Els deures de votar a la consulta

Última modificació: 24 de juny de 2020

La participació de tots els ciutadans en la política ha estat històricament molt poc popular. Se sustenta en la llibertat i igualtat de totes les persones a l’hora de prendre decisions, siguin errònies o vertaderes. Per això durant la Grècia clàssica la democràcia participativa (aleshores simplement democràcia) va rebre importants crítiques de Plató i Aristòtil, que defensaven que la Polis l’havia de dirigir qui sabés fer-ho. I ja abans Sòcrates havia evidenciat que no tots els ciutadans eren prou savis per exercir aquesta tasca (de fet, això li va valer la condemna a mort). Hereva d’aquesta perspectiva política, que segles més tard també van abonar altres pensadors com Montesquieu, és la teoria elitista que ha donat lloc a la democràcia representativa que coneixem avui, on els ciutadans elegeixen representants especialitzats en l’acció política sobre els quals deleguen la capacitat de governar.

El referèndum d’autodeterminació del 9 de novembre de 2014 a Catalunya posa a prova els reptes clàssics de la democràcia participativa. Els catalans prendran la decisió política més important de la seva vida i de la de les generacions futures, perquè influirà en la forma d’organització col·lectiva en igualtat de condicions, independentment de la seva posició social (classe, sexe, edat, origen, religió, nivell d’estudis) i dels seus valors polítics (d’esquerra, de dreta, nacionalistes, no nacionalistes). Sense intermediaris. Per això caldrà que facin un esforç extraordinari d’implicació en política, una activitat que normalment ha de competir en atenció, temps i dedicació amb d’altres igual d’exigents o més com uns horaris laborals extensos o la família. El moment històric que estem vivint ho requereix.

Votar, especialment en el cas d’un referèndum, és un acte de gran responsabilitat. Els ciutadans tenen dret a rebre una informació verídica sobre les alternatives de vot existents. En aquest punt els partits polítics i els mitjans de comunicació tenen una importància cabdal. Però, en tant que s’han de fer responsables de les seves decisions, la gent també té el deure de cercar informació, per mitjà de tots els recursos possibles, sobre el que està votant, com s’informa sobre les conseqüències d’altres decisions cabdals de la seva vida, incloent la seva vida privada. No podem esperar que tot ens vingui donat, si volem prendre la decisió encertada en un tema que ens afecta de manera definitiva. Si volem tenir el servei d’ADSL que millor ens convingui, no ens deixarem convèncer per la primera companyia que ens truqui a casa venent-nos-en un. Haurem de reflexionar, buscar informació, comparar. Sempre ens poden enganyar, però hem de fer tot el possible perquè això no passi.

Si bé és cert que l’únic escenari futur del qual es pot tenir una certesa absoluta és l’statu quo perquè ja en coneixem el funcionament, també disposem d’eines per tenir la seguretat que la via federal és com a mínim, improbable, encara que hi hagi una proposta formal del PSOE en aquest sentit. Només cal anar a la Wikipedia i buscar “Reforma de la Constitución” per informar-se de la rigidesa de les regles del joc i escoltar les declaracions del PP, partit imprescindible per dur a terme la reforma, en contra d’iniciar-la. O fer memòria i recordar una votació de reforma amb posterior aprovació a les Corts espanyoles que no va servir de res. La via independentista és la més complicada, en no existir un marc legal que en defineixi el procés, però, si esdevé la opció majoritària, compta amb l’avantatge de partir d’una tabula rasa des de la qual construir un model d’estat amb unes noves regles del joc, amb la legitimitat que li atorga la voluntat del poble.

No entraré aquí en temes tècnics de gran importància, com ara la sobrerrepresentació del NO a la independència amb dos de tres resultats possibles. Però és possible que la consulta expressi amb claredat la voluntat de la gent. El vot al NO i SÍ+NO expressarà la preferència conscient d’un statu quo amb un eventual futur federal incert abans que la independència. No hi ha, a priori, cap engany possible sobre el contingut de cada proposta. No hi haurà independentistes en aquests dos grups. Només al SÍ+SÍ. Perquè, en general, la gent té a la seva disposició la informació necessària (i si aquesta no existeix, la seva absència també ens dona informació) per formar les seves preferències de vot en condicions de justícia i igualtat. Que no ho facin pot generar resultats que no convinguin a la majoria dels ciutadans, però això és una característica inherent a la democràcia: pressuposa que a votar s’hi va llegit.