Contra la llista unitària

Última modificació: 25 de juny de 2020

Llegeixo el manifest per la llista unitària i no veig raons per fer-la més enllà del simbolisme de la unitat que, en ell mateix, no és garantia de res. En aquest post no entraré en si és una estratègia o no del PDECAT per salvar-se del desplom. “Anar plegats” o “defensar entre tots la democràcia davant el cop d’estat unionista” no és excloent amb fer-ho de la manera que ens garanteixi més suports. Perquè aquesta unitat entorn d’una llista no ens servirà de res si perdem en vots aquestes eleccions i reeditem l’empat tècnic del 27S.

Només guanyar farà que les eleccions siguin excepcionals

Una llista unitària amb un sol missatge a favor de la república, de l’amnistia dels presos i contra del 155 (estaria bé que expliquessin, aquest cop sí, com ho faran) pot ser tan simbòlica com volguem, però fa surar les nostres febleses: declarar la independència i suspendre-la per fer veure que no l’hem declarat, revestir les eleccions d’un caràcter excepcional perquè sembli un boicot i així dissimular que ens presentem a unes eleccions autonòmiques.

El 21D són uns comicis autonòmics, com ho va ser el 27S. Per això no cal repetir els mateixos errors. I un d’ells va ser una llista unitària que, tot i l’elevada participació, juntament amb la CUP no se’n va sortir a mobilitzar més electorat del que van sumar el 2012 amb Convergència i Unió, Esquerra, la CUP i Solidaritat per la Independència. El que farà que deixin de ser autonòmics és guanyar-los en vots per poder acabar el que no s’ha volgut, no s’ha sabut o no s’ha pogut després de l’1 d’octubre.

El problema: seduïr només als convençuts

El problema que veig a una llista unitària no és tant l’efecte mecànic del vot (com afecta la llei electoral a les candidatures, i per tant als resultats, perquè això és pensar de nou només en escons), sinó el psicològic (com afecta al resultat la motivació que té l’elector a l’hora de votar una candidatura). Una candidatura encapçalada pel president Puigdemont pot tenir per molts un missatge molt clar de ratificació de la República, aparegui o no aparegui al programa (tot i que això caldria discutir-ho molt i molt). Ara bé, no es pot assumir tan alegrement que Puigdemont, o fins i tot la gestió post-referèndum tal com es va fer (i concretament en quin moment es va fer), constitueixin un consens que porti a igualar o superar els suports obtinguts el 27S.

La limitació de l’abast d’un únic missatge

La pluralitat de llistes amb punts al programa compartits i actes conjunts, com es va fer amb la CUP i els comuns en la campanya per al vot al referèndum l’1 d’octubre, té el punt fort que pot anar més enllà de la defensa de la república, de l’exigència de l’alliberament dels presos polítics i d’aixecament de l’article 155 (i torno a repetir, estaria molt bé que expliquessin com), i portar al programa propostes per al procés constituent que atreguin aquells als quals la república no els emocioni tant com a d’altres. Pot representar la pluralitat de la societat amb diferents sensibilitats polítiques sobre com construir un nou país. És molt difícil atreure vots en un sistema parlamentari d’una societat tan diversa com la catalana amb una sola llista i un únic missatge, un sol candidat als debats televisius, una sola papereta a la taula del col·legi electoral entre desenes, un sol tour electoral.

El que farà que aquestes eleccions siguin excepcionals no és anar plegats sino guanyar en vots per poder acabar el que no s’ha volgut, no s’ha sabut o no s’ha pogut després de l’1 d’octubre. I la llista unitària només es concep en termes de llei d’Hondt, és a dir, guanyar en escons.

Cal contemplar que es pot perdre en vots

A més, i sé que molts no estaran d’acord amb mi, cal contemplar que, de nou, es pugui guanyar en escons i no en vots i, per tant, persisteixi el bloqueig. Com es governa un país 4 anys amb un programa que no és un programa? Tornarem a repetir-ho tot de nou? Per mi, un dels grans errors del 27S va ser aquest (fet pel qual vaig defensar, juntament amb altra gent, incloure el referèndum al full de ruta pactat per Junts Pel Sí i la CUP), assumir que es podia tirar endavant un full de ruta cap a la independència sense majoria en vots.

Però és clar, com ho havien de fer, si la candidatura guanyadora duia aquest objectiu al programa electoral i s’hi havien compromès gent de la societat civil com ara Carme Forcadell, Muriel Casals o Lluís Llach, que òbviament no havien vingut al Parlament a elaborar lleis d’ocupació? No podien, òbviament, renunciar al seu programa havent guanyat les eleccions.

Cal fugir dels sentimentalismes

Per això cal, aquest cop, tenir un pla B, un pla de govern per si no s’aconsegueix augmentar el suport. Molts em diran que no podrem governar amb normalitat, ni tant sols una autonomia, mentre hi ha gent a la presó, i és cert. De la mateixa manera que ho és el fet que no es pot construir una república i reclamar amnistia i aixecament de l’article 155 sense la força que dona una majoria social del 50+1 com a mínim, ja que no s’han volgut implementar els resultats del 50+1 a favor de la república al referèndum de l’1O.

Ens trobem, per tant, en un complicadíssim moment on no es poden prendre decisions per sentimentalisme. L’Estat no en té, de sentimentalisme. Si empatem, persistirà el problema i la maquinària espanyola contra l’independentisme no s’aturarà. El 21D no s’ha “d’anar plegats” a seques, s’ha d’anar a guanyar. I s’ha de fer de l’única manera en què es pot, com a mínim, intentar augmentar suports. Junts per separat.