El sou d’Ada Colau i altres gestos superficials

Última modificació: 25 de juny de 2020

El màxim de 37.000 euros anuals dels sous dels regidors, directius i el d’Ada Colau com a futura alcaldessa de Barcelona que ella mateixa ha fixat per aquest mandat, posar una gran pantalla a plaça Sant Jaume per seguir la investidura i demanar les dades als barcelonins a través del web de la formació per “participar en decisions col·lectives importants” són alguns exemples de fins a quin punt Barcelona en Comú dona importància als gestos, i també de fins a quina mesura aquests gestos poden arribar a ser purament estètics, estar totalment buits de contingut.

Barcelona en Comú barreja moltes coses. Barreja transparència i exhibicionisme quan, per primer cop a Barcelona, es posa a petició del partit guanyador de les eleccions una pantalla per retransmetre com l’alcalde alça la vara de comandament de la ciutat. Perquè la investidura no té res de secret ni d’opac. Es pot veure a la televisió municipal. Altra cosa és que aquesta pantalla romangui a la plaça de la vila i s’hi retransmeti un Gran Hermano de les reunions de l’equip de govern, els preacords als passadissos i les converses a la cafeteria. Aleshores sí que serà més semblant a un “ajuntament amb parets de vidre”. I si es vol apropar la investidura a la gent, potser és més convenient prescindir de pantalles i d’escarafalls i reunir-se amb la gent que espera fora, com farà l’alcalde de Santiago.

La formació d’Ada Colau barreja, també, partit i ajuntament quan, essent una força que està a unes hores de governar la ciutat, demana als barcelonins que s’inscriguin al seu web per “participar en decisions col·lectives importants”, sense especificar l’abast d’aquestes decisions. Les decisions, si són importants, són competència de l’ajuntament, no d’un partit. I és el primer el que ha de gestionar el cens que les ha de votar. Què passaria si Convergència i Unió, partit que governa Catalunya, convoqués tots els catalans a “participar en decisions col·lectives importants” a través del seu web corporatiu?

Alguns apunten que és cosa de la inexperiència. Però la manca d’experiència no està renyida amb el talent: es pot ser inexpert i brillant. I en aquesta formació hi ha en Jaume Asens, que és advocat, i la Gala Pin, que ha treballat en comunicació online, entre d’altres moltes persones ben formades que conformen l’equip d’aquesta plataforma que haurien de conèixer les polítiques de protecció de dades i, sobre tot, estar-ne sensibilitzats. Tot això, sense comptar que l’argument de la inexperiència no és del tot cert: Barcelona en Comú compta amb l’assessorament de persones amb àmplia trajectòria, directa o indirecta, a la política municipal.

Però la mesura superficial per excel·lència és la tan anunciada baixada de sous. Empesa, segurament, per la idea que no es pot dur a terme una tasca ben remunerada i vetllar pels col·lectius desafavorits econòmicament alhora, la futura batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha decidit abaixar-se el sou i percebre mensualment un salari inferior al que cobra el cap de comunicació d’ESADE o el cap de secció de moda d’home d’El Corte Inglés.

Colau sap perfectament que les engrunes que està estalviant amb aquesta mesura, que estén a regidors i directius, a l’economia de la ciutat no li fan ni pessigolles: és un gest, quelcom simbòlic, segons que diuen, per aproximar-se als salaris “reals” de la ciutat. I justament pel que simbolitza, aquesta mesura és contraproduent. No només el que cobra no es correspon amb un salari real, perquè algú que té responsabilitats equivalents a les d’ella no percep 37.000 euros anuals a l’empresa privada. També perquè confón, expressament o no, la bona remuneració (hi ha qui encara la troba escassa) amb els privilegis.

Els privilegis tenen a veure amb les prebendes, amb els avantatges exclusius concedits per tercers. La remuneració és el diner que es percep per una feina feta. De vegades és difícil diferenciar què forma part del salari i què és una prerrogativa concedida per ostentar un càrrec o situació. Però en aquest cas és força clar que les dietes per assistir a reunions que ja formen part de les tasques associades al càrrec són privilegis o prerrogatives, o que els càrrecs de confiança per dur a terme tasques de dubtosa utilitat són despeses sense gaire justificació, i el sou és la remuneració a canvi d’una feina de la qual depenen molts dels aspectes de la vida dels barcelonins, incloent la del cap de comunicació d’ESADE, el cap de secció de El Corte Inglés, i molt especialment la del cap de divisió de metro.

El sou dels polítics, especialment el del màxim responsable d’una de les ciutats més importants del món, és un tema delicat que requereix un tractament quirúrgic i no manotades amb una destral. Perquè si bé és improbable que tingui efectes pràctics sobre les relacions econòmiques, de ben segur establirà un agravi comparatiu i generarà, encara que no es vulgui, un marc mental indulgent amb la precarietat laboral, de la qual la màxima responsable de la gestió de la ciutat en serà exponent principal.

Als barcelonins els és més útil una alcaldessa ben retribuïda que es guanyi fins l’últim cèntim del salari que cobra, i per tant se li pugui exigir la màxima rendibilitat d’aquesta retribució, amb els instruments pertinents de fiscalització, que no pas una que estigui infraremunerada i pugui escudar-se en aquesta condició per justificar la seva productivitat. La política, o és vocacional (hi ha casos d’èxit amb avantatges i inconvenients com Suïssa), o ha d’estar correctament remunerada. I per saber si ho està, existeixen les auditories (diverses, a ser possible).

I en qualsevol dels casos ha d’anar acompanyada d’instruments de rendició de comptes, des de la justificació fins a l’última de les despeses, l’eliminació de les que són injustificables, la publicació del contingut de les reunions fins a jornades periòdiques de portes obertes, a la britànica, i s’ha de complementar amb instruments seriosos de participació, articulats per professionals qualificats que vetllin, entre d’altres, per la implementació d’una política de protecció de dades rigorosa i una informació unívoca sobre el seu ús.