Els altres

Última modificació: 25 de juny de 2020

Si una cosa va il·lustrar ahir el procés participatiu del 9N va ser el concepte, sovint tan difícil d’explicar, de legitimitat política. En ciència política, el concepte de legitimitat al·ludeix a l’acceptació voluntària per part d’una comunitat dels límits que el poder imposa. Donat que la legitimitat, aquesta conformitat col·lectiva amb els límits i normes que el poder imposa, s’empara en aquestes normes escrites, sovint es diu que sense legalitat no hi ha legitimitat.

Però ahir es va demostrar que la legitimitat va molt més enllà. Quan al poder de l’Estat fer complir la norma escrita –en aquest cas el que dicta l’intèrpret suprem de la màxima norma de convivència en una societat– li suposa un cost més elevat en termes d’imatge i/o de proporcionalitat en la coacció que permetre que s’incompleixi, queda palès que la legitimitat d’aquest Estat està ferida de mort. L’exemple més clar el tenim en els més de 100.000 participants que, preferint que Catalunya no canviï d’estatus polític ni tant sols dins de l’Estat espanyol, va desobeir la màxima institució que garanteix la seva preferència per poder expressar-la. I tots els mitjans del món se’n van fer ressò.

Què hauria votat la gent que es va quedar a casa, ahir? Podem recórrer a anteriors i futures enquestes per intentar esclarir-ho, però en realitat és impossible saber-ho mentre l’Estat espanyol no permeti comptabilitzar-ho autoritzant una consulta dins del marc legal espanyol. I fins i tot essent així, tenint en compte els nivells de participació en eleccions ordinàries i altres referèndums, no hi ha prou evidència que la mobilització fos superior a convocatòries anteriors. Això és així perquè, tot i que les enquestes sempre apuntin que l’electorat que s’abstindria de votar en una consulta és una minoria, és ben sabut en ciència política que a la pràctica podria ser més: molts enquestats consideren que reconèixer no complir amb el deure cívic de votar està mal vist. L’única inferència que es pot extreure, doncs, de la jornada d’ahir és que més de dos milions dels aproximadament 6 que hauria constituït el cens de la consulta si aquesta n’hagués tingut un van desobeir l’Estat, malgrat els esforços del Govern espanyol i la premsa afí a escenificar intervenció del poder judicial i els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Ancians que pensaven que moririen abans de poder votar sobre la independència, joves immigrants criats a Vic, matrimonis convertits en independentistes pels seus fills, senyores nascudes a Jaén veïnes de la Guineueta, on amb prou feines s’hi veuen una estelada… tots van fer cua per poder expressar sobre quelcom que l’Estat no permet. No és difícil arribar a la conclusió que, tal com deien les enquestes, en el cas de tenir el vistiplau de Madrid, molts més catalans haguessin sortit a participar. El ja icònic 75-80%.

Voluntaris fan el recompte de les paperetes del procés participatiu del 9N a l’IES Sabadell

Si hi ha un interrogant en ciència política fins i tot més fonamental que saber per què es participa és per què no es participa. Què fa que les persones actuïn individualment i perseguir exclusivament els seus interessos privats i no cooperin ni es coordinin i no emprenguin accions col·lectives (com ara votar)? Quines preferències tenen? Aquesta qüestió és especialment complicada perquè aquestes preferències es fan paleses amb la participació, i el fet que els abstencionistes participin podria fer que aquests experimentessin un procés de canvi derivat d’aquesta participació. Amb altres paraules, si els abstencionistes es convertissin en votants, podrien canviar també les seves actituds i les seves valoracions.

Si els partits pro-consulta aprofiten el marc legal espanyol per fer un plebiscit sobre l’estatus de Catalunya i tant ells com els anti-consulta aconsegueixen mobilitzar aquesta part de l’electorat i fer que la participació sigui massiva com les enquestes apunten que ho hagués estat en un 9N pactat amb l’Estat, obtindrem respostes a molts d’aquests interrogants. Això, si no les celebren a posteriori de les eleccions generals i, amb el possible ascens de Podemos, les prioritats de l’electorat no passen a ser unes altres.