La remota via federalista

Última modificació: 24 de juny de 2020

Avui, Toni Comín, exdiputat del PSC, ha declarat a “El Matí de Catalunya Ràdio” que és més provable una declaració unilateral d’independència que una declaració homòloga federalista, que hauria de comptar amb el beneplàcit i l’acord de l’Estat espanyol. En aquesta idea tan òbvia resideix el quid de la inviabilitat d’una hipotètica reforma del model polític espanyol cap al federalisme.

L’equació és ben senzilla: té credibilitat presentar com a solució per Catalunya un model d’estat que requereix grans consensos a les Corts quan, si aquests consensos fossin possibles, ja s’hagués pogut articular un model molt similar amb el marc jurídic actual? Perquè si una cosa no té la Constitució és aquesta claredat i precisió en la organització territorial que uns partits polítics fan servir per justificar el seu immobilisme i uns altres esgrimeixen per apostar per la reforma i no per l’estat propi.

De fet, el procés constituent va deixar oberta aquesta qüestió per una manca de consens que va quedar reflectida, entre d’altres, al títol VIII de la carta magna. El redactat d’aquest apartat aborda l’estructura territorial de forma ambivalent, remetent-la a lleis postconstitucionals, els estatuts d’autonomia. D’aquesta manera deixa en mans de les forces polítiques la futura articulació de l’estat, que ja sabem com s’ha dut a terme.

Entre les institucions pròpies dels estats federals plurinacionals assolibles amb l’ordre jurídic actual hi ha un Senat que constitueixi una cambra de representació territorial (de fet, és el que preveia la Constitució), una llei electoral que reflecteixi la diversitat poblacional i un Tribunal Constitucional amb representació autonòmica. Però aquests són alguns dels eterns esculls d’una política espanyola amb una tendència gairebé nul·la als pactes d’estat.

Resulta difícil de concebre, doncs, un pacte de PP i PSOE per blindar via reforma constitucional un model que ja podria estar en funcionament amb el redactat actual. I menys encara si, com volen proposar els socialistes, es dóna a Catalunya un tractament de nacionalitat singular amb un règim fiscal propi.

Precisament, el contingut de l’article 2 de la Constitució també és deliberadament ambigu per emfasitzar els territoris amb reivindicacions històriques i alhora no atribuir-hi favoritismes, fet que el fa objecte de lectures molt diverses:

“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

Les contradiccions terminològiques d’aquest enunciat són diverses. En primer lloc, Espanya s’entén com una nació composta de nacionalitats i regions. Aquesta incongruència dóna cabuda a les aspiracions dels sectors més tradicionals i centralistes, que defensaven la idea d’Espanya no només com un continent, sinó com un contingut (la nació espanyola). Però també a la posició dels grups nacionalistes perifèrics, que negaven (i encara neguen) el caràcter d’Espanya com a nació i l’entenien només com una estructura d’estat, i que volien veure reconegut el caràcter diferencial de certs territoris (les nacionalitats) sobre d’altres (les regions).

En segon lloc, la formulació d’aquest article també és contradictòria, en tant que estableix els principis d’unitat, autonomia i solidaritat de manera simultània. És a dir, uneix, separa i reuneix sense especificar exactament l’extensió ni la coordinació de cada un d’aquests termes (Sala, 2009). Aquest article és un dels que encara avui manté blindat el Tribunal Constitucional, com va posar de manifest la sentència contra l’Estatut.

A més, les aspiracions de Catalunya difícilment es poden gestionar des del federalisme. L’estructura d’incentius d’aquest model porta les diferents unitats de govern (govern central i govern autonòmic) a no complir les condicions del federalisme, de manera que aquest està condemnat a la inestabilitat, especialment a les societats plurinacionals. La lògica és la següent: si totes les unitats de govern obeeixen les condicions del federalisme, el conjunt de beneficis del federalisme es maximitza.

En canvi, cada unitat de govern obtindria més beneficis a títol individual si violés aquestes condicions, sempre que les altres regions les respectin. És el que en teoria política positiva s’anomena dilema dels presoners, on un reclús delatarà el seu company, confiant que ell no ho faci, per minimitzar la condemna. Això és així perquè en aquestes circumstàncies algunes unitats de govern obtindrien els avantatges del federalisme sense pagar-ne els costos, com ja ho estan fent algunes comunitats amb l’actual estat de les autonomies. Si el govern central, per exemple, sobrepassa els seus poders a costa de les regions per tal de gaudir de més avantatges polítics dels que té assignats, l’autonomia de les comunitats es veu compromesa i, per tant, els costos de pertànyer a la federació són més elevats del que haurien de ser originalment. Això ho estem veient aquests dies, amb la invasió de competències del govern central en matèries com l’educació.

La proposta que presentaran demà Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba a Artur Mas perquè s’oblidi del procés sobiranista és, doncs, quimèrica a un estat que s’ha caracteritzat per la legislació via decret i cop de puny sobre la taula i a un país que, segons les enquestes, cada vegada comparteix amb l’estat menys valors i objectius comuns necessaris per seguir formant part d’un projecte comú i que veuen la independència més assolible que mai. Com ha dit Toni Comín, federalisme unilateral és un oxímoron, mentre que la independència unilateral és, com a mínim, conceptualment sostenible.

Bibliografia de referència:

SALA, G. (2009): “Disseny institucional en societats plurals: federalisme”. A: Materials d’Integració política: institucions i processos. Barcelona: Fundació Universitat Oberta de Catalunya.