Les pors de Jorge Fernández-Díaz

Última modificació: 24 de juny de 2020

El senyor Fernández-Díaz ha estat educat en un període en el qual la manera com es practicava el sexe era regulada i si calia penalitzada des del poder. La majoria de joves de la meva generació, per sort, no hem viscut, com a mínim fins aquest punt, aquesta intromissió de la política en la vida privada de les persones. Segurament a ell l’han ensenyat a estigmatitzar un col·lectiu per la manera com satisfà l’instint sexual, negant-li la possibilitat de legalitzar la seva unió afectiva o declarant-lo apte o no per educar infants, sota el pretext del que és natural, quan el que és natural és satisfer l’instint sexual, no com fer-ho.

A moltes persones de la seva generació els costa superar aquest prejudici, perquè la homofòbia, la por dels homes a estimar altres homes, és el darrer pilar de la heterosexualitat. Però els ciutadans no en tenim la culpa. Un ministre d’un país “avançat” del segle XXI no pot ser (o com a mínim no pot demostrar ser) homòfob, com tampoc racista, masclista, xenòfob o antisemita. Tots són prejudicis que manifesten la seva repulsa a un col·lectiu, quan un polític governa per tothom.

De fet, la homosexualitat, com molts altres prejudicis, no haurien de ser objecte de regulació institucional, perquè haurien d’estar àmpliament superats. El matrimoni gai és una forma de demostrar que en la unió entre dues persones no només no importa la classe social, la raça o la religió, sinó tampoc la diferència sexual biològica (quin òrgan sexual tenen els contraents), perquè no hi ha cap argument racional que conclogui que la diferència de gènere hagi de ser més determinant en la formació de la identitat d’un ésser humà que altres trets com la diferència de posició social, la raça o la religió. Definir-nos primerant pel fet de tenir penis o vagina abans que pel fet de tenir la pell blanca o negra és l’element més poderós i més remot de la endoculturació humana.

La relació que s’ha establert entre sexe (l’acte sexual) i sexualitat (que engloba condicions culturals, socials, anatòmiques, fisiològiques, emocionals, afectives i de conducta, relacionades amb el sexe que caracteritzen de forma decisiva l’ésser humà en totes les fases del seu desenvolupament) és totalment arbitrària. En aquesta dicotomia un primer fet és biològic i natural i el segon és socialment construït. Avui ningú nega que la classe social és una construcció humana, mentre que abans (i encara a països com a l’Índia) es considerava natural i s’evitava la unió d’individus de diferent classe perquè posava en perill la continuitat dels que dominaven la població. Això mateix passa amb la sexualitat, que és un invent humà, un mecanisme de control de la població com ho era la classe social, que defensa certes formes de practicar el sexe com a vertaderes i inevitables de l’arrel biològica de l’ésser humà, ja que aquestes pràctiques sexuals establertes com a legítimes i naturals provenen d’una associació del sexe a la reproducció, quan avui dia la majoria de les relacions sexuals humanes no tenen com a objectiu la descendència, com tampoc la té el matrimoni. Però sense aquesta associació (aquest mecanisme de control) la societat amenaça amb el caos, esborra els límits socials entre els barons i de cadascun d’aquests amb les dones. Tot es barreja i es fa imprevisible, i la imprevisibilitat és el més indesitjable en el poder (tot ha de ser previsible per poder-ho controlar).

Si la unió entre homosexuals amenaça la perpetuació de l’espècie, com pensa Fernández-Díaz regular la unió entre heterosexuals que no els dona la gana de tenir fills, que no els tenen perquè no els poden mantenir, que són impotents o que no els agrada practicar el sexe? Els retirarà el “carnet” de cònjuge? Els farà signar amb l’acta matrimonial una sèrie de bones pràctiques i enviarà inspectors a comprovar que s’estan respectant?