El que compta és la resposta? El cas del Quebec

Última modificació: 24 de juny de 2020

El moment polític català ens està conduint per un tour conceptual on “consens” és el mot on aquesta setmana se’ns convida a fer parada i fonda. En l’interessant diccionari del procés independentista que va publicar diumenge passat el Diari ARA, es defineix el consens com “la confecció d’una majoria per tirar endavant el procés i, al mateix temps, l’esperit que s’invoca quan es branda la Constitució. Forma part, també, del camp semàntic del diàleg i de l’entesa que promouen els partidaris de la tercera via. (…) sovint, quan es parla de consens o acord en realitat vol dir dret de veto”. Segons el DIEC, consens és assentiment, consentiment comú.

La voluntat que el contingut de la pregunta de la consulta sobiranista compti amb la visió del màxim de forces polítiques possible s’ha convertit en una prioritat per al govern, i no només per aplanar un camí que ja té prou entrebancs. També per fer extensiva la responsabilitat del procés. Ja se sap: l’èxit té molts pares però el fracàs és orfe.

En nom del consens Convergència i Unió està fent un cub de Rubik per fer encaixar el plantejament federalista a la pregunta de la consulta, un plantejament que podria desembocar en la omissió d’”estat independent” a canvi d’incloure “estat propi” o “estat sobirà”, i col·locar Catalunya en una situació similar a la de Baviera respecte d’Alemanya. Una pregunta d’aquest estil podria assemblar-se a les que es van formular als referèndums del Quebec l’any 1980 i 1995:

“El Govern del Quebec ha donat a conèixer la seva proposició d’arribar, amb la resta del Canadà, a una nova entesa fundada sobre el principi de la igualtat dels pobles; aquesta entesa permetria al Quebec d’adquirir poder exclusiu de fer les seves lleis, de recaptar els seus impostos i d’establir les seves relacions exteriors, que és la seva sobirania, i, al mateix temps, mantenir amb el Canadà una associació econòmica que comporti la utilització de la mateixa moneda; no es realitzarà cap canvi d’estatus polític resultant de les negociacions sense l’acord de la població per mitjà d’un altre referèndum; en conseqüència, concediu al Govern del Quebec el mandat de negociar l’entesa proposada entre el Quebec i el Canadà?”

“Accepta vostè que el Quebec esdevingui sobirà, després d’haver ofert formalment al Canadà una nova associació econòmica i política, en el marc del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l’entesa signada el 12 de juny de 1995?”

Aquestes preguntes no fan referència en cap cas al Quebec com a estat independent (ni l’entesa del 12/06/1995 a la qual remet la pregunta de 1995 que, dit sigui de pas, no coneixien tots els ciutadans a l’hora de votar i pot haver fet dubtar del resultat del procés i desincentivar la participació), tot i que la majoria de ciutadans tenien clar que estaven votant la independència.  

Aquesta opció faria les delícies dels que volen estar al bloc del “sí” perquè volen un canvi de model d’estat sense reconèixer en veu alta que comparteixen un objectiu comú amb els unionistes: que Espanya no es trenqui. Però també interessa als independentistes que volen aglutinar el màxim de forces polítiques al voltant de la consulta i que justificarien la pregunta al·legant que els catalans, com els quebequesos, també tindran clar que és el sentit de la resposta el que encamina Catalunya cap a la independència.

La diferència és que, al Quebec, el caràcter vinculant de la resposta compensa l’ambigüitat de la pregunta (que des del 2000 ha de ser clara per llei): segons la legislació canadenca, una majoria de la meitat més 1 de vots positius obliga al govern federal a negociar la secessió amb el govern del Quebec (procediment ratificat per la mateixa llei de l’any 2000). Per això podem dir que allà el que compta sí que és la resposta, com alguns han defensat que ha de ser aquí.

Aquí, però, el que compta és la pregunta perquè, en absència d’un marc legal que estableixi clarament les bases del procés post-referèndum, com passa a Canadà, és la que dona legitimitat a aquest procés i evita que després cada partit pugui atribuir un sentit diferent a la resposta (feu la prova llegint les preguntes que es van fer al Quebec i veureu com n’és de fàcil que cada partit interpreti que ha guanyat el seu model d’estat) i tornar a ser on érem. Per això la pregunta ha de ser el més clara i inequívoca possible.