Felip VI, l’apagafocs

Última modificació: 24 de juny de 2020

Una de les característiques de la monarquia és, com tothom sap, que no gaudeix de legitimitat popular, en no ser escollida pels ciutadans. El rei representa l’Estat, no cap partit, ni un programa, ni una suma de voluntats particulars. Precisament per no ser escollit, pot representar la permanència de l’Estat en el temps, la seva memòria, la seva identitat i la seva unitat. Per aquest motiu és difícil concebre el concepte de monarquia moderna que molts volen introduir-nos al cervell a mode de tortura xinesa: precisament la seva funció és, per dir-ho d’alguna manera, ser conservadora.

Encara que el monarca només pugui exercir aquelles funcions que la Constitució li ha atribuït explícitament (sancionar i promulgar les lleis, convocar i dissoldre les Corts Generals, proposar i nomenar el candidat a president del Govern, ser el comandament suprem de les Forces Armades, declarar la guerra i la pau, etc.), la seva signatura és important en política, perquè posa en marxa els mecanismes perquè s’acompleixin els continguts de l’Estat. Un exemple d’això darrer va ser el paper del rei Joan Carles a l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Un paper que segurament, vist amb perspectiva, no mereix tants escarafalls: el monarca, simplement, va portar a terme el rol que li encomanava la Constitució, és a dir, un exercici pur de la voluntat de la persona moral de l’Estat a través dels seus representants legítims. En una monarquia parlamentària, el Rei va fer de rei.

El tancament de files del PSOE al voltant de la successió ens dona, doncs, una idea molt fidedigna de les seves prioritats polítiques. No només pel que fa al procés independentista, que somien poder frenar amb una oferta de reforma constitucional patrocinada pel nou monarca, en una mena de segona transició que legitimés Felip VI com la primera va legitimar Joan Carles I. També cal emmarcar el suport a la monarquia en un escenari més ampli: la fractura del bipartidisme, de descrèdit del poder econòmic i de les institucions espanyoles, mancades d’efectivitat i de transparència (incloent el Tribunal Constitucional). Molts són de l’opinió que, en un context de crisi institucional i del sistema de partits (Espanya està entre els 10 països del món que més llocs han augmentat en fragilitat de l’Estat el 2013 segons el Failed States Index), no és moment de fer experiments, com ara sotmetre a la monarquia a un referèndum que probablement perdria. Pensen que una República on el seu cap respondria als interessos d’un partit, d’un programa, d’una suma de voluntats particulars, agreujaria aquesta crisi institucional i fins i tot podria obrir la porta a la demolició de l’Estat. Com es pot comprovar, es tracta d’un raonament no gaire diferent al de fa vuitanta anys.

Donar suport al Rei és acceptar que la permanència, la identitat i la unitat de l’Estat no se sotmet a discussió fins el punt que les ha de seguir representant una persona que deu el seu càrrec a quelcom tan arbitrari com provenir d’un llinatge determinat (o fins i tot ser d’un sexe determinat). És preferir una Espanya monàrquica a una Espanya trencada. És creure que un nou monarca pot canviar un tot que, com va dir el President Pujol, “va malament”. I en realitat res no canvia. El nou Rei no pot encapçalar res que els partits espanyols, que són els que han d’encapçalar qualsevol reforma, no vulguin fer. I de moment, el PSOE ja s’ha acabat de retratar. Si és capaç de renunciar als ideals republicans suposadament transversals del partit a favor de la unitat d’Espanya, què vol que creiem que farà pels interessos de Catalunya, que al seu partit els representa una facció cada cop més residual?

Ara per ara, els partits partidaris de la consulta estan fent el que cal fer per portar a terme el mandat dels ciutadans. Tant si ho fan votant en contra de la successió (que, a la pràctica, és votar que el rei no abdiqui) com si ho fan abstenint-se (una estranya alternativa que, com va apuntar el filòsof Bernat Dedéu al seu blog, equival a un m’és igual, feu-vos-ho vosaltres que no té gaire sentit perquè, per les raons que exposo al principi, el paper del cap d’Estat és de l’interès dels catalans mentre no guanyi el Sí-Sí). També el President Mas ha pres la decisió correcta assistint a la proclamació del nou Rei el mes de juliol. Diu que ho fa per cortesia, com no pot ser d’una altra manera: a aquests actes sempre s’hi va per cortesia abans que per connexió ideològica amb el contingut. És més, la presència d’Artur Mas en el moment que la majoria dels representants espanyols clami “¡Viva el Rey! ¡Viva España!” serà recordada com un gest polític d’alçada que, després de no donar-hi suport, podria constituir (amb el permís de Francesc-Marc Álvaro) una de les pàgines més importants del diari de la desconnexió de Catalunya.