Les estelades a la manifestació contra el terrorisme i els hipòcrites

Última modificació: 25 de juny de 2020

La manifestació de diumenge 26 d’agost al Passeig de Gràcia ha evidenciat a Catalunya un trist trencament que va més enllà de la cosa política i afecta de ple a la social, i ha posat un cop més sobre la taula que si no es troba una sortida democràtica a l’encaix de Catalunya a Espanya per mitjà d’un referèndum d’independència la fractura social és imminent. I si això passa, només serà responsabilitat dels líders polítics, espanyols o catalans, que no hagin possibilitat aquest referèndum.

Perquè per bé que probablement moltes persones es van sentir incòmodes amb la presència de banderes espanyoles i catalanes (val a dir que van conviure perfectament les unes al costat de les altres), analitzar aquest fet sense el seu context és totalment hipòcrita. I aquest context estava marcat, per una banda, per la presència per primer cop en una manifestació d’aquestes característiques d’una institució representativa de la unitat d’Espanya com és el rei, amb defensors cada cop més a la baixa a Catalunya, fet que només pot ser considerat una provocació. Per l’altra, per totes les barbaritats que des de poques hores després dels atemptats han hagut de testimoniar els independentistes, des de la relació directa de la situació política catalana amb els atemptats als editorials de les principals capçaleres de Madrid, la manipulació de declaracions de Puigdemont per atribuïr-li una fixació pel referèndum fins i tot hores després dels atacs terroristes, l’intent de descrèdit dels mossos d’esquadra i de relacionar els terroristes amb el referèndum de l’1 d’octubre, entre molts d’altres fets gravíssims.

La imatge internacional

Aquesta ofensiva s’ha fet encara més palesa amb la publicació d’anàlisis que abonen la tesi que Catalunya ja es pot governar tota sola a mitjans com The New York Times, The Washington Journal, The Guardian o el Frankfurter Allgemeine Zeitung (només cal mirar totes les coincidències temporals de cadascun dels articles i dels fets que han anat ocorrent a Catalunya amb cadascuna de les reaccions a mitjans escrits i audiovisuals amb seu a Madrid -i algun al carrer Consell de Cent de Barcelona-). Comparar el tractament informatiu dels fets als diaris espanyols i als diaris estrangers recordava tristament a l’11-M.

Per això, si les manifestacions de l’11-M, a banda de condemnar el terrorisme, condemnaven l’actuació dels governants pel que fa a la gestió dels atemptats i la informació que se’n derivava i tothom ho veia normal, és totalment hipòcrita separar la manifestació de diumenge del seu context i mirar cap a una altra banda. Un context en què molts manifestants van posar, comprensiblement, la bena abans que la ferida i es van negar a facilitar a certs mitjans de comunicació una fotografia que, com han fet durant tots aquests dies certs mitjans, seria extrapolada més enllà de la manifestació a la situació política de Catalunya.

Això no ho han perdonat aquests mitjans, dels quals molts en vam vaticinar una portada alternativa a la que posava el focus en la unitat (cosa que no té cap mèrit perquè totes dues eren molt previsibles), que han atacat durament els independentistes i els han posat d’insolidaris per polititzar la manifestació. No ho van veure així, tammateix, anys enrere en les mobilitzacions contra ETA, en què el clam era tan poc polític com “España unida jamás será vencida”, i les banderes eren, sovint, també visibles.

Banderes no, si no son les meves

El problema, doncs, com s’evidencia també en les manifestacions contra el terrorisme a França, plenes també de banderes sense que ningú els atribueixi manca de solidaritat, no són les banderes o el que signifiquen. Ni tan sols que siguin o no oficials, com alguns intenten desviar l’atenció, com si la oficialitat mai hagués importat en una manifestació com aquesta. És que aquestes banderes i les lectures que se’n deriven, no són les seves. Titulars de cròniques informatives com “El independentismo empaña la manifestación”, que han anat pujant de to fins a “El independentismo boicotea la manifestación” i finalment “El independentismo secuestra la manifestación” han estat habituals.

En canvi, la premsa estrangera com Le Monde, The New York Times, The Guardian, la BBC, el Republicca, el Corriere della Sera, el Frankfurter Allgemeine Zeitung o el Süddeutsche Zeitung han posat en valor el clam contra el terrorisme, deixant de banda les banderes, per la qual cosa deixen palès que no els ha resultat tan xocant com alguns volen afirmar.

Ha arribat un punt sense retorn en què se’ns diu com hem de condemnar el terrorisme (recordem les frases de dirigents polítics que exigeixen “una condena firme” -els indicadors de fermesa de la qual la decideixen ells-), amb quines banderes, amb quines pancartes, amb quins clams i amb quins gestos. Alguns (amb altaveu mediàtic) li han dit fins i tot al pare d’un nen mort a mans dels terroristes, i en la seva immoralitat, l’han acusat implícitament de sotmetre’s al terrorisme, o fins i tot de ser-ne còmplice. I qui no vegi que tot això són dues cares de la mateixa moneda és que, o bé està cec o és completament hipòcrita.