El micro és poder

Última modificació: 24 de juny de 2020

Entre els clàssics del periodisme televisiu hi ha el de fer entrevistes pel carrer. Quan hi ha hagut un succés i el reporter demana als veïns que li expliquin què ha passat, perquè li responguin que no s’esperaven que tal individu fos un assassí perquè era molt educat i “sempre saludava”. O quan hi ha una onada de fred i toca preguntar a la gent si efectivament té fred i ha hagut de pujar la calefacció, encara que arrufi el nas perquè a Cervera són normals aquelles temperatures en aquella època de l’any.

A l’hora d’entrevistar persones que no estan familiaritzades amb les rutines periodístiques ni els gèneres televisius, sempre hi ha qui respon a la pregunta mirant a càmera en comptes de al periodista, o qui agafa el micròfon amb la mà quan se li posa al davant. Aleshores se li explica que ha d’oblidar-se que hi ha una càmera i un micròfon, actuar amb tota la naturalitat de què li sigui possible i respondre a les preguntes com si les hi estigués fent un amic o un familiar.

Per un periodista televisiu, el micro i la càmera són sagrats. No només perquè són un material caríssim i les eines bàsiques de la seva feina, sinó també perquè tenen una forta càrrega simbòlica. Representen el gatekeeping (literalment “la vigilància de la porta”), el procés pel qual la informació se selecciona i es transmet a l’audiència atenent als criteris de noticiabilitat, que posen en pràctica els professionals de la informació. Podem estar més o menys d’acord amb els criteris de cada mitjà, però aquesta tria i jerarquització ha d’existir donada la limitació d’espai i de temps.

En aquest procés el periodista té una gran responsabilitat. Decidint preguntar sobre l’assassinat al seu bloc a un veí i no a un altre, o demanant al càmera que prioritzi les imatges generals de l’edifici i no es pari en detalls del precinte policial, està exercint de gatekeeper. Està “obrint la porta” a unes notícies i tancant-la a d’altres, en fa un tractament o un altre. I en aquesta rutina, el micro dóna veu al que el periodista considera més rellevant per l’audiència i la treu al que troba que aporta menys interès. El seu maneig, per tant, és responsabilitat seva: ningú més el pot tocar, i menys encara empunyar.

Fa anys que els mitjans de comunicació voregen contínuament aquests límits del bon periodisme emparant-se en la manca de personal. Per estalviar-se periodistes, habitualment envien als rodatges a un operador de càmera, que sovint també ha d’enregistrar so i fer fotografies. Això afecta a la qualitat de la informació, perquè encara que el càmera tingui formació periodística, és difícil que pugui gravar, aguantar el micròfon, estar pendent d’unes declaracions, pensar rèpliques i fer-les. Si hi ha altres mitjans presents, els companys acostumen, per solidaritat, a oferir-se a aguantar-li el micròfon amb el seu perquè pugui treballar amb més comoditat. Aquesta solidaritat és legítima, però només està perpetuant que no es contractin periodistes. És el cas de l’Agència Catalana de Notícies, tot i que és una pràctica cada vegada més estesa als diferents mitjans.

Ara bé, si el fet que un periodista aguanti el micròfon d’un altre mitjà frega aquesta línia vermella –al cap i a la fi tot queda entre professionals de la informació que estan al mateix lloc, interessats en la mateixa notícia–, que ho faci una persona aliena a l’ofici la traspassa completament. És el que va passar dissabte a la convenció del Partit Popular a Barcelona, quan una membre de la direcció del partit a Catalunya va ser entrevistada en directe des dels platós de Televisió Espanyola aguantant-se ella mateixa el micròfon. Des de la perspectiva de la semiologia, s’estava donant veu a ella mateixa en una televisió pública. Ella era la imatge de TVE en aquell moment.

Per fer aquest tipus de connexió no hi cal la intervenció directa d’un periodista, perquè no és ell qui fa les preguntes a l’entrevistat, sinó el presentador des de plató. A televisió en diem un “dúplex”. Es posa un micro de solapa a qui ha de parlar, que no caldrà que toqui, i se li entrega un telèfon amb una orellera (el pinganillo) perquè pugui interactuar amb el plató mirant a càmera.

En aquest cas, segons sembla per un problema tècnic, el càmera no va poder col·locar el micro de solapa a l’entrevistada. Això justifica que se li demanés que empunyés ella mateixa el micro corporatiu, aguantant-lo prou avall com perquè no sortís a la imatge? No. En primer lloc, perquè contravé el Conveni Col·lectiu de RTVE, simplement. Per això el micro no podia sortir en pantalla. I en segon lloc, perquè si hi hagués hagut un periodista amb ella, li hagués pogut aguantar. Per això cal que els periodistes pressionem perquè no es prescindeixi de nosaltres; no per aguantar el micròfon, sinó per saber què s’ha de fer quan passen coses com aquesta i el significat que tenen. Quan es contracta un periodista no només es contracta la seva veu, la seva imatge o la seva prosa. Es contracta el seu criteri.

Molts pensaran que és un cas aïllat, que no és tan greu, que a la pràctica és indiferent qui aguanti el micro. Però què hagués passat si Artur Mas o Francesc Homs haguessin estat entrevistats en directe al Parlament des del Telenotícies empunyant el micro de TV3? Com haguessin reaccionat la resta de forces polítiques que haguessin pogut veure l’escena, encara que el micròfon no hagués sortit en pantalla? Què hagués passat si el problema tècnic que Televisió Espanyola va tenir amb aquesta directiva del PPC l’hagués tingut amb Oriol Junqueras o David Fernàndez? Se’ls hagués entregat el micròfon corporatiu amb la mateixa alegria?

El micro és poder. Ha d’estar en mans de qui té un contracte de servei a la ciutadania, especialment en una televisió pública. I encara que actualment es posi en dubte que la televisió pública pugui vetllar pels interessos de l’audiència, el que està clar és que un càrrec de partit segur que representarà els interessos del partit.