Fer-nos gols en consulta pròpia

Última modificació: 24 de juny de 2020

Resulta paorosa la manera en què ens fem alguns autogols sense que a l’Estat espanyol li calgui ni tan sols sortir a jugar el partit. Avui, Jordi Turull ha manifestat el seu convenciment que caldria una participació superior a un 50% a la consulta del 9-N i que el Sí-Sí hauria de superar el 55% per fer el resultat vinculant. Per què? Doncs tot indica que perquè aquests van ser els condicionants que la Unió Europea va posar al referèndum de Montenegro de 2006 perquè fos vàlid.

No sé què haurem de fer per posar fi a la fal·lera d’un bàndol i un altre per les comparacions, especialment tenint en compte que en ciència política no existeixen casos iguals, i que per aquest motiu la disciplina de política comparada no permet fer inferències més enllà de la particularitat dels casos estudiats.

Per començar, Montenegro va fer una pregunta al seu referèndum que, per la seva formulació en termes categòrics, no donava avantatge a cap alternativa de vot: “Vol que la República de Montenegro sigui un estat independent amb ple reconeixement legal i internacional?”. En canvi, la pregunta de la consulta a Catalunya donarà, com bé sabem, avantatge a la opció no independentista, perquè dues de les alternatives comporten mantenir-se en l’statu-quo, encara que una d’aquestes dues expressi la voluntat de renegociar l’estatus de Catalunya dins d’Espanya. Un estatus que, recordem, depèn d’una reforma que requereix del vot favorable dels dos principals partits polítics al Congrés dels diputats en dues legislatures diferents, un referèndum a tot l’Estat i la negociació amb Madrid d’un nou Estatut d’Autonomia per Catalunya.

A banda d’això, també cal tenir en compte que les condicions que la Unió Europea va posar a Montenegro per acceptar el resultat del seu referèndum les va impulsar (per no dir imposar) el socialista Javier Solana, aleshores Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, per posar obstacles al SÍ.

Una de les condicions necessàries de la democràcia és que tots els vots valguin igual i que totes les alternatives tinguin les mateixes probabilitats de sortir vencedores. Per què cal atorgar condicions especials al SÍ perquè el resultat sigui vàlid? Per què cal, dit d’una altra manera, donar avantatge al NO (statu-quo), i més encara amb una pregunta que ja li dona més pes, perquè la consulta sigui vinculant?

No hi ha cap raó objectiva perquè el SÍ-SÍ hagi de tenir un suport del 55% i no d’un 54% o un 52,65%. Per això, la solució menys injusta seria que la opció independentista quedés legitimada amb la meitat de vots més u. De fet, m’atreviria a dir que hauria de ser vinculant amb majoria simple, tenint en consideració que partim de la opció del NO.

Tampoc hi ha un motiu raonable per posar un llindar de participació superior al 50%, quan s’estan investint governs amb un 40% de participació a les eleccions. Els arguments que l’abstenció denota manca d’interès de l’electorat per allò que es vota no té evidència empírica més enllà de les enquestes. A més, la concepció de la participació com a factor determinant en el resultat, malgrat ser una constant en el discurs polític i periodístic, és dubtosa atenent a les investigacions empíriques (Anduiza, 2009).

És cert que els referèndums celebrats al Quebec, per exemple, comptaven amb condicionants concrets. Però cal tenir en compte que qualsevol requisit és totalment arbitrari encara que al Canadà, per continuar amb aquest cas, fos fruit del pacte reflectit a la Llei de Claredat. Per això no veig el motiu pel qual el referèndum del 9-N hagi de tenir uns requeriments diferents als de qualsevol altra elecció. Donar avantatge gratis a una de les dues opcions de vot és creure’ns ben poca cosa. És acceptar que la nostra alternativa val menys que la de l’adversari i que per això cal que faci mèrits extra. Ja ho hem fet un cop amb la pregunta de la consulta. Fer-ho un segon cop, per aquí sí que no hauríem de passar.

Bibliografia referenciada:

ANDUIZA PEREA, E. (2009): “La participació electoral”. A: ANDUIZA PEREA, E. I BOSCH, A.: Comportament electoral. Barcelona: Fundació Universitat Oberta de Catalunya.