbit, incloent la ficció, no és un conflicte prou palès. Encara que sigui l’últim espai per a imaginar una vida en català que queda.

Per dissimular-ho, asseguren que el problema és la manca de continguts a la xarxa per a joves, com si els Youtubers alemanys, danesos, finesos o flamencs no s’estiguessin passant a l’anglès per poder competir al mercat global. El que assegura la pervivència de les llengües amb els mateixos parlants que la nostra és tenir un Estat que, més enllà de promocionar una oferta fictícia a la xarxa, té el poder coercitiu per obligar a les empreses a oferir els seus serveis en l’idioma del país. Fins que no arribem a aquest punt el futur del català està a la corda fluixa. I més encara si caiem en la trampa argumental que l’única televisió que tenen els catalanoparlants ha de deixar espai a una llengua que protegeixen 20 estats i que concentra el 99% de l’oferta audiovisual, encara que ho defensin com un reflex de la societat, que precisament es caracteritza per l’anomalia de no poder adreçar-se en català al Congrés, als jutjats o a bona part de les empreses.

Permetre l’assimilació cultural per després revertir-la és l’únic capital polític que tenen els polítics. Això no passa a cap país normal, només als països ocupats. I per assegurar-se que no impedim aquest mercadeig, ens han de fer creure que som massa febles per evitar-ho.

Els líders polítics independentistes saben perfectament que una TV3 que no sigui íntegrament en català cedeix davant del supremacisme castellà i condemna el català, de la mateixa manera que si dones les mateixes oportunitats a un privilegiat i a un desafavorit, els separarà sempre la mateixa distància. Amb la diferència que en el cas d’una llengua, l’espai és un, una substitueix sempre l’altra. Sempre s’ha d’optar per una. Si el català no exigeix el que li pertoca a qualsevol altra llengua com el castellà, com una televisió pública en aquest idioma, desapareixerà. Si TV3 no és la televisió pública en català, serà una televisió de Castella La Manxa més, sense cap element diferencial que en justifiqui l’existència, i per tant susceptible de desaparèixer per inútil. Però ho accepten perquè els és rendible electoralment. Permetre l’assimilació cultural per després revertir-la és l’únic capital polític que tenen. Això no passa a cap país normal, només als països ocupats. I per assegurar-se que no impedim aquest mercadeig, ens han de fer creure que som massa febles per evitar-ho, que no podem defensar la llengua amb massa determinació. I els que no donin mostres de feblesa han de ser titllats com a “purs”, “tòxics” o “hiperventilats”. De fet, aquests conceptes substituïts per “talibans” com els qualifica Carlos Carrizosa fan que els discursos dels partits independentistes i els de Ciutadans siguin molt similars. En canvi, a Espanya no cal ser tot això. La defensa del castellà ja ve de sèrie.

A partir de l’1O els líders independentistes van saber que som capaços de protegir la nostra llibertat amb el nostre propi cos, sense importar si el nostre veí unionista considerava que érem massa “purs” per impedir que guanyés l’ocupació. Com que no vam permetre que la policia s’endugués les urnes com esperaven i no poden dir que ens haguessin agredit si haguessim resistit, ara necessiten crear un relat segons el qual la nostra determinació d’aquell dia no seria suficient per anar més enllà i fer la independència, perquè la violència seria molt pitjor. I això ho fan servir també pel que fa al control dels mossos, el català a TV3 i tantes altres coses. És mentida. Si ens tornem a alliberar de la colonització mental que ens indueix a culpabilitzar-nos per voler ser lliures, amb què protegeixen les seves quotes de poder, podrem fer la independència i defensar-la. Sense la determinació per protegir la nostra llibertat de l’1O no hi hagués hagut el consentiment dels perdedors del 3O. Només protegint la versió més pura i genuïna de nosaltres com vam fer aquell dia aconseguirem tornar-lo a tenir.