Els amos de la democràcia
Última modificació: 24 de juny de 2020
No diré res que no hagueu pensat tots. A l’amic Zapatero, a l’amic Rajoy, i a l’amic Hereu i Trias, i tots els que aquests dies estan enfeinats proclamant com seran bons jans i faran de bé les coses els propers quatre anys, els ha sortit el que en castellà coneixem com a sarpullido. Una erupció, un herpes que fa lleig. Alguna cosa no els ha caigut bé a l’estómac. Que uns quants manifestants (i a sobre, pacífics!) juguin amb la seva legitimitat a dies de les eleccions municipals, per exemple.
Perquè una cosa és que els critiquin, que els ataquin, que els confrontin amb alguna cosa a la qual hi estan acostumats. Però que els surtin amb un moviment que escapa als rebota-rebota-i-explota i als ho-negaré-tot-fins-la-mort, fa que vingui la cangueli. Ja m’imagino als assessors d’aquest polític i d’aquell, molts d’ells jovenets de la vintena o la trentena (que si no fos per influència d’un papà socialista, o convergent, o popular, o del que sigui, que va ser company de promoció de tal candidat al col·legi dels Salesians, estarien picant una cassola amb una cullera al bell mig de plaça Catalunya) buscant a Google, als powerpoints del màster en gestió electoral i a l’hemeroteca alguna clau, alguna pista que els indiqui com han de condimentar els actes de final de campanya perquè minvi l’amenaça d’una abstenció bestial.
Aquest moviment és solidari i igualitari. Indiscriminadament, banquers, polítics i altres herbes similars, mereixen el nom del porc. D’igual manera, no representen a qui els ha votat. I la revenja pot ser terrible. Perquè de tant empassar un s’acaba ennuegant. Comencem a tenir por? Esperanza Aguirre, avui has declarat que la democràcia no té nom ni cognoms. Que tens por? Dóna gràcies que aquests indignats no s’alcen (encara) en una sola veu proclamant les similituds pràctiques que té el capitalisme ferotge que predomina a aquests països occidentals als quals professes tanta devoció amb la democràcia orgànica de Franco que avui ens recordaves, o amb la democràcia popular d’aquests éssers tan poc agradables per tu que són els comunistes.
José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, avui heu defensat que no hi ha cap altra democràcia que no s’exerceixi amb el vot, i que els mals d’un país se solucionen introduint un paperet en una urna, com si vosaltres sabéssiu el ventall d’opcions que satisfan a un ciutadà, com si ara els ciutadans no anessin a votar pensant si és millor disparar-se a una mà o serrar-se un peu. Teniu por? Doncs potser us heu de començar a preparar. La millor manera és començar a estudiar política. Potser hauríem de revisar la teoria i la pràctica democràtiques per saber que votar és condició necessària però NO suficient del que anomenem democràcia.
Tal vegada hauríem de plantejar-nos que un dels requisits fonamentals perquè un país sigui democràtic, el que s’entén com un país amb qualitat democràtica, és que els seus ciutadans tinguin confiança en el seu parlament, en el seu govern i en el seu sistema judicial. I l’índex de confiança dels espanyols envers el Congrés, el govern i el Poder Judicial és dels més baixos d’Europa (per més dades, podeu consultar Transparency International, a la web http://www.transparency.org). Una altra de les condicions necessàries de la democràcia és la rendició de comptes. I només cal fer memòria: cas Gürtel, cas Faisán, els Gal, Pretòria, Palma Arena, l’11-M, Fabra, Malaya, EROs sospitosos a Andalusia, i tants altres casos dels quals hem sabut la introducció i el nus, però ens han negat el final de la pel·lícula. Casos de corrupció política i econòmica on uns i altres n’han sortit empastifats. A l’Estat espanyol, la rendició de comptes de l’actuació política davant la ciutadania brilla per la seva absència, i és un requisit igualment necessari perquè un país sigui democràtic. Curiosament, els països on els ciutadans tenen una percepció més alta que els seus líders són corruptes (Espanya es troba entre els més alts d’Europa, novament), són aquells als quals els ciutadans tenen una confiança molt baixaen les seves institucions.
I no només aquests requisits són bàsics. També el procés electoral i el pluralisme, el funcionament del govern, la participació política, la cultura política i les llibertats civils. Requisits que es resumeixen en dues dimensions fonamentals segons un dels grans teòrics en ciència política, Robert Dahl: debat públic i participació. I en realitat els que debaten són uns pocs i sempre els mateixos, i de participació, cada cop n’hi ha menys. Per alguna cosa serà. Democràcia, doncs, pot quedar gran a moltes boques. Senyors Zapatero, Rajoy i companyia, no facin que recordi quants països africans i d’orient mitjà tenen democràcies que són només el que vostès demanen, democràcies on els ciutadans es limiten a votar el que hi ha.
Diumenge és una gran prova de foc. El moviment dels indignats ha estat un condiment que ha adobat i donat gust a unes eleccions insípides, a una classe política i econòmica que ja no té vergonya ni imaginació. És una espurna que, depenent dels vents, pot dissipar-se o calar foc. Pot comprometre de debò la legitimitat d’una democràcia que fins ara semblava que tenia amo perquè certs estrats socials no n’havien reclamat la propietat. I poden passar coses ben interessants. Un abstencionisme històric, per exemple. I m’agradarà veure qui és el maco que s’atreveix a governar afirmant que ha estat escollit per majoria, quan l’ha votat, diguem-ne un 10 o un 20 per cent de la població. M’agradarà veure qui abandera la típica frase: avui ha guanyat la democràcia. No, maco, has guanyat tu, no la democràcia. Perquè guanyi la democràcia han de passar moltes, moltes més coses a banda que la gent et voti.