La màquina del temps d’Obama
Última modificació: 24 de juny de 2020
Sembla que el soufflé de la guerra de Síria és un plat que a gairebé ningú li ve de gust tastar i, un cop cuit i inflat, està començant a baixar. Si el president nord-americà ha desitjat alguna vegada no haver pronunciat les paraules segons les quals l’ús d’armes químiques per part del règim de Bashar al-Assad suposaria una línia vermella, no podrà sentir-se més esperançat per la proposta de Rússia de sortida negociada al conflicte sirià. Desmantellar l’arsenal químic d’al-Assad com proposa Moscou podria resultar per l’administració Obama una alternativa tan efectiva com viatjar en una màquina del temps al 2012, al programa de Chuck Todd de la NBC, i mossegar-se la llengua. Si no hi ha armes químiques, no hi ha línia vermella.
D’altra banda, els adversaris del president tampoc no tenen cap necessitat d’enfangar el seu currículum amb una nova guerra que té la gran majoria de la opinió pública en contra. Si bé és cert que podrien maniobrar per fer d’aquest conflicte una arma llancívola contra Obama, com analitzava en el post anterior, també ho és que ningú els garanteix el cent per cent d’èxit. Les eleccions presidencials encara són lluny, i els uns i els altres han de superar abans una prova que tenen més a tocar, les mid-term elections, que se celebraran el 2014.
Aquests comicis estan pensats perquè la ciutadania premiï o castigui els seus legisladors per les polítiques que duen a terme a cadascun dels districtes que representen, sense que la seva valoració estigui influïda per les polítiques del president. Per això se celebren a meitat del mandat presidencial, i renoven 33 representants al Senat i els 435 escons de la Cambra de Representants. Aquesta renovació esgraonada és una mesura de control simultani entre el poder executiu i legislatiu pròpia de molts països presidencials. Si els ciutadans fan responsables els legisladors de donar suport al president en una decisió que no comparteixen, poden votar en funció del rendiment col·lectiu de les dues branques de poder, l’executiva i la legislativa. I això no interessa als legisladors, ja que el sistema electoral dels Estats Units incentiva a captar els vots no només desvinculant-se del posicionament dels adversaris, sinó també del discurs general del seu partit per atendre a les demandes particulars del seu districte electoral i no condicionar la seva popularitat a les oscil·lacions de la política nacional. Que els votants els jutgin pel seu suport al conflicte de Síria i no per la seva tasca en altres polítiques dificulta la separació de poders i podria ser motiu de crisis internes, ja que els propis polítics reclamarien responsabilitats als companys de partit.
La diplomàcia no només constitueix una via d’escapada per als Estats Units, i també França, Rússia o Israel. També ho és pel règim sirià que, a canvi d’entregar un arsenal químic del qual no se’n podrà verificar completament la destrucció, seguirà controlant la seva guerra, que continuarà mentre als dos bàndols se’ls segueixi proporcionant armament, però sense la presència de forces extrangeres. A tots els beneficia un pacte de truans per fer enrere en el temps, al moment en què no hi havia al camp de batalla ni gas sarín, ni gas mostassa, ni altres substàncies neurotòxiques, però sí rebels i partidaris d’al-Assad que moren a foc i a ganivet.
Per saber més sobre separació de poders en sistemes presidencials, podeu llegir:
- SAMUELS, D. I SOBERG SHUGART, M.: “Presidentialism, Elections and Representation”. Journal of Theorethical Politics. Sage, 2009.