La solució al dèficit s'escriu amb la dreta


En un context de crisi, on la política opta per tornar a escriure amb la mà dreta, els partits d’àmbit estatal ja estaven trigant a posicionar-se pel que fa a l’estat autonòmic: les autonomies comencen a sobrar perquè sembla que costen cares. Ho ha dit Aznar, i ara Zapatero no es queda enrere.

M’imagino al president del govern al seu despatx, davant d’una pantalla d’ordinador amb gràfics corresponents a les comunitats autònomes, que van oscil·lant, fregant el nivell màxim d’endeutament. I un xiulet automàtic que dóna l’alarma vermella quan una de les barres sobrepassa aquest límit, i que dóna lloc a una finestra emergent on hi apareix “El sistema ha detectado un problema de endeudamiento grave en esta autonomía”, i tres opcions possibles: “Continuar”, “Cancelar” i “Suprimir [esta autonomía] del sistema”. I, amb l’autocomplacència que suposa ser el pilot de l’Estat, Zapatero es pensa si perdona o no la vida d’aquells pobres desgraciats. Fins i tot es podria donar la possibilitat que s’ho pensés una mica, truqués a una determinada extensió de la Moncloa i digués “Salgado, estos se han pasado de listos, ¿qué hacemos con ellos?”. I la ministra: “¿Son los catalanes? Al infierno con ellos. [I apel·lant al curset de català intensiu que deu haver assimilat veient el Polònia] Que n’aprenguin“. I a l’ordinador d’en Mas-Collell hi apareix tot seguit: “Ha superado el máximo nivel de deuda permitida. Póngase en contacto con su administrador”, i hi apareix el telèfon de la Moncloa.

Zapatero ve d’una generació on els homes juguen a les cartes i legitimen les seves idees polítiques cigarret als llavis i cop de puny sobre la taula. Ho he vist centenars de vegades. Qui colpeja amb més força, sembla tenir més raó. Aznar ho feia i ho fa. Ara, Zapatero, també. Es tracta d’un acte viril i molt espanyol, això d’afirmar “tinc el poder, així que porteu-vos bé”. És molt còmode veure els toros des de la barrera, i decidir qui es passa de la ratlla, com si l’Estat fos sucre. I, de passada, sense tenir en compte la Constitució, a la qual s’emparen tant. Perquè amenaçar amb suprimir competències no respecta la Carta aquesta tan Magna que tenim, que contempla, com a mínim, les autonomies amb nacionalitat històrica, és a dir, Galícia, Catalunya, el País Valencià i el País Basc. Autonomia implica competències. Si no hi ha competències, no hi ha autonomia. Si no hi ha autonomia, ens estem passant la Constitució per un lloc molt lleig.

És cert que 17 autonomies potser va ser fer-ne un gra massa. La Constitució en preveia 4, o fins i tot 6, si tenim en compte els drets històrics d’Aragó i Navarra. La resta se les van treure de la màniga uns quants que van decidir donar cafè a tothom que ho demanés. Però sembla que el que es va fer a la transició, ben fet està. I aquesta filosofia ha perdurat fins avui. Autonomia per tothom, nou estatut per tothom, AVE per tothom, necessitin aquestes coses o no. Tot gradual, tot igualitari. Les particularitats de cada territori són trivials.

Parir molts fills (17 en aquest cas) implica portar molt bé l’economia familiar. Tots tenen necessitats diferents, i tots volen tenir el seu espai, tots volen setmanada, i en demanen més quan els germans grans també reclamen un augment. I quan ja són majors d’edat, els pares decideixen que, com que estem en crisi, els fills no poden demanar un augment de setmanada, perquè arruïnen la unitat familiar. No els pregunten per què volen més diners, si tenen més necessitats, o si potser necessiten més coses ells que no pas els pares. I amenacen, tot i ser les criatures ja grandetes, que si no poden tirar endavant amb el que els donen, gestionaran de nou les seves despeses, com quan eren petits. Els tornaran a comprar la roba, els restringiran el saldo al mòbil, no podran sortir amb els amics, i només aniran al cinema quan hi vagin ells, el dia de l’espectador, que surt més barat.

En aquesta línia, aquest expresident nostre, un dels dos que no saben callar, ja ha dit que a l’Estat li surten cars tants fills. Però si tens 17 fills no és problema de les criatures, un cop les tens no les pots matar, ni culpar-les d’haver-te arruïnat. El que has de fer és gestionar-te millor, i donar-los eines perquè ells s’administrin millor sense desatendre les seves necessitats, que canvien amb el transcurs del temps.

Es veu que Zapatero també ha vist la llum, i s’ha sumat a la lliga de pares que culpen als fills dels seus números vermells, i ho fa sense donar exemple, i sense posar-se vermell. Fa poc vam parlar de l’extraordinària inversió sense possibilitats d’amortització que suposava l’AVE Madrid-València. Com recordareu, vaig dir que cada ciutadà de València, sigués adult, nen o persona gran, haurà de viatjar cinc cops l’any a Madrid perquè la obra surti rentable. D’aquesta obra també “en tenia la clau” el govern espanyol, com ara ha afirmat pel que fa al control del deute autonòmic. Com també la tenia en gastar més de 1.000 milions d’euros anuals a regalar alegrement 2.500 euros a cada nadó (i aquests 1.000 milions anuals només estan calculats sobre el total de nascuts, sense contemplar els nens adoptats, pels quals els pares també tenien dret a l’ajut), durant el període que el xec nadó ha estat en vigor, tant si era fill de pobres com si era fill del president del Santander. De fet, aquestes i d’altres obres i mesures de dubtosa urgència tretes de la màniga ampla del govern Zapatero contribueixen a engreixar el deute contret per la mateixa administració de l’Estat que, recordem-ho, és qui avasta més despesa pública i no les autonomies.

Amb tot, les autonomies gestionen gairebé la meitat de la despesa pública imprescindible pels ciutadans, i ha de seguir essent així. Perquè l’educació, la salut, l’habitatge entre d’altres competències bàsiques pel ciutadà s’han de gestionar des de la proximitat, des del coneixement de les necessitats dels individus per part d’administracions properes geogràfica, política i administrativament. La gestió des de la proximitat és, o hauria de ser més eficient que la gestió des de l’Estat. Es tracta de competències que, per cert, suposen gran part d’aquest deute de les autonomies. I que duri. Perquè el fet que el nivell d’endeutament de les comunitats autònomes pugi per culpa d’aquestes prestacions és, per a mi, un bon senyal. Demostra que en una cojuntura de menys recaptació, es manté la inversió en aquests conceptes bàsics, i no s’aplica la tisora amb el que més necessitem.

El que ha de fer el govern no és acollir-se al supòsit de “si vols fer quelcom ben fet, fes-ho tu mateix”, quan s’ha demostrat que segurament no és el més indicat per fer-ho. Simplement ha de deixar de seguir una política econòmica equivocada, i no endeutar-se en obres milionàries inviables econòmicament, no regalar diners a tort i a dret sense tenir en compte la situació econòmica de cada ciutadà, reduir ministeris absurds quan ho hauria d’haver fet (si ho hagués fet abans, quants diners s’haurien estalviat), eliminar privilegis econòmics als exdiputats i expresidents de govern (prestacions vitalícies, cotxes oficials i altres preses de pèl diverses al ciutadà de les quals en parlaré un dia detingudament) i incentivar que les comunitats que són el motor econòmic de l’Estat rebin el que els pertoca, i no condemnar-les a oferir a la seva gent el mateix que a la resta de territoris tenint més població. El model d’estat ha de ser més eficaç, i no més centralitzat. Però això implica bons gestors, i em penso que aquests s’han amagat.

Salvem-los? Salvem-nos

Els socialistes ja tenen el xantatge perfecte per als independentistes: o em doneu suport o engreixaràs el feixisme, com ja ens estan acusant d’haver fet

Llegeix

Primàries i Graupera: una relació inversa del que els partits volen fer creure

Molts pensen que les primàries estan al servei d'un nou espai independentista, quan en realitat és l'espai que podria aglutinar Graupera que s'ha posat al servei d'unes primàries

Llegeix

El repte que tenim per davant

Que un pres polític es presenti a unes eleccions europees no evita la repressió, més aviat intenta dissimular tot el que s'està acatant

Llegeix
Aquest és un blog de política. Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan facin referència al tema tractat a l'article i, per tant, aportin o demanin nous punts de vista al debat. Per altres qüestions, podeu trobar-me al formulari de contacte que trobareu en aquesta web.