La constitució catalana

Última modificació: 25 de juny de 2020

La publicació de la proposta de constitució catalana elaborada per un grup de juristes liderat pel jutge de l’Audiència de Barcelona Santiago Vidal ha ocasionat un allau de reaccions al panorama comunicatiu. Es tracta d’una discussió que, per bé que probablement s’hauria hagut d’ajornar a un eventual procés constituent català, resulta molt saludable des de la perspectiva de la qualitat democràtica, en la mesura que afavoreix el debat públic, fins i tot en el cas que Catalunya no s’arribi a independitzar d’Espanya.

El text de Santiago Vidal ha posat sobre la taula preguntes políticament tan essencials i transcendentals com què és i per a què serveix una constitució. I tot això enmig d’una conjuntura en què es fan forts nous moviments d’abast estatal com Ahora Podemos tot portant la obertura un nou procés constituent com a bandera.

Per molts dels detractors de la proposta de Vidal, la constitució que ha redactat és excessivament intervencionista, donat que regula temes de matèria econòmica com una renda mínima garantida, sotmetre l’economia de mercat a criteris de regulació equitativa aprovats pels legítims representants dels titulars de la sobirania popular o assumptes tradicionalment abordats en lleis orgàniques com la creació de majories absolutes a les eleccions. Per això hi ha veus que s’alcen a favor d’una “constitució curta”, diuen, que garanteixi les llibertats individuals i perquè totes les tendències polítiques s’hi puguin sentir representades.

Una constitució liberal no és una constitució neutral

Tot i que és del tot legítim defensar aquesta opció, en absolut es pot justificar en base a una pretesa neutralitat política. Una constitució catalana (o fins i tot l’absència de constitució en favor de lleis fonamentals) que abordi poc més que la divisió de poders, la forma de l’Estat i del Govern i les vies de reforma del text és una constitució liberal. I el liberalisme de cap manera és neutralitat, és una tendència política. Una constitució que només dibuixi els límits de l’Estat és un reflex de les inquietuds dels liberals del segle XVIII, que concebien l’Estat només com una entitat a la qual els individus se sotmetien voluntàriament per evitar la confrontació entre ells i blinden la base sobre la qual reforçar i protegir el sistema econòmic capitalista.

És així com va néixer, per exemple, la Constitució dels Estats Units, l’elaboració de la qual es va moure entre dues aigües: la creació d’un sistema polític que trenqués amb el jou britànic, compromès amb els principis democràtics (com ara la igualtat o el reconeixement de tota una sèrie de drets naturals), i la limitació i la contenció de la democràcia mateixa per tal de garantir que el poder polític no caigués en mans de la massa popular i es convertís en una “tirania de la majoria” (és a dir, una majoria que acabés oprimint els drets de les minories, i més en concret, els sectors propietaris més benestants que van encapçalar la revolució americana argumentant que no hi podia haver taxation without representation).

Va ser més tard, especialment després de la Segona Guerra Mundial, que l’Estat liberal va incórrer en una socialització per pal·liar, entre d’altres, la desigualtat efectiva en drets individuals que causava el primer liberalisme (per exemple, difícilment es pot gaudir del dret de llibertat d’expressió o de pensament si prèviament no es garanteix una educació bàsica per a tots els individus) (Balcells, 2009, p. 12) . Aquests canvis es van produir fruit, en bona mesura, del gran pacte social entre capital i treball a partir de la segona postguerra, en què el capital acceptava la intervenció de l’Estat en l’economia (en forma de regulació laboral, drets socials, fiscalitat progressiva, etc.) i les organitzacions de treballadors s’allunyaven de la via revolucionària per a acceptar un marc democràtic de negociació contínua.

Les constitucions a les democràcies liberals nord-europees

Suècia, Suïssa, Finlàndia o Dinamarca són exemples de democràcies liberals que als índexs de llibertat individual i econòmica apareixen sempre als primers llocs i que tanmateix a les seves constitucions donen poders força amplis a l’Estat en la regulació de les dues matèries. Suècia, per exemple, abasta un ampli llistat de drets fonamentals individuals, però també els restringeix atenent a matèria de seguretat del Regne. Suïssa, per la seva banda, està en cinquè lloc a l’índex de llibertat econòmica 2015 d’Heritage.org i al top ten en qualitat democràtica segons el Global Democracy Ranking, i imposa restriccions polítiques a la seva Carta Magna com que el pressupost estructural ha de ser equilibrat: al seu article 126 estableix que només es podran augmentar les despeses si el seu finançament s’assegura mitjançant ingressos suplementaris o mitjançant la supressió d’altres despeses, entre d’altres. Finlàndia, també ben posicionada en llibertat econòmica, inclou al seu articulat el dret al treball i la obligació de l’Estat de portar a terme polítiques específiques d’igualtat de gènere i de raça.

D’aquesta manera, que la constitució catalana sigui intervencionista o no, consti d’un dibuix fonamental del sistema polític o d’un articulat que abordi amb més detall matèries polítiques, socials i econòmiques estructurals que no poden estar subjectes a la temporalitat d’una legislatura, dependrà de la urgència d’arribar a un acord i del nombre de parts que conformin el procés constituent i la seva corresponent fortalesa o feblesa. Només d’això dependrà qui fa més renúncies, que són la matèria de què està fet el joc d’un procés constituent des dels temps de Madison, i de quin tipus són aquestes renúncies. No hi ha neutralitat possible. No hi ha manera de no prendre partit.

REFERÈNCIES:

BALCELLS, J. (2009): “Fonaments històrics de la democràcia”. A: Materials de La Democràcia: teoria i anàlisi. Barcelona: Fundació Universitat Oberta de Catalunya.