Islam i democràcia: l’invent d’un divorci

Última modificació: 24 de juny de 2020

El derrocament del dictador tunisià Zine El Abidin Ben Alí ha reobert un debat molt arrelat a la teoria política, que qüestiona la compatibilitat entre islam i democràcia. A l’actualitat, la majoria de règims polítics a països amb majoria musulmana estan classificats com a “no lliures” o “parcialment lliures” per la fundació sense ànim de lucre Freedom House, que mesura, atenent-se a diferents paràmetres, el grau de llibertat a cada país del món. Aquest i altres estudis com el de la organització Polity IV posen de manifest que, actualment, el món islàmic va lligat a sistemes de govern autoritaris o, almenys, no democràtics. Amb això no vull inferir que la societat occidental és millor que la societat musulmana pel fet d’estar governada majoritàriament per règims democràtics. De fet, seria una fal·làcia extreure d’aquesta afirmació que el fet que aquests països no tinguin règims democràtics ve donat per l’islamisme.

Hi ha molts altres països que no són musulmans i tenen governs autoritaris, i no assenyalem la seva religió com a culpable del sistema de govern, sinó altres motius. És més, és curiós que alguns il·luminats qüestionin la capacitat dels tunisians de governar-se mitjançant un sistema democràtic apel·lant al retorn dels islamistes a la política, quan fa poc més de tres dècades, a casa nostra, l’Església catòlica era una més sopant a taula. “Seran els islamistes capaços d’integrar-se a una democràcia a Tunísia?”, diuen alguns mitjans. Té gràcia. A l’Espanya democràtica, polítics pertanyents als Legionarios de Cristo i altres moviments religiosos han nedat com peix a l’aigua a la política i ningú qüestiona res.

Per ser sincers, ni tan sols podem afirmar sense por a equivocar-nos que la democràcia sigui un sistema de govern perfecte, i amb aquesta premissa donar suport a la democratització massiva de tots els països del món. Com deia l’economista bengalí Amartya Sen, la democràcia se’ns ha instal·lat al cervell com una “configuració per defecte”, com una concepció natural del que ha de ser un règim polític vàlid. Tot i això, hem de reconèixer que la democràcia “ideal” és el sistema de govern més beneficiós pel conjunt de ciutadans que es coneix fins a la data. Parlem de la democràcia que no només es cenyeix a l’elecció del govern mitjançant el sufragi universal adult, l’existència de més d’un partit polític formal que pugui accedir al govern, la celebració d’eleccions netes i competitives i l’existència de fonts d’informació alternatives a l’estatal, sinó que també reuneix altres requisits de qualitat democràtica enumerats pels estudiosos Diamond i Morlino (existència d’un Estat de Dret, participació, competició, rendició de comptes vertical i horitzontal, respecte per les llibertats polítiques i civils, progressiva implementació d’igualtat política i correspondència de l’acció política amb les demandes i preferències ciutadanes). Per què? Doncs la raó de fer aquesta afirmació, la capgiraré: “I per què no?”.

Els sistemes autoritaris de govern, per exemple, no acceleren el progrés econòmic i social per preparar un país per la democràcia, com han sostingut alguns autors. No es pot fer una inferència causal entre l’existència d’un règim polític o altre (lliure, parcialment lliure o no lliure) i el progrés econòmic d’un país. Per tant, un país poc desenvolupat no ha de passar necessàriament per una dictadura abans de ser democràtic.

És cert que la Xina comunista ha vist augmentar de forma extraordinària el seu creixement econòmic els darrers anys, però no es pot establir una relació causal entre aquest creixement i el seu sistema de govern. Més aviat té a veure amb la obertura al mercat econòmic mundial, l’augment del control de la natalitat i la creixent tendència alfabetitzadora, entre d’altres mesures. I aquestes mesures no són inherents a un sistema autoritari. Ni tampoc a un de democràtic: com sabem, existeixen exemples que tendeixen al contrari; països on hi ha un règim dictatorial que tenen taxes molt pobres de desenvolupament econòmic. Tant per tant, en aquestes condicions, és més desitjable un sistema de govern que no restringeixi les llibertats individuals, que tingui taxes baixes de corrupció, on els ciutadans gaudeixin d’igualtat política, i d’altres dimensions inherents a una autèntica democràcia.

L’argument que les diferències culturals són essencials per definir quins països tindran èxit en un eventual canvi cap a règims democràtics, tampoc resulta comprovable. Molts autors sostenen que a l’Àsia Oriental, per tradició, valoren més la disciplina que la llibertat política, i que això explica l’escepticisme d’aquests països envers la democràcia. És cert que a la literatura de la Xina, Corea, Vietnam, etc. s’hi poden trobar apologies a l’autoritarisme com a forma de govern per garantir el progrés i protegir la cultura pròpia, però no són més que les que trobem a la nostra pròpia cultura, començant per la clàssica, amb les idees de Plató, o més endavant amb Tomàs d’Aquino o les idees presents a la literatura medieval en defensa de la Inquisició. L’existència d’uns valors tradicionals determinats no desvirtuen la defensa de la democràcia com a valor universal (per més justificació sobre la democràcia com a valor universal, podeu consultar Amartya Sen).

El debat, per tant, no està en si una cultura, una religió, un país, una situació econòmica o política determinada són compatibles amb la democràcia o si estan preparades per la democràcia. La democràcia, en la seva versió més idealitzada (ho torno a especificar), és un instrument, no un destí. Té un paper instrumental com a generador d’incentius polítics i una funció constructiva a la formació de valors i en la comprensió de la força i la viabilitat de l’afirmació de necessitats, drets i deures (per dir-ho d’alguna manera, en la presa de consciència que existeixen aquestes necessitats, drets i deures i que s’han de resoldre de forma col·lectiva).

No negaré que, fins ara, els països amb majoria musulmana s’han caracteritzat per hibridar política i religió amb gran proesa i contumàcia. Però també haig de dir que l’evolució i la modernització dels estats on governa la llei islàmica (sharia), té una bèstia negra que és la intervenció externa en aquests països. És molt fàcil portar una bandera de democràcia en una mà i acaronar un líder autoritari, que ens obre un pou de petroli o una gasística o ens deixa invertir al país per quatre xavos, amb l’altra.

Per què hem de pensar que els musulmans mai es manifestaran en contra les polítiques de la sharia com altres ciutadans del món, aquí a Europa, o als Estats Units, o a la Índia, ho han fet amb les polítiques dels seus països? Són menys intel·ligents? Són més fanàtics del que ho eren els falangistes, o els nazis, o els comunistes de la Rússia soviètica? No necessàriament. Molts musulmans no neguen que la democràcia sigui millor que la llei islàmica als llocs on s’ha implementat. Però això tampoc vol dir que la religió musulmana, els seus textos sagrats, siguin els que la impedeixen. Són les persones les que la impedeixen. Poden separar religió de govern com qualsevol. I per aquesta mateixa raó són les persones les que han de facilitar-la quan la societat en el seu conjunt comprovi que la democràcia (la democràcia o qualsevol altre sistema que ells decideixin que condueix millor les seves vides) comporta l’establiment d’un model social més beneficiós per la societat en el seu conjunt.

Però no sé quin dret tenim de fer veure la llum a ningú. Cada país ha de decidir el seu destí, i si neguem aquesta realitat amb un “pobres, és que no tenen llibertat pe
r decidir, no estan en posició de demanar res perquè el que els preocupa és poder alimentar als seus fills, tenen por dels seus governants, per això no s’alcen en contra dels seus dirigents, que són uns corruptes”, si ens agafem a això per considerar-los incapacitats per a la democràcia, és que, sincerament, tenim una mica d’amnèsia.