El mapa del PSC

Pilar Carracelas

Última modificació: 24 de juny de 2020

Les primàries obertes són un mecanisme d’elecció de candidats que intenten afavorir la transparència i connectar millor els partits amb els desitjos dels votants i així impulsar la participació i la representació. En permetre als no afiliats participar en el procés d’elecció, incentiven la competició política, obligant als aspirants a respondre davant dels electors, si cal, desmarcant-se de les cúpules dels partits que representen. Aquest sistema té especial sentit en l’elecció de candidats per a competir sistemes electorals amb districtes uninominals, com passa als Estats Units, perquè, en disputar-se un sol escó per circumscripció, necessiten oferir als votants quelcom més que lleialtat a la seva línia de partit. Han de diferenciar-se i competir per cada suport perquè cada vot personal compta.

En un sistema plurinominal de llistes tancades com el català, la celebració de primàries obertes no té gaire sentit, donat que al final els aspirants es presenten a les eleccions en bloc que conté candidats proposats pel partit. Ara bé, adoptar aquesta fórmula de selecció en una formació en caiguda lliure com el PSC constitueix una gran oportunitat de reformular el seu programa i acostar-se a la ciutadania. Entre d’altres motius, perquè li permet dissenyar moviments estratègics en l’escala ideològica per augmentar la seva àrea d’atracció.

És cert que tota fórmula de selecció de candidats compta amb inconvenients. En aquest cas, un d’ells és el risc que una altra força organitzi els seus electors o els votants no afiliats perquè donin suport, o bé al candidat amb el qual estan més d’acord, per assegurar-se un resultat electoral el més proper possible a les seves preferències en cas que el seu candidat perdi, o bé a l’aspirant que pensen que el seu partit podria derrotar més fàcilment. Això va passar el 2008 a alguns dels estats dels Estats Units on la cursa a les presidencials es fa mitjançant primàries obertes, com ara New Hampshire o Carolina del Sud: fins el Superdimarts les enquestes donaven el republicà John McCain com a perdedor, però va passar a ser favorit gràcies al vot no republicà. Amb Hillary Clinton va passar quelcom similar, quan els republicans van mobilitzar els seus electors a votar-la, en considerar Obama un rival més difícil de vèncer. La coneguda com “Operation Chaos”, conduïda pel locutor i comentarista polític conservador Rush Limbaugh al seu programa de ràdio, va ser un exemple de crida a aquest moviment estratègic:

“Rarely in American politics have so many people ever intentionally voted for a candidate they hate so much. Approximately 40,000 Republicans in Mississippi decided to vote for Hillary Clinton in order to help her destroy the Democratic Party this year with a divided convention. Hillary Clinton’s ‘big wins’ in March failed to help her close the delegate gap, and she cannot possibly win the pledged delegate race against Obama. The only hope for Hillary Clinton is that Republican voters will help her reduce the gap against Obama, and that the superdelegates will somehow be convinced to obey the will of Rush Limbaugh and his acolytes by stealing the election from the legitimate voters”.

Aquests dies alguns mitjans de comunicació han presentat la campanya #indyXmarti, engegada pel tuitaire @elsomatent, com una mena d’“Operation Chaos”. Tanmateix, aquestes acusacions només tindrien sentit si es cridés a mobilitzar un perfil de votant totalment oposat al PSC en la seva escala ideològica. Només cal comparar el discurs de Limbaugh amb el post. La campanya no busca donar suport al líder més fàcil de batre per altres forces polítiques, sinó que té com a objectiu redirigir el PSC als seus principis fundacionals. De fet, podria enfortir-lo. És cert que potser molts dels que donaran suport Jordi Martí a les primàries no el votaran a l’alcaldia, però cal tenir en compte que un viratge d’aquestes característiques en el partit podria recuperar part de l’electorat abstencionista que líders com Pasqual Maragall van saber mobilitzar amb encert. Si el PSC no aprofita aquesta oportunitat de “regenerar-se des de zero”, com va dir el seu secretari general a Barcelona, Carles Martí, a la presentació de les primàries obertes, no només posarà de manifest que les primàries són cosmètica per maquillar l’immobilisme del politburó. També revelarà una manca de visió estratègica, perquè el vot no afiliat apunta en quina direcció ha de moure’s el partit en el mapa.

Amb tot, si a la fi Jordi Martí surt escollit cap de llista i però perd les eleccions (que no és el que persegueix la iniciativa), no haurà deixat de ser legítim que els barcelonins hagin donat representació a un candidat que, consideren, enforteix l’eix nacional. Un posicionament que, en definitiva, no significa res que un partit teòricament d’esquerres com el PSC no pugui assumir. O que no hagi fet en algun moment de la seva història.